Sí, és veritat, ho confesso: hem sucumbit a l'efecte blogger i després de mesos de dir-ho finalment ens hem apropat a l'idíl·lic llogarret de Malanyeu. Quan poses els peus en aquest racó de món són varis els adjectius que et venen al cap per descriure'l: bucòlic, tranquil, seré... ara que tots ells són insuficients per reflectir la pau que traspua aquest bonic paratge ancorat al cor del Berguedà.
El poble són quatre cases i una església i no busqueu més, com a molt alguna masia aïllada arrecerada a l'ombra d'aquestes parets que semblen modestes, però darrera d'aquesta placidesa de ben segur que s'hi amaguen escalades prou interessants. L'aproximació és la justa, et permet escalfar una mica i posar-te en sintonia amb la paret mentre perfiles les línies que hi vols escalar.
Duem un parell o tres de vies en ment, totes força assequibles, que ja portem tres mesos sense tocar roca i en aquest terreny no som tan agosarats. Aquest cop duem ressenya, però només de les línies que volem escalar i el problema radica en que tenim poques referència a l'hora de localitzar-les en aquest pany de paret que es va fent més altiu a mida que t'hi apropes. El que sí que no tenim són manies alhora de tirar amunt, així que (feliços nosaltres) sense buscar massa ataquem la primera via que ens sembla que pot ser la nostra, però a la que porto tres o quatre metres ja veig que no estem a la Carla.
Ja sé que fa dies que no escalo i que el grau no és el meu punt fort, però un IV no me l'hauria de mirar tant! Tot i així com que la via està molt ben assegurada vaig tirant amunt amb algun que altre renec i flipant que en tants pocs metres de paret s'hi creuïn quatre vies fins que trobo una reunió de la que podrem rapelar. En vista que no tenim ni la més remota idea de què estem escalant i el panorama cap a dalt pinta finet i força dret decidim baixar i seguir investigant la paret. Al·lucinem amb la roca, ja ens havien dit que era un gruyere ple de forats, però no és fins que la tens a tocar que no te n'adones de lo insòlit i inesperat que esdevenen aquests relleus lunars. 
Al final tant passejar-nos paret amunt, paret avall ha servit d'algo i acabem encertant la via, bàsicament perquè té el nom escrit al peu. Ara sí, això ja és una altra cosa, no dono a l'abast amb tantes preses i no sé qui forat triar, però és que cadascun és millor que l'anterior.
Aquesta primera tirada és un autèntic luxe, fàcil i divertida es fa curta, però serveix per recuperar sensacions i confiança en la roca. El segon llarg és de tràmit amb tan sols algun pas de mirar-s'ho, en Josep tira recte amunt i es planta en una petita feixa colgada enmig de la paret, la ressenya marca un flanqueig a la dreta, però no l'intueix enmig de tanta vegetació i acabem al peu d'una variant de la via original. Cap problema, és veu prou xula i segueix la tònica que hem trobat fins ara: passos elegants, bona roca i ben assegurada.
A la sortida de la reunió és on trobem el pas més delicat de la tirada, més que res perquè en aquest tram els forats desapareixen i donen pas a la típica placa de calcari i ens hem acostumat malament amb tanta presa. A la que canvies el xip gaudeixes d'un llarg preciós i mantingut que et deixa a la carena del cim. Ens queda pendent el darrer llarg de la Carla i és tan fàcil de solucionar com carenejar pocs metres a la dreta fins localitzar la darrera reunió d'aquesta, rapelar i ja està, de nou amunt! Realment val la pena, és un llarg antològic, una mica discontinuo per les feixes que el creuen, però la darrera placa és espectacular.
Una encertada combinació de verticalitat i roca excel·lent farcida de forats i relleixos varis, perfecte com a fi de festa. Un parell de rapels una mica selvàtics (de fet ja entenem el per què del nom de la via) i som de nou a peu de via. Rematem el dia escalant una via que hi ha just a la dreta de la Carla de tan sols un llarg, però perfecte per acabar de treure'ns el mono de roca. S'ha de reconèixer que hem estat de sort, per sobre els nostres caps han anat creuant núvols tot el dia i el vent bufa de valent, però aquestes parets han estat un dolç recer on gaudir de la tebiesa d'un sol de febrer encara tímid, però cada cop més atrevit. Al marxar el Pedraforca es deixa veure, és ben blanc encara, però ja ens venen al cap futures escalades, vies que resten pendents a les seves austeres parets a l'espera de l'estiu que esvairà la neu i el fred.
2 comentaris:
Bon dia,
Per casualitat he llegit aquesta ressenya vostre i voldria dir-vos, ja que jo vaig obrir la via Carla i la seva variant " rapel" que la línia que heu dibuixat de color groc no és correcte, ja que sembla que sigui la continuació de la via que hi ha a la dreta de la Carla i com ja dieu vosaltres, aquesta només te una tirada.
La que dibuixeu com a savinot feréstec tampoc és correcte ja que va més a l'esquerra.
Aquí trobareu més informació.
http://sisbemessanapren.blogspot.com/search/label/escalada.%20Malanyeu
Salut i a tibar
Bones Joan,
merci per la informació ja he guardat l'enllaç i ara m'ho miro amb calma. De fet aquesta va ser la nostra primera visita a Malanyeu i l'única informació de la que disposàvem era la d'un antic Vèrtex, així que vam situar les vies com vam poder, però potser ens vam passar d'imaginatius jejeje. Ara ja hi hem escalat alguna vegada més i és un lloc al que sempre ve de gust anar, així que quan més vies en coneguem millor, més feina a fer!
Salut, tàpia i alegria!
Publica un comentari a l'entrada