ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Vol du Bourdon, II/4+, 280m, Vallon du Diable

dijous, 15 de gener del 2009
Ummm! amb lo bé que s'està dins el sac ens hem de llevar amb el fred que fa fora, si la furgo sembla un congelador gegant, està tota coberta de glaç per dins, així no es pot anar enlloc! Ei, ara que hi penso: avui toca Vallon du Diable! paraules màgiques que m'espavilen de cop i la mandra s'esvaeix a l'instant. Fa temps que tenim ganes de conèixer aquesta vall perduda al mateix cor dels Ecrins i quina millor excusa que anar a fer alguna de les seves cascades. Després del frustrat intent del dimarts aquest cop no badem i en poc menys d'una hora ja estem embadalits amb les línies que cauen magnífiques pels vessants colgats de neu d'aquesta vall.

En vista de l'espectacle frisem per enfilar-nos a alguna d'aquestes meravelles glaçades, però amb les preses ens hem oblidat les ressenyes i no tenim clar quina triar, sobretot si tenim en compte els problemes que tenim per apreciar la veritable verticalitat de les cascades. Optem per ser conservadors i guaitem fins localitzar Hémos à Godo, ens hem decantat per aquesta prudent elecció per així començar per una clàssica i poder fer un tast del grau del sector i, si la cosa va bé, demà li picarem a alguna cascada més dura. La idea és bona, però no prospera, perquè a la que ens plantem davant Hémos à Godo veiem que ja hi ha una cordada i la cascada és prou encaixonada perquè tot el que caigui per dalt impacti directament sobre els de sota! La sort ja durava masses dies i això ens ha fet refiar, no hem matinat prou i ens han pres la davantera. Cap problema, tenim unes quantes cascades a la mostra disposició, l'únic inconvenient és que totes les que es veuen d'un grau assequible ja estan ocupades, però on va tanta gent entre setmana, és que ningú treballa! En vista de que no duem ressenya i ja ens estem encantant massa, tirem pel dret i a per la primera cascada que estigui lliure. Som afortunats i veiem que la més propera ja l'estan rapelant i, a més, un punt al seu favor és que no es tracta d'una successió de columnes i passos al limit de les nostres forces (almenys això és el que creiem al primer cop d'ull).


Imagineu-vos, amb els nostres problemes de vista que fan que lo vertical ens sembli rampós, com seria enfilar-nos pel que ja d'entrada té l'aparença d'una filigrana gelada! El temps just d'equipar-nos i els dos nois que rapelaven ja són a peu de via, són francesos, però això no és inconvenient per poder-nos comunicar, ells tenen ganes de xerrar i nosaltres d'obtenir informació. D'aquesta manera ens assabentem del nom de la cascada i el grau: el Vol du Bourdon , IV+. Bé, teníem ganes de provar una cascada més dura de les que havíem fet fins ara, doncs quin millor moment! En Josep comença a picar-li i podem comprovar de seguida que efectivament és més dura que les precedents, però no ja per la verticalitat, sinó per la qualitat del gel i mai més ben dit, el piolet colpeja, rebota i no hi ha manera de clavar-lo lo més mínim.


En Josep puja uns metres batallant-s'hi, posa un parell de cargols, però hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar. Dubta entre seguir o baixar i al final, en vista de les males vibracions que té, em demana que el despengi. Hi ha quelcom que no quadra, aquesta falta de confiança no és normal i quan arriba a baix s'aclareix tot: la fulla del piolet és trencada, amb raó no clavava, si és que així no es pot anar enlloc!


Ara que no ens aturarem pas per tan petit contratemps, encara ens queden dos parells de piolet i ja farem maniobres de corda per passar-nos material. En Pere pren el relleu i pica decidit amunt i més li val picar amb ganes, perquè encara que els seus piolets són ben sencers tans dies seguits de fred han deixat el gel com una pedra!


Per variar el llarg és més dret del que sembla i amb la dificultat afegida de la consistència marmòria del gel. Es una tirada llarga i treballosa, has de barallar cada metre que puges i no esgotar la paciència ni els bessons. Sort que ja portem uns dies escalant i no ens agafa de nou, de fet ja es nota al veure amb la solvència i seguretat que puja en Pere.


Un cop a la primera reunió ens mirem el segon llarg, de lluny es veia delicat, però des de més a prop li endevinem algun punt feble. S'està fent tard i el sol ja està picant a la part alta de la cascada, però no ens volem quedar amb les ganes i en Josep que sembla haver recuperat la confiança m'agafa els piolets i se'n va decidit a dalt.


Aquí el panorama és completament diferent, corre aigua per damunt del gel i has d'anar en compte com piques perquè sinó no desclaves els piolets. El llarg es posa ben dret, però en Josep puja amb una alegria i facilitat que ens deixa bocabadats, en no res és a la segona reunió i comença a fer maniobres estranyes. En un primer moment no entenem perquè munta una reunió de cargols havent-ne ja una de muntada dins una petita cova, però aviat se'ns fa la llum: clar, l'aigua que llisca per sobre la cascada allà es converteix en una autèntica dutxa!


Conseqüència, si aconseguim arribar minímament secs a la segona reunió un cop allà ens remullem ben bé, així que les cordes ja us podeu imaginar com queden. Ens ho prenem amb resignació, són els inconvenients d'escalar una cascada amb orientació sud gairebé al migdia. Amb recança descartem seguir amunt i optem per rapelar ara que les cordes encara no són gelades... i, no és broma, sinó vegeu com van quedar als pocs minuts!