" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Saladingue III/3+, 80m, Cantal

dissabte, 27 de desembre del 2008
Per fi disposàvem de 4 dies per davant per poder picar gel fins afartar-nos, però bé... com sol passar sovint quan tens molts dies per escalar, no cundeix tant. Aquest cop anem a la descoberta d'una nova zona de gel, és a França i no pas als Alps, sinó al desconegut massís central i cap allà que anem. En poc més de 4 hores i amb molta autovia gratuïta ens planten a Murat, el poble que dona accés a aquesta petita, bonica i curiosa zona volcànica al centre del país gal. Divendres arribem amb l'idea d'enfilar-nos, però una inesperada nevada, just a l'agafar la pista final, ens fa girar cua, afortunadament! en no res ha caigut prop d'un pam de neu. Al dia següent tornem sobre les nostres passes i aquest cop sí que aconseguim arribar al col de Serre, des d'on amb menys d'una hora ja ens plantem a peu de cascades.
Mentre caminem vorejant una estació d'esquí nòrdic em vaig notant les dues setmanes que he passat en el dic sec per una maleïda grip, tossera i mocs són la meva contribució al bonic paisatge que ens envolta. La primera impressió només veure aquells verticals llençols es unànime: però si és un Gavarnie en petit! i sí... menys d'un centenar de metres de recorregut, però poc a envejar a la major nevera del Pirineu.
Com sempre que anem per primer cop a una zona que no coneixem, ens decantem per la prudència i a poder ser per alguna clàssica, així que cap a Salandingue de cap. A mesura que ens apropem lateralment, ens adonem que aqui no hi ha cap efecte òptic que valgui, tot es ben dret. Mentre ens equipem, acaba de rapelar la via que anem a escalar una simpàtica cordada, el primer que ens diuen es que al grau de les guies ni cas, ja ens ho oloràvem... jejeje! Laura s'anima a fer el primer llarg, no sembla gaire difícil fins a mitja via on hi ha un abalakov.
Però en poca estona ja s'escolten les seves queixes per la decisió presa, els ressalts són prou verticals i cal apretar de valent fins i tot de segon. Ara es el meu torn i aquí s'endreça de veritat, les forces per la maleïda grip estan justes i això fa que el cap no aporti prou serenor. Al peu del mur mes vertical m'ho miro i remiro massa, tot son dubtes i acabo baixant fins on esta Laura, uns minuts de respir i autoconvenciment i amunt de nou!
Una bona cosida de cargols i ara cal batallar amb trams verticals i de gel mes aviat discret i quan sembla que la cascada vol donar treva, arriba el festival: travesses verticals per neu dubtosa, la reunió 15 metres mes amunt del que pensava i ves per on, això fa que hagi mesurat malament els cargols, no hi ha mes alternativa, cap i sang freda i amunt un cop mes fins l'arbre salvador. Quan minuts mes tard arriba Laura fins a mi el comentari es unànime: i un colló, això es 3+! nomes han estat dos llargs, però hem esgotat l'adrenalina per avui i decidim quedar-nos aquí muntant un llarg top rope i picar i picar fins que els braços caiguin esgotats i com bons minyons així ho fem!