*** Memòria Zero (260m, 6a/Ae), Cap del Ras, Àger

Dijous, 15 de novembre de 2018

A Àger encara he de trobar una via que no m’hagi agradat i la Memòria Zero, tot i tenir fama de discreta, m’ha sorprès en positiu. També és veritat que avui el de menys ha estat la via, el que ha fet que l’escalada fos una petita aventura ha sigut una pluja tenaç que ha deixat la paret ben xopa.

Sigui com sigui la ruta ha demostrat més temperament del que m’esperava i en les condicions que l’hem trobat el seu caràcter és certament rebel. La línia sap trobar el seu espai al pany central de la muralla i encaixa sense estridències entre l’Alkaid (vella coneguda) i la Reyes del Mambo (futurible immediata), això fa que el seu traçat sigui un xic rebuscat, però la recompensa són dos primers llargs esplèndids.

Ens plantem a peu de muralla i dono gràcies d’haver agafat tota la roba, el dia gris i rúfol convida més a estar-se al bar que no pas penjat a la paret. Però la motivació no falla i exerceix amb l’autoritat totalitària, empenyent-nos amunt fent cas omís del vent i el fred. Encetem l’escalada amb unes plaques de verticalitat absoluta i canto radical que garanteixen acrobàcies i diversió.

Com si d’una premonició es tractés trobem l’artificial d’entrada ben xop, feina a estirar-nos i sortejar el millor que podem uns passos d’adherència insostenible abans no voregem el sostre i abastem la fissura desplomada que ens deslliurà d’aquesta placa ingrata. Superat el primer escull toca levitar, perquè aquesta és la sensació que tens suspès de les magnífiques fissures que ratllen aquest pany arrogant. Dues tirades potents que ens fan gaudir de valent, obligades i elegants, veritable raó de ser de la via.

Segons la ressenya, a partir d’aquest punt la ruta perd empenta i toca canvi de registre, dificultat a la baixa i assegurances també per no deslluir l’esperit clàssic del traçat. La pluja ja fa una estona que ha posat fi a la seva treva, però les ganes de roca ens poden i passem per alt la temptació de les reunions rapelables. És moment de testar l’adherència d’aquestes plaques sobre mullat perquè seques ja se’ls hi suposa.

Se’n surten amb nota i podem gaudir de dos llargs més, senzills, però executats amb bon ull per treure el màxim partit de placa i esperó que ens condueixen a la feixa intermitja. Segueix plovent, una cortina suau, però persistent. La paret ha passat d’estar molla a regalimar aigua, seria el moment d’abandonar per l’escapatòria que brinda la feixa, però tan sols ens manquen tres tirades per completar la via i la motivació contínua fent de les seves.

Caldrà doncs que no decaigui la nostra fe en l’adherència d’aquest calcari benèvol, perquè tenim al davant una planxa perfecta ratllada per una solitària fissura on posar-la a prova. I surten els passos, i tant que surten, com diu la companya: - no hi ha més secret que escalar com si fos sec! Escalem amb una delicadesa extrema, amb la incòmoda sensació que en qualsevol moment pots relliscar, però la fiabilitat certera de regletes i cantells immunes a la mullena s’encarreguen de desmentir tal impressió.

El penúltim llarg arrenca amb una bavaresa rabiosa que per un moment et deixa descol·locat per a rotunditat de la tibada que requereix. Continuem perfeccionant la nostra tècnica d’adherència sobre moll solcant amb notable seguretat unes plaques breus amanides per feixes fangoses que ens faran ballar de peus. I perquè no puguem dir que a la via li falta varietat finalitzem amb una impecable xemeneia en la que tan aviat t’hi encastes com puges en diedre.

Ja ho tenim això, la motivació ha complert la seva comesa amb nota i no ens hem deixat ni una tirada per tastar. Les he trobat totes encertades, evidentment el premi se l’enduen les quatre primeres, però malfieu dels qui us aconsellin prescindir dels darrers llargs i escaleu tota la via que el conjunt resulta ben avingut. Aventura en petit format i perfecte solitud a les gallardes parets del Cap del Ras.

Quadern de desmemòria: Via d’esperit clàssic que encaixa sense fer nosa entre les altres línies de la paret, però amb el peatge que a vegades resulta una mica regirada i deslluïda per feixes. Inici elegant i aeri, els dos primers llargs són brutals, els millors de la via, els dos següents són per gaudir de la lògica del traçat i els tres darrers més discontinus i un xic senglars per anar fent i aportar varietat al recorregut.

Té l’encert d’estar semi-equipada, els passos claus estan ben protegits i tot hi haver força material (bolts, pitons i bagues) cal escalar i equipar entre assegurances. La segona tirada és força obligada (6a), la resta trampejable en artifo (V+/Ae). Ens faran falta una dotzena de cintes, semàfor d’aliens i friends (0,5 - 2), els estreps van bé per l’Ae del primer llarg.

Inici comú amb Los Reyes del Mambo que marxa a l’esquerra. Només les dues primeres reunions són rapelables, la R4 i R7 són un arbre. A la feixa cal fer un canvi de reunió, trobarem una M picada a la roca, no confondre’ns amb la via del Salla (dreta) i un projecte (esquerra). La feixa marca el punt d’inflexió de la via i ens permet abandonar caminant cap a la dreta si fos necessari.

Variada, complerta i amb roca de notable adherència, resulta perfecte per anar fent metres i tastar vies de nova fornada al Cap del Ras.