*** CER l’Escala (100m, 6a+), Punta Milà, l’Escala

Diumenge, 19 de maig de 2024

Hi ha vies que fan ombra a l'empenta del mar, la CER n'és una. Per més que el nom d'intrèpida se l'apropií la veïna Sirena, l'autèntica aventura la trobem en aquest itinerari de rotunda verticalitat. Per primera vegada aproximo a la Punta Milà per dalt i tot i saber del seu perfil altiu, abocar-se al buit esdevé prova de foc iniciàtica.

Ràpels que concentren un vertigen que de tan fluctuant resulta desconegut, ens deixen arran d'aigua. Envoltats de la llum del migdia atrapada en les onades, la paret és la nostra única terra ferma. Escalar, no és opció, és camí. Quin primer llarg més increïble. Un pedestal de cantells opulents esculpit pels temporals abasta l'esperó. Roca impregnada de marinada, esquarterada en fissures de tacte salvador.

Colgats del seu fil, som testimonis directes de la força que desplega el penya-segat. La sal als dits i l'esveltesa traïdora dels desploms ens demana habilitats noves en el gest. Avui cal ser atletes de la vertical per no esdevenir captius d'un buit que traspassem contínuament. Escalar sobre el mar fascina i la CER demostra que l'esforç pot ser plaer i elegància.

Notes d’interès vertical: CER l’Escala (ressenya dels oberturistes), juntament amb la Intrèpida Sirena una de les vies més representatives de l’escalada a la Costa Brava, tot i que un punt més guerrera que la seva popular veïna. Atlètica i elegant, destaca per la sensació de profunditat i el respecte que suposa tenir el mar a tocar. Tal com s’afirma la primera tirada és una de les millors d’aquests penya-segats mariners.

- Va ser oberta pels membres de la secció de muntanya C.E.R. l’Escala, J. Rosado, J, Fusté i I. Royo durant l’agost de 2011 i juny de 2012.

- És tracta d’una via equipada amb químics i algun pont de roca. Totes les reunions són de tres químics i rapelables. Trobem la R0 en un pedestal situat a un metre i mig per sobre de l’aigua. Primer llarg equipat amb alegria, assegurances distants, molta brisa marinera entre elles i no sempre dóna joc per posar flotants. A les dues següents tirades assegurances correctes i més properes on la dificultat apreta.

- De material necessitem catorze cintes (si reforcem la primera tirada millor dur-ne setze) i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2).

- Calcari amb denominació d’origen Costa Brava. Roca bona sempre que no ens sortim de la línia, el tret més significatiu és un primer mur que arrenca amb generoses gandes de formes arrodonides, més pròpies d’un rocòdrom que de paret. Els desploms i un tacte salat al que t’has d’acostumar són la marca de la casa. Predomini de plaques amb fissures horitzontals on s’alternen cantells tallants i passos sobre roms.

- Grau enèrgic que convé revisar a l’alça. Atlètica i amb prou distància entre assegurances al primer llarg perquè el sisè resulti obligat (6a oblig). Ambient que impressiona i tacte salobre li afegeixen un plus.

- Compromís alt, sense barca no hi ha possibilitat d’abandonament, només podem sortir per dalt. Si optem per entrar des del cim els ràpels són compromesos i tècnics, per norma la paret desploma i cal guiar-los per no quedar colgats del buit.

- Orientació sud-est, si busquem l’ombra la trobarem a la tarda. Important evitar escalar amb llevantada o fins i tot dies després ja que la humitat impregna la paret i deixan els dos primers llargs ben xops amb un tacte molt relliscós. Els millors dies per fer la via són els que bufa la tramuntana ja que asseca la paret. Compte si hi ha mala mar, el peu de via està a tocar de l’aigua, a l’abast de les onades.

- Traçat que resol en tres magnífiques tirades la verticalitat del penya-segat exhibint una seguretat que no li permet ignorar ni als desploms. La línia és atrevida, aèria i amb una estètica que té molt a veure amb l’ambient marí que l’envolta. Primer llarg antològic, una interminable aresta que arrenca del mar i ens manté en suspens per elegància de moviment i distància entre assegurances. Bellesa que impressiona i demana cap seré, mereix figurar entre els millors que puguem trobar en aquests penya-segats.

Segona tirada que arrenca picant i acaba sent francament desplomada, farcida de cantells que ens faran treballar per solucionar els passos. El tercer llarg és una fantàstica placa de roca aspra que dóna joc a regletes i romos. Tècnic i de bellugar-se, convenç i fa pensar.

- Accés, des de Cala Montgó a l’Escala (enllaç maps, des del 15 de juny a 15 de setembre l’aparcament és de pagament mitjançant una App (info enllaç). Aproximació, amb barca per mar o bé a peu resseguint el GR (marques vermelles i blanques) que surt a la dreta de la cala i recorre el perfil de la costa arran de mar. El camí va fent pujades i baixades, però després de creuar un parell de petites cales el GR puja decidit fins el cim de la Punta Milà, fàcil de reconèixer pel búnquer i galeries que hi trobem (40 min).

Una barana de fusta delimita el penya-segat, hem de localitzar un arbre des d’on fer un curt ràpel fins la darrera reunió de la Intrèpida Sirena visible des de la carena (preveure cinta i maillon que recuperarem al a tornada). Baixem rapelant aprofitant les reunions de la Intrèpida Sirena (ressenya original), millor no saltar-ne cap i utilitzar una sola corda. El darrer ràpel va molt en diagonal a l’esquerra, és aconsellable passar la corda per les assegurances per guiar-la i evitar que caigui a l’aigua al recuperar-la. En conjunt els ràpels són tècnics i volats, és difícil no deixar-se impressionar per ells (panoràmica vies blog Perversió vertical, CER núm.1 i Intrèpida Sirena núm.2).

Si optem per aproximar per mar tenim dues alternatives, la més pràctica i econòmica és sortir de Cala Montgó amb la zodíac de l’Àlex (telf 600612958) que en tan sols deu minuts ens porta a peu de via. Àlex, però només treballa els mesos de ple estiu, la resta de l’any tenim l’opció de sortir des de l’Escala contactant amb l’Enric Panoi (telf 636264600), en aquest cas el trajecte és de 30 min i el retorn per terra serà més llarg.

- Descens, la via acaba en el cim de Punta Milà a tocar de l’arbre on hem fet el primer ràpel. Compteu 30min per desfer el GR fins el cotxe.

Escalar sobre el mar té un punt que em fascina, una atracció que es converteix en lligam i em fa tornar cada estiu a les parets de la Costa Brava. La CER ha estat la descoberta del tresor, premi gros que ja intuïa i que s’ha materialitzat en una escalada d’atractiu impactant i buit vertiginós. Mediterrani en format insospitat.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** Via de la Peseta (70m, 6b+) i Patafísica (115m, 6c+), Roca Maura, l’Estartit

Dissabte, 18 de maig de 2024

Roca Maura tan sols és incompatible amb la calor, perquè fins i tot en dies de pluja ens dóna opcions. Roca marinera amb pell de corall, el seu és el tacte de la tramuntana. Al cel encara hi queden núvols, però les ganes d'escalar i la brevetat de les vies són arguments més que suficients per ignorar-los.

Els murs de la Peseta llueixen eixuts, llastres mínimes que mosseguen els dits i ens obliguen a ser precisos en el gest. Verticalitat elegant que ens ho dóna tot fet, l'única imposició és navegar aquestes plaques que juguen amb el desplom. És d'aquelles vies que pren forma quan l'escales. Roca Maura, però és una dimensió amb moltes facetes i la Patafísica n'és la més guerrera.

Quina contundència la d'aquesta via, ignora la línia recta en benefici d'una visió clàssica del recorregut i aconsegueix amb lo mínim un traçat que pertany al domini del vent. Lògica infal·lible la de les seves fissures que no dubten en creuar sostres o esperons on mana la sensació de buit i la salvatge alegria de sortir-li al pas. Sap ser aèria i nosaltres amb ella. Al cim el mar i el blau de la tarda que es fon.

Notes d’interès vertical: Via de la Peseta (ressenya Bloc Empotrat) i Patafísica (ressenya original Blog Empotrat), dues vies breus, ben elaborades i d’estils contraposats que es complementen per garantir una jornada en la que verticalitat i bona tècnica seran claus.

* Via de la Peseta, sap aprofitar un buit de la paret per encabir una línia eminentment plaquera i de caràcter esportiu, però amb una lògica que treu el millor partit d’una roca on el tacte sempre es reserva la darrera paraula. Com moltes vies de Roca Maura no és el primer cop que la tasto, així que detalls logístics a l’enllaç de la primera visita.

* Patafísica, hi ha vies que et deixen el record d’una intensitat que cal mesurar i quan amb el temps guanyés perspectiva ve de gust tornar-les a repetir. Aquesta n’és una. Va ser oberta el febrer de 2014 per Martí Rovira i Víctor Ll. El novembre del mateix any vaig ajudar al Martí a reequipar-la substituint alguns dels pitons originals per bolts i des de llavors que em ronda pel cap pel seu caràcter aventurer i abrupta elegància.

- Semi-equipada en el punt just i amb material variat (bolts, pitons i ponts de roca vells). Reunions muntades (dos bolts), excepte la primera i tercera reunió que al ser comuns amb la Directa Gresca tenen tan sols un bolt i la resta són espits antics. Les assegurances estan majoritàriament on la dificultat apreta i col·locades per fer escalar, als trams més senzills estan posades amb molta alegria. Al darrer llarg hi trobem un parell de ploms pensats per fer artificial.

- De material necessitem deu cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre fins C4 o bé repetir el C3), tascons/tricams opcionals.

- Bon calcari sense polir, roca tosca de tacte aspre i cantells tallants. Murs de verticalitat ben trobada i sostinguda amb fissures que donen feina i trams de roca corall que fan anar l’adherència un pas més enllà.

- Grau amb un plus (6a/A1 obligat), trams atlètics que demanen bona tècnica i navegar en busca del pas.

- Compromís baix, logística senzilla i equipament en el punt just que la fan de bon gestionar.

- Orientació sud-oest, a partir de les quatre de la tarda el sol no ens atrapa.

- Traçat contundent, encaixada al pany que queda lliure entre la Directa Gresca i la Poseidon sap trobar una verticalitat que es resol en lliure, tot i que sempre queda el recurs de l’artificial en els trams més picants. Els llargs parells concentren la intensitat de la via, especialment el darrer, un esperó desplomat que fa volar.

En conjunt és un recorregut que no va directe, sinó que busca la lògica de la paret amb habilitat i elegància (foto via Bloc Empotrat). Llargs imparells amb regust clàssic i un punt de gas mai fàcil, atenció a la finura de la placa per arribar a la primera reunió i la sortida explosiva de la tercera reunió.

- Accés, des de l’Estartit pugem per la urbanització de Torre Moratxa fins el carrer Atlàntic, aparquem just sota la paret, en un petit eixamplament on hi caben un parell de cotxes (enllaç maps). Si aquest està ple podem continuar carrer amunt i aparcar ja que la baixada és per aquí mateix.

- Aproximació, gairebé nul·la, des de l’aparcament surt un sender que puja directe a la paret (5min). La Patafísica es troba al costat esquerra de la paret, passem per peu de via de la popular Poseidon i seguim el sender uns metres amunt fins trobar una vira herbosa que puja en diagonal a la dreta fins la base de la via de la Peseta. La vira segueix ara en diagonal a l’esquerra fins el peu de la Patafísica, marcat per un pitó amb un cordino i una fletxa blanca pintada, també podem veure els ponts de roca del primer llarg. Ignorem la línia de bolts de la dreta. Com a referència l’inici és gairebé a la vertical de l’antena del repetidor del cim.

- Descens, des del cim prenem la pista de darrere les antenes en direcció oest fins un petit coll on neix un sender a l’esquerra que baixa cap a la urbanització. Poc abans d’arribar-hi ignorem un trencant a l’esquerra que porta a la zona d’esportiva (absolutament recomanable, enllaç amb info) i en no res som al final del carrer on hem aparcat (15min).

Roca Maura té un sabor especial i a cada una de les seves vies s’hi reflexa algun dels matisos que la fan tan completa. Tàpia en petit format amb segell del nostre mar.

conspiradorsdelavertical: Lau&Joan

π

*** Baserritarra (90m, 6a) Dit Xic i Maia (55m, V+/A1), l'Escut, Frares sud, Montserrat

Divendres, 3 de maig de 2024

Montserrat és un jardí que s'ha de cultivar i admeto que darrerament el tenia força abandonat. Com es nota quan hi tornes. La veritat és que frares sud m'ha agafat per sorpresa, quin caràcter el d'aquestes agulles. Esquerp i autèntic, regala bellesa a mans plenes, però es fa merèixer. Endinsats en canals vegetals la vista es pren en el que el perfil de les seves arestes suggereix, laberint en el que cal perdre's.

L'encertem. L'esveltesa del Dit Xic resulta tan esplèndida com promet. Baserritarra és un llamp de via, dispara amunt tan decidida que en un primer moment creus que es limita a enfilar pel dret, la seva però és l'astúcia de la intuïció. Roca tan compacta que encara que allunyin les assegurances no col·locarem res. Té l'habilitat del gest menut, fins i tot quan la verticalitat s'empodera ens enganya amb l'aparent generositat de còdols marmoris.

Un vent que avui s'ha despertat salvatge ens acompanya a cada passa. La Maia a l'Escut és una nova lliçó de com apreciar la dignitat del rovell i relativitzar el grau d'època. Escalades intensament clàssiques que sacsegen un instint montserratí que ja creia oblidat. Vies en les que cal estar inspirat.

Notes d’interès vertical: Baserritarra (resenya RomanticGuerrer) i Maia (resenya Luichy), dues escalades per dies en que busques línies on s’hi expressi l’essència montserratina. Aventureres en petit format i belles a l’antiga usança ens recorden que els camins del conglomerat són credo en el que cal tenir fe. Elegància minimalista en versió placa.

- La Baserritarra al Dit Xic va ser oberta per Toni, Mariano i Kush Mañez la primavera de 1989, la Maia a l’Escut és obra de Benet Séculi i Xavi Vidal la tardor de 1985.

- Ambdues són vies equipades, en aquests murs monilítics no hi ha altre opció. A la Baserritarra el primer llarg està semi-restaurat amb bolts, a la resta les expansions que hi trobem són espits i burins de l’any 89, a valorar la vostra confiança en el rovell. Pel que fa a les reunions, a la primera hi trobem un bolt i espits, la segona és de espits vells i la del cim a muntar en una savina. A tenir en compte que la primera tirada, tot i que austera, està equipada correctament, però a la segona corre un aire entre assegurances que es deixa notar i la tercera segueix la mateixa tònica.

La Maia es troba equipada amb les expansions originals, burins (alguns d’ells dobles) i un parell de pitons a la fissura original, sobredosi d’antiguitat. Assegurances amb distàncies d’escàndol al primer llarg i correctes al segon. La R1 no és la primera que trobem, sinó la segona que es troba uns metres més amunt.

- De material necessitem vuit cintes per la Baserritarra, el seu conglomerat és tan compacte que fa sobrer tota la resta. Per la Maia cal afegir-hi friends grans (C1 a C3) per reforçar la fissura final, la resta és tan compacte que no col·locarem res. Si enllacem les dues tirades compteu portar deu cintes, estrep opcional.

- En ambdues roca monolítica, conglomerat compacte fins el punt de temperar els nervis. A la Besarritarra roca magnífica, presa de finura al primer i tercer llarg i un mur de grans còdols enganyosament roms al segon. Tècnica, fa llegir amb una atenció que posarà a prova la nostra habilitat en placa. La Maia, en la línia de l’anterior, però amb roca delicada. Llastres i presa petita de les que no et pots fiar delaten la poca freqüentació de la via, li falta sanejar per apurar el gest. Compte a la fissura final, roca francament descomposta. En la Maia l’atenció va repartida entre afinar tècnica i controlar la roca.

- Grau per domesticar encara, cal ser un bon montserratí per gaudir-lo. No infravalorar cap de les dues vies (6a oblig).

- Compromís mitjà/alt, ambdues estan equipades a l’estil antic, espartanes, hi ha el mínim de material per no resultar exposades. En les dues l’escalada resulta obligada, les expansions són antigues i millor no testar el seu estat.

- Orientació sud pels dos itineraris, tot i que en els primers metres gaudirem de l’ombra del bosc.

- Traçat que imposa navegar. Plaques fermes de recorregut hermètic, tècniques reclamen escalada de precisió i aguantar-li el pols quan la verticalitat reclama protagonisme. Assegurances distant com a única pista.

A la Baserritarra destaca el segon llarg, un mur que ens cau al damunt farcit de grans preses que resulten no ser tan generoses com semblen. Exigent, tens i amb un ambient que contagia energia, d’aquells llargs que et queden gravats per elegància i intensitat. A banda una primera tirada on mana el gest i una tercera de passos concentrats en un mur de cantells encriptats. A l’inici del tercer llarg, per sortir de la R2 hem enfilat per dos burins situats a la dreta, però també és possible sortir recte amunt per un pany protegit amb un únic burí.

Referent a la Maia, primer llarg compromès, obligat i més fi del que sembla a primer cop d’ull. Per confusió vam entrar a tocar aresta i vam trobar un sol burí en tota la tirada, la via comença uns metres canal avall. L’escalem en una sola tirada, placa compacta de llastres i còdols imprevisibles, terriblement tècnica i de peus escassos. Requereix un màster de navegació, per norma els passos no són prop del burí. La sortida és per una fissura desplomada, atlètica i taquicàrdica per lo descompost de la roca, per sort es pot reforçar amb friends (segon pitó mig sortit), un bon final de festa i merescut tribut a la lògica que mana en el recorregut, tot i que a vegades costi de trobar.

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta federat 3€).

- Aproximació, seguim el GR passant pel coll de la Portella fins el refugi Vicenç Barbé i continuem en direcció Coll de Porc. Un cop passem el Pas del Príncep (aprofitem la bona vista panoràmica de Frares Sud per localitzar les nostres agulles, foto DesventurasyMilagros) seguim el camí atents a trobar el Torrent del Lloro.

Pugem pel torrent seguint un sender amb marques blaves fins arribar a l’alçada del Dit Xic, situat a l’esquerra del Dit. Abans d’arribar a l’estretament que hi ha entre els dos baixem pel bosc de l’esquerra enganxats a la paret del vessant sud. La Baserritarra comença canal avall, abans de l’aresta on la paret gira a l’oest, un burí i una inscripció amb el nom de la via mig borrat marca l’inici (50min). Primer bolt visible i fixant-nos els de l’aresta també es veuen. Uns metres a la seva dreta, canal amunt trobem la línia de la Berria (assegurances visibles). Sobre la Maia no puc donar dades de l’aproximació, la intuïció del company va obrir camí per canals i boscos penjats, localitzeu l’Escut i valoreu.

- Descens, de la Baserritarra és baixa amb un sol ràpel de 25m pel vessant nord. El ràpel ens deixa en un petit coll per on passa el camí de marques blaves, tan sols hem de baixar en direcció sud per l’estret pas entre les parets del Dit Xic i el Dit i arribem al punt per on hem aproximat. De la Maia un sol ràpel (savina amb cordinos) de 25m pel vessant nord ens deixa al peu de l’agulla. Busquem el camí principal cap a la Canal Ampla per retornar al refugi i d’aquí a l’aparcament (40min).

Endinsar-se a Frares sud és retornar als orígens, quan tots els camins semblaven salvatges i plens d’aquesta llum tan pròpia. Escalades romàntiques per monserratins convençuts.

conspiradorsdelavertical: Parce (loromanticguerrer)

π