*** Almendáriz (125m, 6a), Pic del Martell, Garraf

Dimarts, 22 de maig de 2018



Aquesta via ha sigut un viatge en el temps inesperat. Recordo al principi d’escalar haver fet alguna incursió al Pic del Martell i sortir-ne ben escaldada. Poca informació hi havia de les vies, els cinquens de les ressenyes tenien rebava i els seguros no abundaven, però eren fàcils de trobar perquè amb el rovell que tenien destacaven en aquest calcari impol·lut.

Margallons a dojo i fissures que eren i són un luxe per equipar a discreció quan necessitem una dosi extra de confiança, acabaven d’adobar un còctel que calia prendre amb moderació. El punt àlgid d’aquesta relació (incompresa per part meva) el va marcar una via de la que era incapaç de recordar el nom, però no així les sensacions. Una immensa llastra que sobresortia de la paret com una proa, sustentada del no res i que com única opció de pas deixava l’estreta xemeneia del seu marge dret que a punt va estar de provocar-me una atac d’angoixa de tant que m’hi vaig encastar.

Avui, al veure de nou l’arrogància de la proa tot encaixa, el diedre Almendáriz. En la realitat la via és un únic llarg, perquè la resta de la ruta és una combinació de vies que orbiten al voltant d’aquesta magnífica fissura. Intrigant, no ha perdut ni un àpex de la seva insolència i em contínua semblant un exercici d’audàcia com els oberturistes van resoldre el traçat encaixant-se sense miraments a l’estretor de l’escletxa.

Per començar el joc escollim la Tàmara, una evident fissura equipada amb pitons que treu un geni inesperat i ens recorda que som al Pic del Martell, passos atlètics i murs amb bones gandes en donen fe. Un cop sota el gendarme la textura de la roca canvia, els murs foscos de pedra aspre donen pas a un pany taronja polit amb delicadesa, els cantells s’afinen i l’escalada adquireix una subtilesa inesperada que queda estroncada en sec per la rotunditat de la xemeneia.

Impertinent ens barra el pas, és evident que ens hi hem d’encarar, però costa decidir-se a seguir el traçat que la lògica ens dicta. Així que cal contenir l’alè, tibar fort i endinsar-nos en la il·lusòria seguretat que brinda la seva estretor. Aèria i incòmode et fa vibrar, muntats a la llastra ens ressituem i seguim amunt per un diedre de netedat absoluta ben proveït de passos potents i tosca elegància.

Gest obligat i cop de gas ens deixen al capdamunt de la proa on la paret recobra la dimensió habitual. Continuem per la Tàmara, ens ha agradat com sap buscar el pas més intuïtiu entre diedres i plaques seguint el dictat de fissures prou diverses perquè no ens cansem. Rematem la feina escalant la darrera tirada de la Mutant World, possiblement una de les vies més repetides del Pic.

Senzilla clàssica plena de lògica que encaixa amb naturalitat amb el matxambrat de llargs que ens hem empescat, malgrat el tacte ingrat de nombrosos cantells que ja recordava polits i que parlen d’una freqüentació que no té res a veure amb el que hem trobat fins ara. Les vistes del cim són el contrapunt perfecte a l'escalada, un horitzó fet d'un blau tan seré que no requereix cap esforç, senzillament t'emplena la mirada. Me n'adono que amb el pas del temps m'he reconciliat amb el Pic del Martell, m’agrada el seu caràcter. Mediterrani i amb un toc esquerp, perfecte per als clàssics convençut que no necessiten de vies domesticades!

Quadern de camp: Via d’una sola tirada, un diedre-xemeneia tan evident que resulta impossible d’obviar i amb prou força per vertebrar tot un itinerari. Elegant i potent és un bon exponent del que és l’escalada en aquesta paret, curta, vertical i sempre atlètica. El traçat manté una encertada proporció entre pocs seguros (pitons, ponts de roca i algun bolt) i moltes fissures que et fa escalar ben concentrat, si li afegim un grau collat propi dels vuitanta tenim un itinerari coherent i amb un punt salvatge que posa ferm a més d’un. Millor prescindir de motxilla i proveir-se d’una dotzena de cintes i un bon assortiment de ferralla: semàfor d’aliens, friends (0.5 a 4) i tascons. Amb això ja ho teniu tot per tastar aquest còctel de vies, espero que us deixi tan bon gust com a mi!

*** Vicky Álvarez (65m, 6a, Ae), Roca de la Vorera i Juan García Alvero (50m, 6a), Agulla del Pas del Nap, Ecos, Montserrat

Dilluns, 14 de maig de 2018

 

 

Des que em van caure les ressenyes a les mans, fa dies que tenia ganes d’anar a explorar aquest racó de Montserrat, Agulles dels Naps de Dalt. El nom sembla un acudit, però quan les veus perfectament arrenglerades com petits sentinelles sobre la cova de l’Arcada penses que hi ha gent amb bon ull. Escaladors capaços de veure més enllà de la seva aparença discreta i aventurar-s’hi a obrir noves línies. 

 

 

Escalades senzilles, però amb el regust romàntic que sempre dóna la llunyania i un tarannà ben clàssic tal com demana l’indret. No m’ha sigut fàcil trobar company, la llarga excursió i la brevetat de les vies no motiva a tothom, però les regulacions que ens mantenen allunyats de bona part de la cara sud del massís es converteixen en inesperats aliats i acabo per sortir-me’n amb la meva.

 

Mapa en mà anem fent camí, la referència de la cova de l’Arcada és clara i arribar al torrent de la Coma Alta resulta sorprenentment senzill, trobar les agulles ja són figues d’un altre paner. Engolits pel bosc, l’ambient cobra un aire misteriós i els monòlits que distingíem amb claredat mentre érem al fons de vall semblen retrocedir davant l’ànsia invasora de fulles, branques i argelagues. Per sort el Cavall dels Brucs té prou geni per venir-nos a trobar i trenca l’encanteri. 

 

 

Fa massa vent per poder-lo escalar, però ens brinda la perspectiva correcta per ubicar la Roca de la Vorera. Amb el rumb clar, reculem i només ens cal remuntar uns metres paral·lels al torrent per trobar el peu de via, Vicky Álvarez. L’esveltesa de l’agulla és un bon preludi i la ruta, vertical i atrevida, la solca pel dret amb un traçat tan ple de lògica que t’has de rendir a la seva evidència. 

 

 

La presa menuda i cantelluda converteix en un veritable plaer el joc de plantar-li cara a la seva verticalitat. Tan sols són dues tirades, senzilles i elegants, de moviments tècnics i executats amb precisió, un itinerari amb un caràcter ferm i seré, com la mateixa Vicky a qui va dedicada. Rapelem i anem a la petita Agulla del Pas del Nap que, trapella, es repenja sobre la seva germana gran l’Agulla dels Naps de Dalt i passa gairebé desapercebuda. 

 

 

Al vessant oest trobem la Juan García Alvero, via que els germans Massó obren pensant en el seu avi. Me l’espero austera i plena de seny. No m’equivoco, el rocam és tosc, el temps ha deixat empremta en aquest còdols aspres i en les fissures trencades que resulten perfectes per pitons i ponts de roca. 

 

 

Un perfil que ja no és altiu, però que té prou força encara per posar-nos a lloc si no escalem atents. Una via senzilla com tantes clàssiques, bonic homenatge al seu avi que segur sabria apreciar com cal. Un nou ràpel i unes quantes esgarrinxades més ens retornen a la calma del bosc. Aquest lloc em transmet bones sensacions, fa que Montserrat torni a ser un lloc de descoberta on perdre’s és l’opció vàlida. 

 

 

Cartografia vertical: Dues vies franques que poc material demanen, una dotzena de cintes i algun friend petit o alien pels trams fàcils on els seguros són alegres o bé per reforçar algun pont de roca/pitó dubtós, si li voleu afegir un estrep per anar més còmodes als Ae tampoc està de més. No us descuideu mapa si no coneixeu la zona i paciència amb arítjols i argelagues que fan seus el sotabosc.

 

 

El material de les vies és una clara mostra del seu tarannà, la Vicky, ben equipada amb bolts, spits i algun pitó, la segona just a l’inrevés, predominen pitons, ponts de roca i algun que altre arbust. Els sisens de la Vicky no són obligats, però cal tècnica i llegir bé la pressa menuda per trobar els bons cantells (V+ obligat), els artificials són de bon fer, però amb l’emoció de penjar-se de pitons (A1). A la Juan García Alvero els primers A0 es deixen fer en lliure (6a/V+), però compte que els seguros són antics. 

 

 

El ràpel de la Roca de la Vorera són 35m llargs, així que toca fer-lo amb dues cordes, en canvi a l’Agulla del Pas del Nap arribem al terra amb una sola corda (25m). Us costarà més trobar els peus de vies que no pas escalar-les, però les ressenyes dels Masó tenen les pistes suficients per sortir-ne airosos. M’agraden aquests itineraris senzills, però ben resolts que et porten a cims que poca gent trepitja.

 

 

 

*** Creuer Pontiac (210m, 6a+), Moles del Pessó, Collegats

Divendres, 04 de maig de 2018 

A qui no li agrada anar de creuer i més quan és la rotunda quilla del Pessó qui marca el rumb de la travessia. Aprofitant que ahir estàvem per Abella seguim fent recorregut pels Pallars i ens apropem al congost de Collegats, pas natural entre el Jussà i Sobirà. 

Aquest nom m’emplena la boca amb la seva sonoritat i em porta a la ment perfils panxuts d’una roca tan peculiar que costa de definir. No m’hi apropo sovint a les seves parets, així que sempre hi ha feina pendent. La senzillesa del sender que ens voreja al cingle ens permet estudiar-lo a plaer, em fixo en l’enrenou d’esperons que reposen recolzats als contraforts de les moles del Pessó i la comparació amb un gegantesc tepui resulta inevitable. 

Però no estem a la selva veneçolana, el fil lluent de la Noguera Pallaresa i la serra de Boumort que s’alça a llevant ens retornen a la realitat d’un Prepirineu verd com mai. Avui no ens costa gens ubicar la via escollida, la robusta agulla per on discorre la Performance es distingeix amb la claredat d’un far i el Creuer parteix de la seva base.

Ens endinsem als clarobscurs de l’escletxa amagada rere l’agulla i deixem que els dits recuperin la memòria d’aquest conglomerat de còdols grans i forats menuts. Els primers metres són coneguts, la via aprofita de la franca xemeneia de la Performance per iniciar la singladura, però ràpidament vira a estribord per encarar el pany de paret més ben plantat.

Murs eixerits que no ens ho posen fàcil, la seva verticalitat ens obliga a rumiar bé els moviments, doncs un cop t’hi aboques has de navegar decidit fins la propera assegurança situada sempre a una distància prudent, la justa per incitar-nos a ser atrevides, però sense perdre el punt d’emoció. Les piades que havíem vist parlaven de roca un xic molsosa al primer llarg, però el pas del temps li ha provat a la via i gaudim sense recança de cantells generosos nets de molsa i colgats de flors.

Tot plegat fa encara més estrambòtic aquest pany ombrívol farcit de panxes que es superposen amb picardia i que per estones em recorden les de Canalda. Atlètiques i aèries, les dues primeres tirades són molt més boniques del que donen a entendre a primer cop d’ull. El característic gendarme que marca l’inici de l’escalada ja fa estona que ha quedat enrere i la travessa canvia de tarannà. 

La paret sembla perdre embranzida, però tossuda no renuncia del tot a la seva verticalitat i trobem algun mur ben dret que cal negociar amb cura, doncs la roca no sempre és la més ferma. A babord tornem a tenir la Performance, però virem amb decisió cap a la dreta i ens plantem al capdamunt d’una vira des d’on salvar el darrer escull, un mur de presa menuda i que cal negociar posa fi al creuer. 

L’hem sabut conduir a bon port i com a recompensa a la nostra perícia la vista abasta tot el congost, relleus escarpats que semblen sorgits de la mà de Gaudí, tan diferents de la resta de cims que l’envolten que no sabem si Collegats és frontera o nexe entre els dos Pallars. M’agrada escalar en aquest racó de món que sembla ancorat en una altra època, a poc que siguis curiós trobes una història rere cada pedra! 

Quadern de bitàcora: Via d’elegància senzilla i òbvia simplicitat, l’Indi ha sabut treure partit de l’espai que quedava entre la Performance i l’Ànimes Bessones, tot i que en algun punt es creuen. Equipada de forma generosa fa sobrers els ninos, com a molt necessitarem algun alien o friend petit (0,5 – 0,75) per les tirades superiors on la dificultat decau paral·lelament a la qualitat de la roca, les assegurances als trams senzills desapareixen.

No val confiar-s’hi, el grau no apreta i l’equipament és més que correcte, però cal escalar entre seguros (V+ obligat). Dues primeres tirades amb una roca tan adherent i aspre que t’agafa per sorpresa de lo bona que és, en canvi a la part superior cal parar atenció a la mobilitat d’alguns còdols. Amb una bona ressenya no tindreu cap problema d’orientació. Una via que està molt a prop de ser catalogada de love climbing, però que sap treure el geni en el moment que toca per no desmerèixer l’entorn agrest que ens acull.