Les cinc i poc del matí i el despertador ja està sonant... quina mandra!!! després del tute d'ahir a Telera poques ganes hi ha de llevar-se d'hora, però ens pot l'ànsia de picar gel i el conèixer una zona nova sempre és un plus de motivació. Així que a les set del matí ja estem enfilant per les pistes d'esquí de Formigal que pugen a un evident coll al nostre davant. La idea era anar tranquils, però quan veiem que hi ha un munt de gent amb les mateixes intencions que nosaltres posem el turbo per tal d'arribar dels primers. Ho aconseguim, però estem fosos, sort que la vista de l'Anayet serveix d'excusa per anar parant de tant en tant i recuperar l'alé.
Sobre el paper sembla una muntanya modesta, però quan la tens davant sorprèn la puresa de les seves arestes que convergeixen en un perfil singular. Per contra les cascades semblen petites, menudes al costat de la mole volcànica que els hi fa ombra. El sector és petit i amb un sol cop d'ull avarques totes les cascades, no sabem quina és cada una, però no tenim dubtes de quina volem escalar primer: una perfecta cortina de gel blau amb un teló de fons impressionant.
Hem arribat a peu de vies amb en Grau, a qui coneixem tan sols d'una trobada casual ara ja fa un any a Cantal, però això no és inconvenient perquè mentre espera els seus companys s'encordi amb nosaltres i enfili pel tram més vertical d'aquest bombonet gelat, llàstima que sigui tant curt. En Josep li fa una sessió de fotos digna d'un professional i a mi em va donant conversa la gent que va arribant, gràcies a això confirmem el que ja suposàvem que estem escalant Enajenación Mental. La cascada és el que es veu i poc més, un primer llarg prou interessant i una segona tirada bonica, però en la que has de buscar el gel per punxar algo.
En Josep apura el corredor gelat fins trobar una precària reunió d'un pitó, després no queda més que una monòtona rampa de neu humida i pesada fins arribar als ibons de l'Anayet que són qui nodreixen aquestes cascades, així que desgrimpem fins la primera reunió i avall amb un rapel. Ja estem preparats per atacar la segona cascada del dia, els Jordi's ja han arribat i estan esperant el seu torn a la gran clàssica del sector: Os Diaples de Panti.
Nosaltres, però, avui volem plegar d'hora així que sense mànies ataquem l'única que queda lliure i que a més fa prou bona pinta. Nova conversa amb les cordades que comenten la jugada a peu de vies mentre estic atenta a esquivar els projectils que baixen de dalt i m'assabento que estem escalant la Canal Roya Wall. Així dóna gust, ja tenim situades totes les cascades de la zona, tot i que no és massa difícil donades les reduïdes dimensions d'aquest petit contrafort gelat.
Un cop ben il·lustrada sobre les dificultats i longitud dels llargs de les diferents vies tiro amunt i entenc el per què de la pluja contínua de trossos de gel de totes les mides. La pujada de temperatures i el posterior regel ha transformat la cascada en una fràgil estructura que esclata a cada picada. Un cop a la reunió veiem que el llarg que ens falta té més neu que gel i en vista que es va fent tard optem per emprendre el retorn. Ara les pistes ja són obertes i plenes d'esquiadors, això sí, sobretot que no es cansin, no sigui que s'ho repensin i vagin a una altra banda a deixar els seus diners i Aramon es quedi sense excusa per fer bagenades com les que ha fet a la vall d'Espelunciecha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada