Dilluns, 29 de març de 2021
Escalar mai saps on et portarà, per més temps que fa que enfilis parets sempre hi ha sensacions immunes al desgast de la rutina que ens atrapen en un inici continu. Disposo de sòlides proves per acreditar tal afirmació, avui mateix les Bagasses s'ha posat guapa per una retrobada massa temps postergada. Certament la claredat de la primavera li escau, el sol dibuixa la paret amb traços nets, un perfil fet d'una sola peça amb el tacte com únic mitjà per resoldre la seva incògnita.
Demasiado Lejos Para Ir Andando, doncs bé, escalarem prescindint de tota pressa. Aquest cop la memòria no falla a l'hora de recordar l'elegància i finor d'aquestes plaques despietades. L'equilibri ve en el nostre auxili quan la capacitat de connectar amb aquest calcari de gest exquisit arriba al límit.
No és fàcil llegir els seus passos, em concentro per entendre el que la paret em vol dir i per un moment em sento com si l'escales per primer cop. Dubto, la via té el caràcter dels vuitanta i demana fermesa per mantenir-li el pols. L'experiència em diu que cal tenir fe l'adherència, així que m'hi confio i esclata la bellesa atemporal del recorregut.
Notes d’interès vertical: Sobredosi de placa amb el respectable esperit dels vuitanta. Flanquejada per dues rutes històriques, Villaverde (esquerra) i Smoking (dreta), s’enfila per un dels sector amb més solera de les Bagasses per la continuïtat dels seus murs i l’austeritat dels oberturistes a l’hora d’equipar.
Aproximació senzilla i ràpida (15min), des de l’aparcament de la Font de les Bagasses tan sols cal creuar el riu pel pont romà i pujar (cable) fins la via del tren. Anem a la dreta i després de passar el túnel, abans del proper, voregem fins la paret. La Demasiado Lejos comença a la dreta d’un característic bloc caigut i esquerdat, nom mig borrat sobre un rectangle de pintura blanca a l’inici.
Equipada correctament, però sense cap excés, amb espits que ja comencen a denotar l’edat (malfieu de les ressenyes que la marquen com a sobreassegurada, tan sols ho sembla comparada amb les veïnes). Reunions amb quatre espits i algun maillon.
De material tan sols necessitem una dotzena llarga de cintes i compteu que algun alien o friend petit/mitjà pot anar bé pels trams senzills on més allunyen els espits, pedal opcional segons com porteu el 6b polit. Escalada tècnica i sostinguda, sobre plaques magnífiques i llevat del primer tram, netes de vegetació que destorbi la puresa del perfil.
Roca d’adherència excepcional que menys en alguns passos al final del segon llarg (6b) resta sorprenentment intacta, exhibint un tacte exquisit, aspre fins la confiança absoluta. Prima el gest sobre regletes precises, fissures horitzontals que tan sols s’insinuen i cantells menuts, l’equilibri mana.
Segon llarg exigent, el més difícil del la via (tram clau de passos fins i sobats sobre presses mínimes abans del desplom) i el quart el més obligat, no dóna repòs, però és d’una elegància brutal. El cinquè es deixa fer millor del que insinua, equipat per trampejar i de geni alegre. Bústies encadenades a la sisena tirada, canvi de tònica, tibades amb la col·locació com a clau de pas per mantenir l’estil de la via.
Darrera apretada a l’inici del setè llarg i sortim a la Falsa Feixa per on baixem seguint el cable que ens deixa en un sender que sense pèrdua porta a la carretera (corda tram final) (30min). La simple linealitat de la ressenya s’adequa al caràcter de la ruta, sòbria, indòmita. M’ha sorprès la seva intensitat, vies que et posen en òrbita!
companydeviatgeiatzars:Lau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada