" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

*** Xemeneia Pallars (110m, V+/Ae), el Trident, Collegats


Divendres, 20 de juliol de 2018


No recordo qui me’n va parlar, només sé que em va cridar poderosament l’atenció sense cap motiu en especial, possiblement per l’entusiasme amb que me la van descriure. Indagacions posteriors concloïen totes amb el mateix resultat: és molt bona, ves-hi! Doncs bé, aproximadament deu anys més tard aquí em teniu, disposada a tastar de primera mà les delícies d’aquesta xemeneia.



No és que trobi especialment atractiva la sensació d’arrossegar-me, inevitablement encastada, en les fondàries subterrànies d’aquestes escletxes naturals, però les xemeneies estan dotades d’una lògica tan en sintonia amb l’escalada que no em puc resistir a indagar. Has d’utilitzar tot el cos, no s’hi valen els moviments de ballarí tan útils a la placa o temptejar la neta simplicitat d’un diedre.



Aquí l’escalada és en tres dimensions i cal inventar postures noves per adaptar-nos a la morfologia sinuosa d’aquests traçats. Sempre que n’escalo una surto amb la sensació que poques coses hi ha més clàssiques que una xemeneia, així doncs, malgrat que ingrates, és impossible no deixar-se seduir pel seu rude atractiu.



La Xemeneia Pallars té solera, oberta l’any 79 és una de les primeres vies del congost i una veritable lliçó d’enginy. No m’estranya que els oberturistes (Samsó i Caballé) es fixessin en la poderosa cicatriu que debilita l’enteresa de l’Agulla del Trident i ens brinda una porta d’entrada a les alçades del pilar.



El camí a seguir no pot ser més clar! Ens endinsem agraïts en la seva frescor, les parets es tanquen al nostre voltant i ens embolcallen amb fermesa, però la xemeneia és prou ample per no sentir-nos oprimits en cap moment. Lluny d’arrossegar-nos levitem, el buit es converteix en una constant i escalem ben oberts de cames intentant ignorar un pessigolleig constant fruit d’aquesta sensació tan aèria.



El traçat té un punt barroc, totes les formes són corbades amb mestria, però els dits sempre troben petites clivelles on ancorar-se. De tant en tant algun pas veritablement estret ens recorda el veritable caràcter d’aquest daltabaix geològic que estem resseguint. Enlluernats pel continuo joc de contrallums, no pots evitat una lleu decepció quan ens veiem avocats fora la xemeneia.

 

Una travessa lluminosa sobre roca tan aspre que fa senzills tots els passos fulmina qualsevol inici de revolta i cedim al dictat del traçat original. Enllacem amb una segona xemeneia que juga a ser diedre, toca fer canvi de registre. Roca roja, d’aparença incerta i tacte vellutat, tot són petits còdols i cantells que ixen de la paret perquè els agafis i composis el teu propi trencaclosques vertical.


Trapelles, es complauen en fer-te dubtar, quan en realitat compleixen la seva tasca a la perfecció, ferms com petits maons et deixen anar amunt sense vacil·lacions. Dalt el cim del Trident un somriure de complicitat, puc donar la raó a tots els que me l’havien recomanat i fer-ho jo al meu torn. Clàssica de plena actualitat!



Consells per escura-xemeneies: Interessant via de xemeneia amb un marcat aire riglero. Malgrat l’aparença tosca es desvetlla elegant, escalada atlètica, aèria i que requereix treballar la col·locació. Quatre tirades farcides de lògica, variades i ben singulars, no és una xemeneia a l’ús, la seva amplada fa que hi hagi pocs passos d’encastar-se, tot i així millor anar sense motxilla.



El primer llarg és el més exigent i obligat, bauma d’inici rabiosa i pòlida (6b+ o pels clàssics Ae/V+), la resta amb tècnica i bones tibades surt tot (V+). Segona tirada preciosa i acrobàtica, hi trobem els passos més estrets (V). La tercera és un flanqueig ascendent (IV+) sobre roca excel·lent que ens porta fora la xemeneia principal que es redreça de valent, fins un arbre a l’entrada d’una nova xemeneia que ens durà a cim.



Quarta tirada per una xemeneia-diedre en la que només cal encastar-se al final, roca d’aparença dubtosa, però sorprenentment bona, llarg molt estètic (V). La via està ben equipada, tan sols a la primera tirada cal un cop de gas entre segon i tercer espit (pas V+ net, alien gris útil), amb deu cintes, estreps (si no feu 6b+) i l’alien gris és suficient.



L’aproximació no pot ser més senzilla, deu minuts mal comptats des de l’aparcament de l’entrada del congost fins el primer túnel, ja veureu la xemeneia a la seva dreta, inconfusible, una senzilla grimpada ens deixa a la seva base. El descens també té el seu encant, des de final de via resseguir el marge de les parets (direcció congost) sense guanyar alçada (fites).



Al cap de poc, quan el camí comença a pujar veiem una marcada proa més avall a la dreta, amb un munt de fites al damunt que ens indiquen l’inici de la canal que, amb alguna desgrimpada senzilla, un munt de ziga-zagues i un parell de trams de corda, ens deixa a l’antiga carretera a peu de parets (20 min). Apa, ja només us cal tastar-la, que jo ja he complert. Si us agraden els traçats genuïns gaudireu!


2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona! una via a tenir present per a dies de calor. Els nius són de roquerol? o d'oreneta?

laura piferrer ha dit...

Merci Jaume,

ja ho pots ben dir, una bona via d'estiu, fins i tot et pots donar un banyet al riu en acabar! Els nius em van semblar d'oreneta, però semblaven abandonats de feia temps i no sé dir-t'ho del cert. A veure si algú s'anima a donar-los una bona ullada i ens ho pot aclarir!

Salut, xemeneies a la fresca i alegria