ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***Le Pylone, I/4, 70m, La Grave

dimecres, 14 de gener del 2009
Després de l’infructuós intent d’ahir d’anar escalar al Vallon du Diable (la manca de coordinació va fer que acabéssim els tres en dos valls diferents i quan ens vam retrobar ja no teníem temps de fer res més, vaja que som un desastre en logística!), avui tenim ganes de guerra i en vista que la meteo és una mica dubtosa optem per anar a escalar a prop de la furgo i no complicar-nos la vida. De fet encara estem una mica escamats en vista de l’experiència de fa tres setmanes a Cantal, quan el que tenien que ser simples núvols es va convertir en una nevada de tres dies. El primer objectiu el tenim ben clar, una bonica cascada perfectament visible des dels remuntadors de la Grave que ja ens va entrar per la vista el primer dia que la vam veure: una llengua de gel blau enmig del bosc, generosa, bucòlica i temptadora.

Una consulta a la guia ens posa en situació, es tracta de la Pylone, una clàssica de la vall, això explica per què era tan plena de gent diumenge, quan la vam veure el primer cop. Avui, per sort, és tota per nosaltres, avantatges d’escalar entre setmana (i no volem ser dolents!). L’aproximació és simple i breu, seguir un sender de raquetes i un cop al peu de la cascada recte amunt, un bon calentament! La cascada és prou ampla i un cop equipats avaluem el millor lloc per atacar-la, a la dreta pengem columnetes efímeres, canelobres de glaç que no conviden a penjar-s’hi, així que l’opció és clara, per l’esquerra. En Pere es demana torn i nosaltres gentilment i sense cap mena remordiment el deixem que tiri de primer, no dubta gens i tira pel més dret, però a la que ha pujat un parell de metres ja està renegant i no ens estranya gens, no és gel amb lo que s’està barallant, és quelcom semblant a una pedra glaçada!

Ben mirat ja portem uns quants dies en que el termòmetre no puja dels cinc o sis graus sota zero i això es deixa notar, el gel és duríssim i d’allò més treballós. Ufff! assegurant m’estic glaçant, però el fred se’m passa quan veig en Perico, ell sí que està suant de valent, però va pujant metre a metre com un campió mentre va fent caure blocs de gel de totes les mides.

Distrec el fred reflexionant: hem comprovat que en les cascades es dóna un fenomen molt curiós, vistes de front semblen inassolibles, però un cop al peu ja li veus els punts febles i fins i tot algunes no es veuen gaire difícils, així que no badeu incauts! perquè un cop enfilats veureu com la perspectiva ens ha jugat de nou una mala passada o bé hem pecat d’excés de confiança (de fet aquesta darrera és l’opció més probable), ja que allò sol ser bastant més vertical del que havíem intuït. No patiu! això passa sovint, però no és res que no es pugui solucionar amb un xic de prudència i experiència. Ei, ves per on la corda em tiba, en Pere ja ha sortit del tram més malparit i ha posat l’accelerador fins la reunió. Ara li toca el torn a en Josep, que com sempre, puja fent-ho fàcil i abans no m’acabi de congelar enfilo jo disparada darrere seu. Ostres, quin gel més dur! has de picar amb decisió per clavar bé el piolet, ara que el tram és tan vertical com disfruton.

Un cop a la reunió en Pere, que està en ratxa, ataca el segon llarg, baixa força aigua i ha de fer algun malabarime per evitar la dutxa. Surt un llarg més fàcil, però força maco, un bon final de via .

Des de l’arbre que serveix de reunió un sol rapel ens deixa al terra de nou i amb les cordes molles, per variar! però això no és excusa per encantar-nos, així que fora queixes i anem per feina que el dia és llarg i encara hi ha cascades que ens esperen!