Dissabte - dilluns, 3 a 5 d’octubre de 2020
Inesperat... roca, ambient, vies, sensacions! Per una vegada Coll de Nargó no és lloc de pas sinó eix del viatge. Sector d’esportiva de tota la vida que encara no havia tastat i sorprèn per qualitat i bellesa. Escalades sota l’empara de cels de tardor que encaixen a la perfecció amb aquestes parets de gris antic que dicten l’ordre de nous moviments.
Aprenentatge intens que sacseja una curiositat desconeguda, la del gest, la de voler saber com serà un pas i roca que, tot i les mans a les que ha ensenyat, conserva tota la força. Un mateix cordal agermana murs de caràcter tan diferent que no queda més remei que escalar-los per indagar-ne el motiu. Observo fascinada la naturalitat amb que el calcari dóna pas al conglomerat fusionats en una única muralla de múltiples possibilitats.
Seguim... núvols, fred, estones de mirar amunt pendents del moviment de la corda, hores rere línies breus i intenses, vespres de riure i amics, tot suma en aquest caliu fet d’esforç i bons moments. Per sort, la serenor de les vistes aporta una placidesa que atenua tant de fanatisme vertical!
Notes d’interès vertical: Les parets s’alcen sobre el poble mateix, important el plural, perquè parlem de tot un seguit de contraforts que allotgen diferents sectors amb una varietat de vies que dóna feina per vàries visites. Calcari per tots els gustos, la major part de parets estan orientades a sud, el que les converteix en reducte de dies freds amb el sol com aliat.
Tastarem tres zones diferents, comencem per Bel Canto, gairebé les primeres parets amb les que ens topem, aparquem al dipòsit mateix i les tenim al capdamunt, lleugerament a l’esquerra d’un petit coll (15min). Vies no massa llargues, d’una vintena de metres la majoria i assegurances justes, potser això explica la tranquil·litat del sector en comparació amb el veïns Pell Roja i Dipòsit.
Predomini de plaques, adherència i gotes d’aigua, la roca és bona, però de cantells menuts i tacte a vegades incert, ens fa anar ben concentrats. Passos puntuals inesperadament durs per la tònica de la graduació de la línia (ampli marge en el concepte sisè grau). En sortim contents, però una mica desconcertats pel tarannà del sector.
El segon dia és el torn de la Paret del Coll Piquer, un autèntic encert pel que buscàvem, un bon grapat de vies al voltant del sisè, llargues (25m-30m) i mantingudes en el grau amb roca que malgrat algun pas polit als trams vermellosos dóna la confiança necessària perquè l’adherència sigui part important de l’escalada. Assagem tot tipus de moviments, trams atlètics i d’altres que requereixen gest i equilibri en perfecte alternança perquè no falti varietat.
Ben equipades i amb la curiositat que cap a la dreta del sector els murs són de conglomerat fusionat en una matriu de calcari, exotisme garantit en l’escalada i moviments nous. Si aparquem a l’esplanada dels Titolos la paret ens queda just a la dreta, en cinc minuts estem escalant.
El darrer dia aparquem de nou als Titolos i anem a un de les parets més allunyades de tot Coll de Nargó, el sector Tranquil, nom ben merescut i garantit per la llarga aproximació (40min). Situat a l’esquerra de la paret del Grau, cal que la voregem sencera (camí marques grogues, no discorre per peu de paret, va pel bosc de la base) prenent com a referència el característic sostre del pany de muralla que correspon al sector Tranquil i que tanca la paret per l’oest.
Sorprèn per lo diferents que arriben a ser les vies entre sí, murs de conglomerat, alguna línia de fissura i unes plaques perfectes de calcari gris on lluir-se en adherència i improvisar tècniques noves de diedre. Gaudim de vies ben llargues (20m - 40m), assegurances correctes per fer escalar, però on toquen i una perfecta solitud que fa les vistes sobre l’Urgell més boniques encara. Tres dies fanàtics d’escalar, descobrir i voler-ne més. Esportiva de qualitat i bona onda!
companydeviatgeiatzars:Lau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada