*** Capitán Veneno (90m, 6b/Ae), Pala alta, Montroig

Dissabte, 02 de febrer de 2019

D’improvisar també se n’ha de saber, però per ser honestos haig de reconèixer que la nostra geografia ho posa fàcil a l’hora de cercar nou destí quan la neu ens foragita de determinades parets com és el cas de les d’Àger. Tan sols cal girar la vista cap a espadats d’alçada més modesta capaços de guardar en els seus murs la força d’un sol que tot just despunta entre núvols.

L’opció és clara, el Montroig, escollir via ja costa més. Per sort avui vaig ben acompanyada i em puc aventurar en alguna de les rutes més guerreres que sempre em reservo a l’espera de l’ocasió propícia. Capitán Veneno, si el nom és una declaració d’intencions de ben segur que ens haurem d’esforçar per treure’n l’entrellat. Ja porto uns quants itineraris a la Pala Alta i començo a saber com les gasta, així que, malgrat grau que marca la ressenya, la primera tirada fa respecte.

L’evidència de les fissures, però incita i ben carregada d’andròmines enfilo amunt convençuda per la lògica irreprotxable de la línia. Passos estranys sobre cantells arrodonits i roca de tacte sorrenc que t’agafa en fred, improviso moviments i poc a poc vas copsant les regles del joc.

A cop de vista la xemeneia de la segona tirada intimida, però es desvetlla elegant i amb passos gràcils, perquè lluny d’encastar-nos demana seguretat en el buit i avançar ben oberts de cames eludint la fondària de l’escletxa vermellosa. A partir d’ara, però la via fa un canvi de registre que per un moment et deixa desconcertat, les fissures s’afinen fins adequar-se a les dimensions de la placa que tenim per davant, insolent i vertical.

Unes poques expansions alternades amb pitons testimonien el camí a seguir, toca ballar de peus i dosificar forces penjats de regletes menudes que no donen treva. Dues tirades contundents, d’una bellesa salvatge que et deixa ben espremut i en les que no s’hi val res més que escalar.

Les fissures s’estrenyen al límit, lo just per poder encabir els dits i notar com mosseguen, a punt estem de no poder sortir per dalt, en el tram clau del darrer llarg, on els cantells són mínims i els peus utopia falta el pitó que alleugereix el grau. Ara tan sols trobem placa neta, de moviments precisos i dits d’acer, el company és insistent i amb tan sols una volada resol un pany de gest i cop de gas on gairebé cal levitar.

De nou a la carena la mateixa sensació de meravella, vella coneguda, però no per això deixa d’emplenar-te d’una agradable escalfor, combinació de feina ben feta i plaer.

Directrius de capitania: Bona via, esperit clàssic i caràcter feréstec formada per l’encaix de dues parts molt diferents, fissures versus placa. Dues primeres tirades gairebé netes on manen fissures que requereixen ser creatiu en els moviments i saber equipar i dues darreres que ens aboquen a una placa excepcional on el grau apreta i les expansions permeten apurar en lliure.

Important, al tram clau del darrer llarg falta el pitó que permetia un repòs o bé acerar, quedant ara un tram força obligat que deu rondar el 6b (pany de fissures cegues que no permeten col·locar material per trampejar a no ser que es dugui pitó). La ruta està semi-equipada amb pitons i espits, escassos a la primera meitat i ben col·locats a la segona. De material us aniran bé catorze cintes, semàfor d’aliens, friends (0,5 – 3 si repetim aquest darrer no farà nosa al primer i segon llarg), mig joc de tascons mitjans/petits i un estrep si cal trampejar la placa. 

La Capitán Veneno comença just a la dreta de Suave es la Noche i és fàcil de localitzar estant atents a la característica fissura diagonal a la part alta de la paret. Una via rotunda i exigent que desvetlla un concentrat de sensacions, d’aquelles rutes en que a més enllà del grau cal saber escalar. Essència de salvatge oest!