**** Via Directa (95m, 6b), el Cilindre, Sant Llorenç de Montgai

Divendres, 2 de juny de 2023

Quan la línia directa és la més certa, no hi ha dubte que pertorbi l'instint de la vertical. Immersos com estem en la centralitat del Cilindre no necessitem més arguments que aquest conglomerat que es recrea en l'excés. La via serà breu, però tota la resta és notable, ambient, còdols i caràcter.

Tasto la bavaresa que en marca l'inici, lògica intensa. El record encaixa amb les sensacions, tan sols un canvi, la perspectiva dels passos, vull el vertigen que saben crear. Impaciència atiada per uns cantells que només ens fallen quan falten les forces, perquè si algo és la via és atlètica. El seny ordena capteniment en les tibades, però tossuts, contenim l’alè (...com si així ens féssim més lleugers) i dansem paret amunt. Habitem el seu buit.

El roig dóna pas al gris, tacte aspre que pren el protagonisme i ens obliga a afinar el gest. La paret es fa fonedissa, als peus només queda ja el verd lluent del pantà. Directa al Cilindre, la seva és una bellesa que fustiga, salvatge i impetuosa, ha estat un plaer retrobar-la. Riglos en versió lleidatana.

Notes d’interès vertical: Directa al Cilindre (foto/ressenya Joan Asín), nom breu i resolutiu com la mateixa via, impecable en concepte i execució. La línia és magnífica. Coherent i sostinguda solca la verticalitat més abrupta del Cilindre amb una naturalitat sorprenent.

Oberta l’any 1975, Miquel Angel Blasco, Gabriel Marín i Pep Godoy sabien els que es feien quan van donar forma l’atrevit recorregut que s’insinuava al bell mig de la paret. La via va ser restaurada i actualment està completament equipada amb parabolts, tot i que en algun llarg trobem encara alguna peça antiga testimonial (burí i cap de burí). Totes les reunions amb bolts, R1 i R2 rapelables.

De material tan sols necessitem catorze cintes, però si es va just de grau és útil un estrep i algun friend (tòtem negre a C2). Si afegim peces o xapem totes les relíquies cal portar setze o disset cintes.

A les mans conglomerat vermell, de bolos grans i passos una mica polits per la freqüentació, però que manté bona adherència. Escalada atlètica, panxes i bona pressa són el distintiu de la primera meitat de la via, després canvi de registre, la roca passa a ser calcari gris, extremadament aspre i la paret ja no és tan dreta, però manté caràcter. En aquest darrer tram moviments sobre romos amplien el ventall de tècnica.

Grau correcte, sense sorpreses, els dos primers llargs estan molt ben equipats (dificultat màxima negociable), però en els dos darrers les assegurances són més espaiades i els passos imperatius. El grau obligat sense afegir res és 6a, però posant peces ho podem solucionar amb V+/A1. Compromís baix gràcies al bon equipament i la brevetat de la paret (l’única objecció que li podem trobar, però compensada pel fet que totes les tirades són bones i amb el seu punt picant). Orientació sud total, a mig matí tenim sol garantit.

Traçat intel·ligent i directe, sap trobar les debilitats de la paret i fer-les jugar al seu favor. Recorregut sempre lògic, però no evident, cal treballar els passos i dosificar forces. Verticalitat i elegància són una constant a la via. Se’ns dubte la tirada estrella és la segona, un mur lleugerament desplomat que no dóna treva i obliga a llegir bé per destriar-ne la seqüència, moviment continu.

El primer llarg mereix menció especial per l’encert de la bavaresa i perquè per més que t’ho diguin no et pots creure que els cantos siguin tan bons fins que els toques, fan levitar. Compte amb el tercer, ensenya les dents, fissures i flanqueig que no són fàcils de gestionar. El darrer llarg no perd empenta i els alejes a la placa mantenen el punt de tensió, s’ha de navegar.

Accés, aparquem davant del Cilindre en una esplanada al lateral de la carretera local LV-9047 (venint de Camarasa just abans d’entrar al poble, enllaç maps). Aproximació, gairebé inexistent. Des de l’aparcament pugem pel camí que porta a la cova on s’estan fent excavacions arqueològiques (Roca dels Bous) i un cop a la vertical del vessant sud del Cilindre pugem a la seva base per algun dels corriols que hi porten (10min). L’evident llastra que defineix la bavaresa del primer llarg és la referència per ubicar el peu de la via. La Directa s’enfila pel centre de la paret, les taques de magnesi la delaten.

Descens, des del cim anem a l’esquerra (oest) seguint un sender que es manté prop del cingle. Baixem per un ampli llom en direcció a la via del tren (nord), però abans d’arribar-hi trobem una fita a l’esquerra que indica per on baixar directes al barranc de la Formiguera. Un cop al fons del barranc, creuem el torrent i trobem el camí principal que seguim a esquerra, en pocs minuts estem de nou a la carretera (20min).

La Directa, és se’ns dubte una de les vies més repetides al Cilindre, la seva fama la fa immune al desgast de les modes, sempre és tendència. Aèria i brava, compleix amb els cànons de la clàssica. Han hagut de passar més de deu anys perquè tornar-hi fos una realitat que suma (aquí el record).

companydeviatgeiatzars:Lau

π