*** Diedre de la Vellesa, 130m, 6a/Ae, Paret de les Orenetes, Serra d'Ensija

dimecres, 11de juny del 2014

M'agrada el blau, el blau transparent de l'aire, el blau delicat de les flors, el blau vibrant dels contrallums i el blau irrepetible d'aquesta roca entestada a contradir la lògica de la natura, doncs on s'ha vist una pedra pintada amb els colors del cel. 

Segur que ara mateix hi ha qui somriu sota el nas i està pensant en una cinglera d'alçada modesta, però feréstega com poques. Doncs no, no és Canalda, tot i que si de cop obrissis els ulls i tan sols veiessis aquest pany de còdols descarats s'entendria la confusió, però és al girar la vista quan te n'adones que la dolça verdor d'aquest paisatge traspua una solitud que requereix llunyania i un cert oblit.

 Els xiscles de les orenetes acaben d'esvair qualsevol dubte, perquè mira que n'és de cert el nom, aquí estic, meravellada per aquest racó de món que m'ha descobert en Parce i disposada a tastar la més senzilla de les vies que hi ha obert, el diedre de la Vellesa.

  

Reclosa al cor de la Serra d'Ensija la Paret de les Orenetes esdevé cinglera que tan sols crida l'atenció als qui la volen veure, la seva alçada és modesta, però no us hi confieu, només cal atansar-se al seu peu per comprovar que cal torçar el cap amunt per endevinar-ne les línies, fugisseres, atrevides, descarades... hi ha tant on triar sempre que acceptis les regles del joc.

Roca de textura inesperada i tal matxambrat de còdols que seria impossible fer-ne inventari, és l'únic que s'endevina des de peu de via. Arrancada potent per un mur on tots els cantells acaben fent-se rodons i d'on se surt per un diedre de roca incerta i elàstica amplitud.

No deixem el diedre, doncs esdevé fil conductor que traça de manera natural el pas entre panys d'incitadora bellesa, però tan compactes que resulten ingrats d'equipar. Naveguem doncs, per aquesta línia que trenca l'harmonia de la paret, però força més interessant per uns ulls que busquen atents on encabir-hi material, ja que poca cosa trobem al llarg del recorregut. 

L'escalada atrapa per la seva franquesa, és el que dóna a entendre, verticalitat, lògica i una elegància que contradiu l'aparença maldestre d'algunes fissures i quan més amunt més intens n'és el seu blau. Dues tirades on cal jugar entre les parets del diedre, que tan aviat demana acrobàcies com encastar-se en xemeneia o festejar breus murs bastits amb prou fermesa fins espetegar al peu del desplom del darrer llarg.

 Enginy i pedals són suficients per gaudir de l'encert del darrer tram, una fissura que s'arqueja fins que tot és aire sota els peus i com que avui hi ha pressa ràpels i avall, no sense recança perquè l'indret captiva. 

Té un tarannà que asserena l'esperit i un deix de nostàlgia que tenyeix de romanticisme l'escalada, però no us deixeu enganyar per la seva placidesa perquè com diuen els Manel “els guerrers s'avorreixen si no hi ha una mica d'acció”, aquí us tocarà escalar!