**** Reina-Sánchez (235m, 6a/Ae), Ganivet de Diables, Montserrat

Dissabte, 25 de maig de 2024

Quan l'evidència és norma la bellesa de la línia ho pot tot. La Reina Sánchez no admet cap feblesa, no sigui que la Paret de Diables faci ombra al Ganivet. Penjats del buit del seu arc gaudim de l'espectacle. Avui som part de l'escenari grandiós de la nord de Montserrat. M'ha costat tornar-hi, però és tan bo percebre de nou el batec profund que desvetlla. Pur instint, com la via.

Clàssica de la vella escola de recorregut perfecte i lògica absoluta, no hi ha més a dir, tan sols escalar. No ens separem de la fissura, per més que a vegades costin de trobar, en ella estan tots els passos. Aèria i intensa, conserva prou rovell per mantenir l'essència. No la recordava fàcil i segueix sense ser-ho, un diedre que és pilar es converteix en fissura ampla en la que mai acabes de saber com col·locar-te.

Conglomerat ancestral de gest incòmode. El compàs de la fissura ens aboca a un arc magnífic que resseguim en flanqueig continu. Quina travessa, cada passa és d'aire. L'estètica de la via arriba al màxim, però irromp el tall net del fil del Ganivet. S'acaba la muralla. Terrenals de nou, els acords de l'escalada, però perduren. Melodia de la nord.

Notes d’interès vertical: Reina-Sánchez (ressenya RomanticGuerrer), clàssica indiscutible del Ganivet de Diables d’una lògica visual tan poderosa que articula per si sola un itinerari que no necessita presentació. Una línia que fa sorgir la necessitat d’escalar-la.

- Oberta el 1972 per Gabriel Reina i Antonio Sánchez.

- Via semi-equipada amb un estil ben peculiar, bolts que s’alternen amb pitons (bastants d’ells força malmesos), ponts de roca com a mínim curiosos i uns pocs burins en els trams d’artificial. Reunions restaurades (tres bolts), en general incòmodes i força penjades. A les tirades, deixant de banda els bolts col·locats en un necessari re-equipament, la major part d’assegurances que hi trobem són antigues (possiblement algunes són encara les originals) i no permeten abusar de la confiança que hi dipositem. Els primers llargs són els més nets amb diferència, en especial l’espectacular xemeneia/off width de la quarta tirada.

- De material necessitem divuit cintes, estrep i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4), C5 opcional, però útil per l’off widht. Preveure cordinos per escanyar algun pitó. Conglomerat ben afermat i de tacte no sempre òptim, el segell de la nord no pot faltar. En general roca de qualitat on predomina còdol menut i compacte. Tan sols el primer llarg és descompost. Les fissures són de lectura difícil.

- Grau clàssic i de cara nord, en general fa treballar més del que la ressenya augura (6a oblig o com li diuen alguns V incòmode, tot depèn de l’època que prenguem com a referència, ressenya original). Escalada tècnica i variada, tant en placa com en fissura.

- Compromís mitjà, tot i que re-equipada queden encara forces pitons en mal estat, la possibilitat de reforçar amb flotants dóna un plus de seguretat. La xemeneia/off width de la quarta tirada resulta exposada sense friends grans (bàsics C3 i C4, si portem el C5 també el fem anar).  

- Orientació est/nord-est, sol reservat al matí, el migdia ja és territori de l’ombra.

- Traçat impecable, un arc perfectament definit que destaca sobirà en la paret (foto DesventurasyMilagros). Lògica i elegància són els seus punts forts. El recorregut presenta dues parts clarament diferenciades, una primera meitat de tarannà més tradicional, centrada en la fissura i una segona part que tot i no abandonar la guia de l’arc resulta més plaquera i més ben assegurada. Excepte la primera tirada i la darrera que són de tràmit, la resta són variades i d’una intensitat que no decau.

Primer llarg net i de roca trencada que demana atenció, trobem la R1 en un còmode replà a l’inici de la fissura. Segon llarg, pedestal que no acaba de definir-se en diedre, escalada tècnica i de finura que et posa a lloc. Tercera tirada, diedre atlètic perfectament fissurat i de cantell generós amb arribada neta a la reunió, vibrant. Quart llarg, xemeneia que dóna el toc singular a la via, esdevé off width d’amplada incòmoda i d’una netedat que fa respecte, cal escalar-lo amb calma, encastament obligat.

A partir d’ara l’arc fa de guia, entrem en territori de plaques on es combina lliure i artificial sobre peces antigues. Tres tirades de flanqueig, aèries i on predomina el gest. Sisè llarg juntament amb el tercer són els de lliure més bonic. Els dos últims llargs, setè i vuitè, es poden enllaçar sense problemes.

- Accés, aparcament del monestir de Santa Cecília, situat al lateral de la carretera BP-1103 (enllaç maps).

- Aproximació, caminem per la carretera uns metres en direcció al Monestir de Montserrat i ràpidament trobem un camí que puja pel flanc de la muntanya i enllaça amb el camí de l’Arrel (marques GR vermelles i blanques) que seguim cap a la dreta flanquejant per sota la muralla.

Deixem enrere la paret de Patriarques i a la que estem a l’alçada del Ganivet busquem un corriol que s’enfila per un torrent força tancat (fita) en direcció a la paret. El sender es difumina per estones, però fixant-te sempre trobes la continuació. Un cop a la base del Ganivet resseguim la paret cap a la dreta fins divisar el característic arc de la via (1h). La Reina-Sánchez comença per un mur esglaonat d’aspecte poc engrescador a l’esquerra de la fissura principal.

- Descens, la via acaba al fil del Ganivet on trobem una instal·lació que amb un ràpel de 30m ens deixa al coll que separa el Ganivet de la Paret de Diables. Des del coll baixem amb compte cap a la dreta (oest) per terreny esllavissat de fang i arbres. Tracem una diagonal a la dreta pel millor pas en aquest terreny dret i mòbil fins arribar a la canal dels Avellaners. Baixem per la canal mantenint-nos a prop de la paret de Patriarques fins sortir al camí de l’Arrel pel que retornem seguint el GR fins l’aparcament (1h).

- Regulacions, la paret del Ganivet de Diables sol estar tancada en primavera, fins a finals de maig per nidificació.

Hi ha línies que no tenen altre raó que existir, la Reina-Sánchez ho demostra. La bellesa dels dies i les escalades que en formen part.

companydeviatgeiatzars:Lau

fotos,riuresibonacompanyia:Susanna&Víctor

π

*** CER l’Escala (100m, 6a+), Punta Milà, l’Escala

Diumenge, 19 de maig de 2024

Hi ha vies que fan ombra a l'empenta del mar, la CER n'és una. Per més que el nom d'intrèpida se l'apropií la veïna Sirena, l'autèntica aventura la trobem en aquest itinerari de rotunda verticalitat. Per primera vegada aproximo a la Punta Milà per dalt i tot i saber del seu perfil altiu, abocar-se al buit esdevé prova de foc iniciàtica.

Ràpels que concentren un vertigen que de tan fluctuant resulta desconegut, ens deixen arran d'aigua. Envoltats de la llum del migdia atrapada en les onades, la paret és la nostra única terra ferma. Escalar, no és opció, és camí. Quin primer llarg més increïble. Un pedestal de cantells opulents esculpit pels temporals abasta l'esperó. Roca impregnada de marinada, esquarterada en fissures de tacte salvador.

Colgats del seu fil, som testimonis directes de la força que desplega el penya-segat. La sal als dits i l'esveltesa traïdora dels desploms ens demana habilitats noves en el gest. Avui cal ser atletes de la vertical per no esdevenir captius d'un buit que traspassem contínuament. Escalar sobre el mar fascina i la CER demostra que l'esforç pot ser plaer i elegància.

Notes d’interès vertical: CER l’Escala (ressenya dels oberturistes), juntament amb la Intrèpida Sirena una de les vies més representatives de l’escalada a la Costa Brava, tot i que un punt més guerrera que la seva popular veïna. Atlètica i elegant, destaca per la sensació de profunditat i el respecte que suposa tenir el mar a tocar. Tal com s’afirma la primera tirada és una de les millors d’aquests penya-segats mariners.

- Va ser oberta pels membres de la secció de muntanya C.E.R. l’Escala, J. Rosado, J, Fusté i I. Royo durant l’agost de 2011 i juny de 2012.

- És tracta d’una via equipada amb químics i algun pont de roca. Totes les reunions són de tres químics i rapelables. Trobem la R0 en un pedestal situat a un metre i mig per sobre de l’aigua. Primer llarg equipat amb alegria, assegurances distants, molta brisa marinera entre elles i no sempre dóna joc per posar flotants. A les dues següents tirades assegurances correctes i més properes on la dificultat apreta.

- De material necessitem catorze cintes (si reforcem la primera tirada millor dur-ne setze) i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2).

- Calcari amb denominació d’origen Costa Brava. Roca bona sempre que no ens sortim de la línia, el tret més significatiu és un primer mur que arrenca amb generoses gandes de formes arrodonides, més pròpies d’un rocòdrom que de paret. Els desploms i un tacte salat al que t’has d’acostumar són la marca de la casa. Predomini de plaques amb fissures horitzontals on s’alternen cantells tallants i passos sobre roms.

- Grau enèrgic que convé revisar a l’alça. Atlètica i amb prou distància entre assegurances al primer llarg perquè el sisè resulti obligat (6a oblig). Ambient que impressiona i tacte salobre li afegeixen un plus.

- Compromís alt, sense barca no hi ha possibilitat d’abandonament, només podem sortir per dalt. Si optem per entrar des del cim els ràpels són compromesos i tècnics, per norma la paret desploma i cal guiar-los per no quedar colgats del buit.

- Orientació sud-est, si busquem l’ombra la trobarem a la tarda. Important evitar escalar amb llevantada o fins i tot dies després ja que la humitat impregna la paret i deixan els dos primers llargs ben xops amb un tacte molt relliscós. Els millors dies per fer la via són els que bufa la tramuntana ja que asseca la paret. Compte si hi ha mala mar, el peu de via està a tocar de l’aigua, a l’abast de les onades.

- Traçat que resol en tres magnífiques tirades la verticalitat del penya-segat exhibint una seguretat que no li permet ignorar ni als desploms. La línia és atrevida, aèria i amb una estètica que té molt a veure amb l’ambient marí que l’envolta. Primer llarg antològic, una interminable aresta que arrenca del mar i ens manté en suspens per elegància de moviment i distància entre assegurances. Bellesa que impressiona i demana cap seré, mereix figurar entre els millors que puguem trobar en aquests penya-segats.

Segona tirada que arrenca picant i acaba sent francament desplomada, farcida de cantells que ens faran treballar per solucionar els passos. El tercer llarg és una fantàstica placa de roca aspra que dóna joc a regletes i romos. Tècnic i de bellugar-se, convenç i fa pensar.

- Accés, des de Cala Montgó a l’Escala (enllaç maps, des del 15 de juny a 15 de setembre l’aparcament és de pagament mitjançant una App (info enllaç). Aproximació, amb barca per mar o bé a peu resseguint el GR (marques vermelles i blanques) que surt a la dreta de la cala i recorre el perfil de la costa arran de mar. El camí va fent pujades i baixades, però després de creuar un parell de petites cales el GR puja decidit fins el cim de la Punta Milà, fàcil de reconèixer pel búnquer i galeries que hi trobem (40 min).

Una barana de fusta delimita el penya-segat, hem de localitzar un arbre des d’on fer un curt ràpel fins la darrera reunió de la Intrèpida Sirena visible des de la carena (preveure cinta i maillon que recuperarem al a tornada). Baixem rapelant aprofitant les reunions de la Intrèpida Sirena (ressenya original), millor no saltar-ne cap i utilitzar una sola corda. El darrer ràpel va molt en diagonal a l’esquerra, és aconsellable passar la corda per les assegurances per guiar-la i evitar que caigui a l’aigua al recuperar-la. En conjunt els ràpels són tècnics i volats, és difícil no deixar-se impressionar per ells (panoràmica vies blog Perversió vertical, CER núm.1 i Intrèpida Sirena núm.2).

Si optem per aproximar per mar tenim dues alternatives, la més pràctica i econòmica és sortir de Cala Montgó amb la zodíac de l’Àlex (telf 600612958) que en tan sols deu minuts ens porta a peu de via. Àlex, però només treballa els mesos de ple estiu, la resta de l’any tenim l’opció de sortir des de l’Escala contactant amb l’Enric Panoi (telf 636264600), en aquest cas el trajecte és de 30 min i el retorn per terra serà més llarg.

- Descens, la via acaba en el cim de Punta Milà a tocar de l’arbre on hem fet el primer ràpel. Compteu 30min per desfer el GR fins el cotxe.

Escalar sobre el mar té un punt que em fascina, una atracció que es converteix en lligam i em fa tornar cada estiu a les parets de la Costa Brava. La CER ha estat la descoberta del tresor, premi gros que ja intuïa i que s’ha materialitzat en una escalada d’atractiu impactant i buit vertiginós. Mediterrani en format insospitat.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** Via de la Peseta (70m, 6b+) i Patafísica (115m, 6c+), Roca Maura, l’Estartit

Dissabte, 18 de maig de 2024

Roca Maura tan sols és incompatible amb la calor, perquè fins i tot en dies de pluja ens dóna opcions. Roca marinera amb pell de corall, el seu és el tacte de la tramuntana. Al cel encara hi queden núvols, però les ganes d'escalar i la brevetat de les vies són arguments més que suficients per ignorar-los.

Els murs de la Peseta llueixen eixuts, llastres mínimes que mosseguen els dits i ens obliguen a ser precisos en el gest. Verticalitat elegant que ens ho dóna tot fet, l'única imposició és navegar aquestes plaques que juguen amb el desplom. És d'aquelles vies que pren forma quan l'escales. Roca Maura, però és una dimensió amb moltes facetes i la Patafísica n'és la més guerrera.

Quina contundència la d'aquesta via, ignora la línia recta en benefici d'una visió clàssica del recorregut i aconsegueix amb lo mínim un traçat que pertany al domini del vent. Lògica infal·lible la de les seves fissures que no dubten en creuar sostres o esperons on mana la sensació de buit i la salvatge alegria de sortir-li al pas. Sap ser aèria i nosaltres amb ella. Al cim el mar i el blau de la tarda que es fon.

Notes d’interès vertical: Via de la Peseta (ressenya Bloc Empotrat) i Patafísica (ressenya original Blog Empotrat), dues vies breus, ben elaborades i d’estils contraposats que es complementen per garantir una jornada en la que verticalitat i bona tècnica seran claus.

* Via de la Peseta, sap aprofitar un buit de la paret per encabir una línia eminentment plaquera i de caràcter esportiu, però amb una lògica que treu el millor partit d’una roca on el tacte sempre es reserva la darrera paraula. Com moltes vies de Roca Maura no és el primer cop que la tasto, així que detalls logístics a l’enllaç de la primera visita.

* Patafísica, hi ha vies que et deixen el record d’una intensitat que cal mesurar i quan amb el temps guanyés perspectiva ve de gust tornar-les a repetir. Aquesta n’és una. Va ser oberta el febrer de 2014 per Martí Rovira i Víctor Ll. El novembre del mateix any vaig ajudar al Martí a reequipar-la substituint alguns dels pitons originals per bolts i des de llavors que em ronda pel cap pel seu caràcter aventurer i abrupta elegància.

- Semi-equipada en el punt just i amb material variat (bolts, pitons i ponts de roca vells). Reunions muntades (dos bolts), excepte la primera i tercera reunió que al ser comuns amb la Directa Gresca tenen tan sols un bolt i la resta són espits antics. Les assegurances estan majoritàriament on la dificultat apreta i col·locades per fer escalar, als trams més senzills estan posades amb molta alegria. Al darrer llarg hi trobem un parell de ploms pensats per fer artificial.

- De material necessitem deu cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre fins C4 o bé repetir el C3), tascons/tricams opcionals.

- Bon calcari sense polir, roca tosca de tacte aspre i cantells tallants. Murs de verticalitat ben trobada i sostinguda amb fissures que donen feina i trams de roca corall que fan anar l’adherència un pas més enllà.

- Grau amb un plus (6a/A1 obligat), trams atlètics que demanen bona tècnica i navegar en busca del pas.

- Compromís baix, logística senzilla i equipament en el punt just que la fan de bon gestionar.

- Orientació sud-oest, a partir de les quatre de la tarda el sol no ens atrapa.

- Traçat contundent, encaixada al pany que queda lliure entre la Directa Gresca i la Poseidon sap trobar una verticalitat que es resol en lliure, tot i que sempre queda el recurs de l’artificial en els trams més picants. Els llargs parells concentren la intensitat de la via, especialment el darrer, un esperó desplomat que fa volar.

En conjunt és un recorregut que no va directe, sinó que busca la lògica de la paret amb habilitat i elegància (foto via Bloc Empotrat). Llargs imparells amb regust clàssic i un punt de gas mai fàcil, atenció a la finura de la placa per arribar a la primera reunió i la sortida explosiva de la tercera reunió.

- Accés, des de l’Estartit pugem per la urbanització de Torre Moratxa fins el carrer Atlàntic, aparquem just sota la paret, en un petit eixamplament on hi caben un parell de cotxes (enllaç maps). Si aquest està ple podem continuar carrer amunt i aparcar ja que la baixada és per aquí mateix.

- Aproximació, gairebé nul·la, des de l’aparcament surt un sender que puja directe a la paret (5min). La Patafísica es troba al costat esquerra de la paret, passem per peu de via de la popular Poseidon i seguim el sender uns metres amunt fins trobar una vira herbosa que puja en diagonal a la dreta fins la base de la via de la Peseta. La vira segueix ara en diagonal a l’esquerra fins el peu de la Patafísica, marcat per un pitó amb un cordino i una fletxa blanca pintada, també podem veure els ponts de roca del primer llarg. Ignorem la línia de bolts de la dreta. Com a referència l’inici és gairebé a la vertical de l’antena del repetidor del cim.

- Descens, des del cim prenem la pista de darrere les antenes en direcció oest fins un petit coll on neix un sender a l’esquerra que baixa cap a la urbanització. Poc abans d’arribar-hi ignorem un trencant a l’esquerra que porta a la zona d’esportiva (absolutament recomanable, enllaç amb info) i en no res som al final del carrer on hem aparcat (15min).

Roca Maura té un sabor especial i a cada una de les seves vies s’hi reflexa algun dels matisos que la fan tan completa. Tàpia en petit format amb segell del nostre mar.

conspiradorsdelavertical: Lau&Joan

π