*** Quinz (135m, 6a), Ultimo Spirito (2.214m), Gruppo di Cadini, Dolomites

Diumenge, 11 d’agost de 2024

El llac de Misurina és d'un atractiu impecable, però l'autèntic focus d'atracció són els cims que l'envolten. Enlairades sobre la vall, les parets mantenen la distància necessària per garantir l'esperit salvatge de les bones escalades. Una caminada prou dreta ens deixa al peu de la severa cara nord-oest de la torre Ultimo Spirito. Certament el nom li escau, roca fosca i desplomada, té una aura que intimida.

La Quinz, però sap trobar-li les debilitats. Potser la via més moderna que hem escalat a les Dolomites fins la data, oberta el 1949 demostra que a audàcia i instint no hi ha qui faci ombra als italians. La roca segueix sent d'una verticalitat extrema, però la rotunditat dels cantells ha canviat i aquí cal treballar bé el gest. Trencada i aventurera ens posa a lloc.

El traçat esquiva sostres, seguint la línia que marquen uns diedres i fissures que tan sols s'escalen des de l'equilibri que donen calma i decisió. Vibrem. La paret es converteix en perfil esmolat que s'emplena amb la llum de la tarda. Quina meravella ser-ne part. Dolomites enganxa.

Notes d’interès vertical: Quinz (ressenya final post), continuïtat, bellesa brusca i una certa dosi d’exposició és el que ens ofereix aquesta via allunyada dels circuits habituals, però amb bons arguments per satisfer als escaladors més clàssics. Original, intensa i solitària ens mostra un registre menys usual de Dolomites. Oberta per V. Quinz i A. Vecellio el 1949, és la ruta amb més història de la torre.

- Semi-equipada amb concepció alpina, tan sols trobem un bolt a primer llarg i la resta d’assegurances són pitons. Tirades majoritàriament netes, només passos difícils protegits parcialment. En general bones fissures per equipar amb flotants. Reunions amb un bolt i pitons, menys reunió cimera en un arbre.

- De material necessitem 12-14 cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tascons i tricams.

- Roca que tot i tenir trams fantàstics, no destaca per la seva qualitat. Dolomia diferent al que estem acostumats, trencada sobretot a l’inici i un primer llarg de tacte humit que li resta adherència. En tota la via cal parar atenció a la roca, sobretot quan la dificultat baixa. Verticalitat constant, diedres i fissures rotundes que s’han de saber llegir és la norma.

- Grau contundent, com la via. Passos picants i dificultat que no s’ha de subestimar (6a oblig).

- Compromís alt, roca trencada, equipament escàs i un parell de flanquejos delicats i amb pèndol sumen exposició. Una via on cal rodatge en terreny d’aventura.

- Orientació nord-oest, ombra la major part de la jornada, reserveu-la per dies calorosos.

- Traçat sense domesticar que sap ser lògic i original alhora (foto final post). Passos curiosos i flanquejos ressolen sostres i desploms amb aplom i destresa permetent escalar tota la via en lliure. Tot i l’evidència de les fissures no són de lectura fàcil. Recorregut que obliga a serpentejar per la paret i encarar la incògnita de la verticalitat amb decisió. Cinquena tirada magnífica, la joia de la via

- Accés, algun dels aparcaments propers al llac de Misurina, tenint en compte que els aparcaments gratuïts són a certa distància del llac i és fàcil trobar-los plens (enllaç maps).

- Aproximació, des del càmping Alla Baita seguim per la carretereta en direcció el restaurant/alberg Albergo Miralago, just abans d’arribar-hi neix el sender que puja a la Forcella del Diavolo (rètol, sender 118). Pugem per bosc fent fortes llaçades, sortim a una pista transversal, anem a la dreta atents a trobar el trencant que puja a l’esquerra en direcció els cims (rètol i marques pintura).

Voregem sota el cordal i quan arribem a l’alçada de l’amplia vall per la que es puja cap a la Forzella del Diavolo i la Forzella de la Neve creuem les pedreres i per antigues pistes d’esquí avancem cap a la robusta torre de l’Ultimo Spirito, visible a l’esquerra de la vall. Voregem la base de la torre fins arribar al vessant nord-oest. La Quinz té un inici poc engrescador, per un diedre maldestre de roca fosca plantat a l’esquerra de l’esperó, a tocar d'un marcat sostre (1h15min).

També és possible aproximar des de l’aparcament d’accés al refugi Fonda Savio (enllaç maps). Pugem pel sender que va al refugi i on sembli oportú deixar el camí i creuar pels vessants de tartera i matolls en direcció la base de la torre, evident i incòmode.

- Descens, des d’un arbre a tocar del cim fem un ràpel de 25m pel vessant nord i des del coll baixar a la dreta (direcció sud-est) per una canal fins sortir als pendents de la base de la torre. Anem a buscar les antigues pistes d’esquí que ens porten directes en forta baixada a l’aparcament de davant el càmping Alla Baita (1h).

Torre de ferma presència i aspecte obscur, Ultimo Spirito sap imposar respecte. Quinz és l’opció més clàssica de la paret, una via per esperits alternatius i ments obertes. A tenir en compte sabent on anem.

conspiradorsdelavertical:Lau&Pere

π

ressenya Mauro Benardi

foto traçat