dilluns, 12 de gener del 2009
Avui sí que ja toca una via amb cara i ulls, però mira per on li hem agafat gust a això de no aproximar gaire, tot i així aquest cop cal caminar força més, potser 2 minuts...? Al nostre davant s'obre una increïble visió: un gruixut torrent purament glaçat, a en Pere li falta temps per encordar-se i tirar amunt.
La primera tirada és de pur tràmit, però ens va bé per entrar en calor, és que això de caminar tan poc per arribar a peu de via té els seus inconvenients, mínims, això sí, no aneu a mal pensar! La segona tirada és un compacte mur, però en Pere li troba el gust al tema i enfila buscant les majors dificultats i vaja si les troba!
Un cop a la segona reunió ens cal caminar uns metres fins situar-nos just a sota del generós torrent glaçat i en aquesta tercera tirada Laura es demana el seu torn i amunt que enfila.
És un llarg molt llarg, tant que gairebé esgota la corda i la pendent és mantinguda en tot moment, a més, quan en Pere i jo enfilem amunt la costant dutxa de petits trossos de gel s'intensifica i ens fa aferrar fort als piolets una bona estona fins que amaina el temporal.
A partir de la quarta tirada comença la diversió a la via i és el meu torn d'agafar la iniciativa, enfilo temorós de que una nova pluja granissada m'agafi en el moment més delicat, però aquesta no acaba d'arrencar del tot. Avui el gel, a mesura que avancem, és millor, molt millor que ahir i permet gaudir dels passatges per verticals que siguin.
Vaig pujant i per més que miro a banda i banda no apareix cap reunió, finalment decideixo a muntar-la amb cargols i, com no, Murphy total! faig una ullada avall i allà que hi era! Mentre pugen els companys no puc deixar de pensar en la sort que hem tingut, estar sols en aquesta gran clàssica, els tres coincidim que aquí no entrem ni farts de vi si tenim alguna cordada per sobre nostre.
De fet avui ja fa estona que anem trobant restes d'algun sagnant impacte d'alguna cordada d'ahir i fa que encara amb més motiu no abaixem la guàrdia en cap moment. El cinquè llarg és molt estètic, uns quants metres de travessa lateral i amunt, la verticalitat és acusada, però trobem la via tan picada que en cap moment es pateix més del compte. Ara la reunió es munta en una gran balma, per fi a recer de qualsevol regalet que vingui de a dalt, ves per on, estem en un mirador privilegiat i ja comencen a fer fredar el metres escalats fins aquí! Ahir, quan miràvem la via des del peu semblava que el pas clau estaria aquí, però, com sol passar sovint, de prop veiem els punts dèbils i ens falta temps per refer l'embolic de cordes i llançar-nos a picar per sobre el buit.
És un pas prou fotogènic i no desaprofito l'avinentesa per fer una aèria foto als companys penjats de la reunió, però, just quan acabo la meva tasca de reporter, a la meva esquerra baixa com si fos un meteorit un immens bloc de roca muntanya avall, ufff! Si no hagués fet la foto de ben segur que, més amunt, el bloc hauria passat fregant-me! a partir d'ara la meva concentració és doble, per les dificultats i per les sorpreses que venen del cel.
Un breu mur vertical i nova reunió: Pere, Laura amunt!! i en no res ja tornem a ser els tres penjats del buit. A aquestes alçades de la cascada ja ens hem descomptat en els llargs i no sabem quanta via encara ens resta, així que quina millor manera de sortir de dubtes que anar amunt. Gel per gaudir, passos bonics i algun sorpresa en forma d'ensaïmada gegant que baixa en busca dels companys de la reunió, però, per sort, aquests tenen prou reflexes i ho esquiven. Arribo a una mena de plató coronat per una generosa i bonica llengua de gel i, ara sí, tenim clar que aquest serà l'ultim llarg del dia.
Tan punt arriba en Pere se l'il·lumina la mirada i no dubta en agafar ara ell la davantera. Ben aviat ens adonem els tres que allò que semblava rampos es posa ben dret i en Pere s'ho ha de treballar de valent. Per acabar-ho d'adobar, en aquest tram, el gran cabal d'aigua que baixa queda cobert amb prou feines per una minsa pel·lícula glaçada i no les tenim totes de si aguantara el nostre pes i les nostres picades.
Amb delicadesa i aguantant la respiració passem tots, bé... sembla que de moment no ens caldrà posar-nos a regim! A partir d'aquí la via continua amunt uns quants centenars de metres a través de torrenteres discontinues, però tothom la dona per acabada en el punt on estem ara, en el darrer tram de cascada amb cara i ulls.
Han estat gairebé cinc hores per fer els vuit llargs de la Cartugeas, la ruta, les condicions i el dia han estat genials, però encara no és moment d'abaixar la guàrdia, ens manquen cinc llargs rapels i alguns de ben apurats per tornar a estar de nou a terra ferma. Vinga avall i fins la propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada