Diumenge, 08 de març 2020
L’evidència de la línia no deixa lloc a dubtes del que ens espera, una escalada apta per esperits sensibles a plaers poc habituals i que demana calma per ser apreciada en la justa mesura. Totes les descripcions que han caigut a les meves mans defineixen Otros Mundos com una via exòtica, jo li afegiria: intrigant, ja que la profunda escletxa que fa de frontera entre Pilastra dels Voltors i paret desvetlla tot tipus de suposicions en el nostre imaginari vertical.
Endinsar-se en pos dels capricis geològics que amaga és part de l’aventura, el fet de que en tot el recorregut no hi hagi cap altra assegurança que alguns ponts de roca la consolida. Guarnits de nou amb una magnífica col·lecció de ferralla comença l’exploració, perquè malgrat l’eloqüència del recorregut cal treballar bé els passos i aguditzar l’enginy quan roca i vegetació s’alien per fer incert el nostre avanç. La via exhibeix el seu caràcter sense embuts, tosca, salvatge, a trams esquerpa i fins i tot maldestre però amb una elegància austera que esvaeix qualsevol reticència.
Copsat el seu tarannà resulta senzill entrar-hi de ple, inevitable diria jo, perquè malgrat l’aparent obvietat del traçat escalar aquest seguit de diedres i xemeneies amanits amb algun tram de placa no és fàcil i demana tal concentració que restes abduït en perfils a estones subterranis i d’altres aeris fins l’emoció. Vibres i et meravelles per igual resolent l’enigma d’aquest món alternatiu en el que ens sentim còmplices benvinguts!
Notes d’interès vertical: Via en el que els conceptes de clàssica i aventura estan en plena vigència. Situada a l’esquerra de la Pilastra dels Voltors, des de la distància esdevé d’una lògica aclaparadora, però un cop per feina demana instint per navegar, esperit senglar i poques manies amb panys de roca delicada, vegetació i molsa emprenyadora que testimonien la seva escassa freqüentació.
L’equipament és merament testimonial, tan sols ponts de roca ocasionals que indiquen que anem per bon camí. Compteu que totes les reunions s’han de muntar i que no falten trams en els que cal imaginació i traça per equipar amb un mínim de garanties, com podeu veure no fareu curt de compromís. Prescindim dels pitons, però ens proveïm bé de material que les tirades són llargues: un bon grapat de cintes (15-16), bagues llargues, dos jocs sencers de friends/totems fins el 3 i un del 4 i sobretot no us oblideu d’un joc de tricams (providencial per equipar en llocs impossibles).
La R0 (pont de roca) és comuna a l’inici de les vies de la Pilastra dels Voltors, però nosaltres ens endinsarem de ple a la profunda canal xemeneia que la delimita. La primera i segona tirada són les més desagraïdes pel que fa a herba i terra, però ens reserven passatges veritablement singulars preludi de l’exotisme promès a les ressenyes. Improvisem la R1 en un arbre quan s’eixampla la canal, gairebé a tope de corda.
La R2 es munta en un còmode nínxol que garanteix l’espectacularitat de la sortida del tercer llarg, la placa que ve tot seguit és la més obligada de tota la via, 6a sostingut i difícil d’equipar sobre roca gris, rugosa i compacte a més no poder (tricams triomfen). La cova de la R3 justifica per si sola una visita, balcó d’excepció que permet una exploració complementària si teniu ganes de rapelar fins les seves entranyes.
La quarta tirada eludeix la cúpula de grans sostres que tanquen la gran canal amb una enginyós flanqueig que ens farà vibrar de valent, una delícia de llarg si us agrada el buit, però compte que a estones la roca fa dubtar i no és fàcil de llegir, emoció garantida. A mitja travessa un pont de roca dóna la pista, cal baixar un xic del pedestal on estem muntats abans de seguir investigant aquest camí de funàmbuls. La R4 és delicada de muntar, trobareu el lloc adient dins una gran bauma.
Cinquè llarg aeri i senzill, ens deixa ja fora de la barrera de sostres, dues robustes sabines són la sòlida i incòmoda R5. La darrera tirada enfila un pany de roca gris i cantelluda, engrescador i incert alhora, perquè tota la confiança que dóna la roca cal enfocar-la en escalar pausat ja que poc material es pot col·locar. I cim, la verticalitat de nou continguda als nostres peus i l’horitzó al seu lloc, tan sols ens resta remuntar la carena fins retrobar la llarga pista per la que hem aproximat.
Tal com sospitava, una via en la que sempre podem comptar amb l’element sorpresa, ja siguin coves, xemeneies o blocs gegants, una autèntica exhibició de formacions geològiques que la deslliuren de convencionalismes i com diu el company la converteixen en un singular “parc d’atraccions”.
Escalada al natural, sense amansir i amb molt poques repeticions, se’ns dubte... Otros Mundos!
conspiradorsdelavertical: Lau&Joan
