Dissabte, 07 de març 2020
La bellesa salvatge, sense amansir, té un preu, cal ser valent per assimilar-la. L’avantatge és que no té mesura, t’inunda per complert i et deixes portar per un únic impuls ferotge, escalar. Fa molt temps que no navego pels murs feréstecs de Montrebei. Massa... no crec, la seva força m’intimidava en la mateixa mesura que em fascinava, no era el moment de deixar-se seduir pel seu reclam.
La imatge del congost, però no t’abandona i compleix la seva tasca a la perfecció, fer que desterris la zona de confort fins trobar l’equilibri que et faci sentir còmode amb les seves regles. Tracte fet, ara tan sols es tracta de callar la raó i deixar-te dur per l’instint que ens farà navegar per aquesta muralla immensa que de nou es desplega sobre meu. Amb les boires ens submergim en un univers propi, confinats sense remei a la vertical.
Tot esdevé incert, roca que ens exigeix la fermesa que ella no té, ferralla com fa dies que no dúiem, passos que cal intuir més enllà de la ressenya. Malgrat tot, és ara quan ens sentim més segurs, estem al lloc que toca. El tacte pren protagonisme per sobre tots els altres sentits, ens n’adonem de la saviesa dels dits a l’hora de trobar el camí que desmenteixi la gravetat.
Juguem amb el buit, el gaudim mentre el pols de l’escalada batega amb una intensitat que no decau. Cim, ple, vibrant, lluminós.... l’espai recupera les seves dimensions habituals, però ens costa percebre-ho, encara estem presos de l’encanteri de la paret. Benaurada bellesa que ens fa sentir més lliures que mai!
Notes d’interès vertical: Montrebei, tant és Paret d’Aragó o Catalunya, la consigna és clara, aventura. La guia parla del Desliz com una via “bastant equipada” sempre que ho situem en el context adequat, en aquest cas seria bolts a les reunions i algun més en els passos claus on la roca és mediocre o delicada d’equipar. Pitons, ponts de roca i intuïció seran el que us acabaran de donar la pista per traslladar la ressenya a la vertical.
El pes a l’arnés testimonia el veritable caràcter de l’escalada: un bon grapat de cintes (15-16) que les tirades són llargues, dos jocs sencers de friends/totems fins el 3, un num. 4 i tascons. La via comença per un evident diedre (fletxa picada) uns metres abans d’arribar a l’Antiparkes (bolts vermells). Per trobar-la cal resseguir la paret en baixada una bona estona, quan arribem a una ampli pany de roca vermella amb una barrera de sostres a la part alta seguim avall fins que unes grans baumes barren el pas a peu de paret, el Desliz comença just abans d’arribar a aquestes característiques baumes (1:30h).
Ruta amb dues parts completament diferents que van ser obertes amb tres anys de diferència. La feixa dels Espàrrecs marca el punt d’inflexió i curiosament va ser d’aquí en amunt el primer tram en ser obert i posteriorment, el 2016 van estrenar la secció inferior. Absolutament recomanable tastar-la sencera, perquè el contrast entre els dos panys de la muralla li dóna una intensitat que suma estrelles a l’escalada.
Primera meitat per murs de roca vermella, amb trams que activen les alertes i passatges memorables per elegants i singulars (menció especial al “tubo” de la segona tirada, la lògica de la tercera esquivant desploms i la preciositat de fissura de la quarta). Arribats a la feixa s’esvaeix tot rastre de roca vermella i comença el regnat gris de la placa, omnipresents allà on miris. L’estil de l’escalada canvia, panys de roca perfecte, adherent i a estones difícil de protegir. Cal estar atents per llegir bé l’itinerari que eludeix desploms amb llargues travessies d’emoció garantida.
No ens cal estar atents al rellotge, la via és prou ràpida i les hores s’acoblen amb naturalitat al ritme de l’escalada. Montrebei té un temps propi, un temps forjat d’una peça, sense pauses ni fissures que reclama tota la teva atenció, cap amant havia estat tan gelosa. Quin plaer sentir-te’n captiu!
verticalteam: Lau&Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada