ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** María José Aller, 650m, D+, Telera

dissabte, 6 de març del 2010
El nostre espia al Pirineu d'Osca ens fa arribar un "soplo": Telera s'ha posat ben formada per fer-hi vies a les que fa anys que ningú s'hi enfila i cap allà que marxem sense rumiar-ho massa. El nostre objectiu és una via mítica d'aquesta serralada, la Chez Lulu o la seva genial i més llarga variant, la Super Lulu. Abans que el dia es faci clar el parquing de la Lacuniacha està en plena ebullició, moltes furgos i cotxes amb els llums encesos i adormides figures a trasllum que mengen desganats i s'equipen mandrosament. La majoria de cordades es dirigeixen a un altre must de Telera, el Watade, entre ells els Jordis (Costa&Perez) i en Grau que han arribat aquí fa unes poques hores. Nosaltres,però, caminarem una mica més enllà per una neu duríssima ideal per aproximar i acompanyats d'altres cordades que van al Maribel o a la Y.
Durant l'aproximació les condicions de les vies que ens surten al pas, a priori, es veuen genials, tant el fil dental com la senda de los cuervos o la llarguíssima darrera obertura dels Elias brothers. Amb nosaltres també venen dos germans amics d'en Javi, són els Galvez, una cordada amb una il.lusió desbordant i, el que és més difícil de trobar en els temps cómodes en que vivim, molts joves el que menys no arriba al 20 anys. A l'entrada del conus del Lulu/Aller ens separem, ells van al Maribel i nosaltres ja enfilem amunt, fins aquí l'aproximació ha estat molt ràpida, menys d'hora i mitja, gràcies a l'excel·lent neu dura i les ganes que tenim de tastar aquest esquiu pastís.

Una llarga rampa mantiguda ara, però, sobre neu inconsistent, ens fa obrir una considerable trinxera fins el peu de les dificultats. L'entrada de la Chez Lulu ja és prou selectiva i només arribar-hi tenim clar que avui no serà el dia, una fina capa de neu glaçada molt vertical que descansa sobre neu completament sense trasformar ens fa desistir. No discutim gaire i continuem uns metres amunt per passar al plan B, el corredor María José Aller, d'igual llargada i dificultats força més assequibles i que sol tenir unes bones condicions durant l'hivern, fet que el converteix en tot un clàssic.
Ara ja les presses han passat a un segon lloc, aquí no caldrà patir per l'horari ni que ens agafi la negra nit a la via. M'encordo i supero un estètic esglaonet glaçat que ens fa gaudir, a més les contínues purgues provocades pel vent en alçada li donen un ambient prou "scotish".


El segon ressalt és més llarg, però menys vertical, traça una estètica zigi-zaga i més del mateix...
jugar al gat i la rata amb les purgues que venen sense avisar de les parts altes i és que algunes sembla que ens vulguin deixar allà camuflats!
Superat aquest tram arriba un llarg tram de rampes amb força ambient sota els peus, aquí ja pugem els tres a l'ensamble tot i que la roca és molt complexa a l'hora de col·locar-hi qualsevol mena d'assegurança. Per la mandra de canviar les cordes vaig jo tota l'estona al davant i em faig un fart d'obrir traça, però avui em trobo genial i gaudeixo com un nen amb sabates noves. Arribem a una petita bauma que sembla que ens convidi a passar-hi la nit, però rebutgem amb cortesia l'invitació de la muntanya.

A partir d'aquí tenim clar que ve el tram més interessant d'aquesta via, uns 30 metres d'escalada no gaire dreta, però sí sobre terreny mixte on aflora la roca per tot arreu sota la neu inconsistent i de difícil protecció. Per sort anem trobant de tant en tant algun pitonet que fa que les meves pulsacions baixin a nivells normals i a mesura que avanço la neu es converteix en neu dura i gel genial per progressar i gaudir.


Potser el més complicat d'aquest llarg és muntar la reunió a la sortida, l'ambient és força aeri i cal expremer l'imaginació per aconseguir una triangulació amb prou dignitat, això sí... un cop muntat tant de "jaleo" aixeco la vista amunt i apareix davant dels meus nassos una sòlida vaga que de ben segur és pel mateix menester! Des d'aquí ja només ens queda un llarg de corda per superar "l'innocent" cornisa i acabar la via.

Enfilo amunt de nou i a mesura que m'apropo veig que d'inocència res de res... cal mirar-se varis cops aquest mur vertical d'uns 5 metres per trobar-hi el seu punt feble. Em bellugo d'esquerra a dreta i no ho tinc gens clar, al final rosco un cargol de gel prou simbòlic i li pico recte amunt, la sorpresa encara és major al veure que allò és completament inconsistent. Escalo un parell de metres més, però el piolet no tracciona enlloc i veient l'imminent ostia que em vaig a fotre amb tan sols una simbòlica assegurança als meus peus, desgrimpo amb tot el carinyo del món. Rumio una bona estona com dimonis passaré això sense imitar als ocells i al final opto per tallar esglaonets pels peus, molt propers els uns als altres i així a veure si evito tallar la neu amb els grampons. Torno a enfilar amunt i aquest cop amb molta cura esgarrapo centímetre a centímetre a la neu sucre que m'envolta per tot arreu, els dos darrers metres els faig amb un estil ben patètic, però prou segur, que no és cap altre que arrosegar-me com un cuc per una petita vira. No eren manies meves els meus compis també han al·lucinat prou amb aquests darrers metres que li han donat el punt just de pebre per recordar llargament aquesta escalada.



el video ...


3 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Pensava que aquest cap de setmana era massa aviat per fer coses d'aquestes, i la vostra piada m'ho confirma.... Però satisfà llegir activitats d'alpinisme de tant en tant!

Mingo ha dit...

Felicitats, malgrat el vostre objectiu era un altre aquest fa molt bona pinta.

josep i laura ha dit...

Bones Gatsaule,
Telera està en força bones condicions, bastant millors que les que hem trobat les dues darreres vegades que hi hem anat i a hores d'ara si poden fer un bon grapat de corredors. L'únic que hi ha determinades vies que els hi costa molta de formar-se i una d'elles la Chez Lulu, de fet fa sis anys de la seva darrera escalada! així doncs era força agossarat pensar que podia estar en condicions, però per provar-ho que no quedi, a més al plan B va esdevenir un corredor maquíssim i amb el segell d'aquesta serralada, vies llarguíssimes, alpines i amb alguns passos que et fan suar. Absolutament recomanable!!!

Ei, Mingo! Precisament la gràcia de l'alpinsme és que no és una ciència exacte i mai saps del cert el que et trobaras, però mentre tinguem un plan B, C o D cap problema. La qüestió és escalar i gaudir com va ser el cas, impossible demanar més.... o tal vegada sí!!!!