*** Diedre Tall d'Oca, 90m, 6b, Decguusala, 135m,6a, Coll Roig, Montgrony

dissabte, 14 de juny del 2014

Hi ha dies que sense tenir res d'especial surten rodons, avui n'és un d'aquests i si em feu dir el per què, possiblement us parlaré meravelles d'aquesta roca de formes impossibles. Algú ha jugat a pentinar les parets, no se m'acut cap altra explicació per aquests solcs traçats amb tanta mestria.

Feia un munt d'anys que havia estat a Montgrony, recordo escarrassar-me en una via d'esportiva que em va semblar difícilissima i sortir-ne tant contenta com si hagués conquerit un cim, si algú m'hagués parlat llavors d'aquesta paret que s'amagava coqueta entre la boscúria del Coll Roig la meva capacitat de sorpresa s'hauria ampliat fins a límits insospitats.

Descobrir-la ara té l'avantatja de poder degustar-la com es mereix, perquè és un veritable regal trobar aquestes canaleres més pròpies de Picos que d'una petita cinglera al cor del Ripollès. 

Aproximació breu, entorn idíl·lic, un calcari digne de sibarites... gairebé podríem catalogar-la d'escalada du plaisir si no fos perquè tocar aquests tubs d'orgue requereix una perícia superior a la que tinc en aquests menesters.

 

El pla inicial és començar per la via més senzilla, però l'ombra del diedre ens sedueix amb la seva promesa de frescor. Enganyosament tombat comença senzill, però de seguida mossega, gris, ters, de tacte vellutat i encaix obligat mentre mantens els peus al limit de l'adherència. 

Fins que un flanqueig ingràvid ens deixa a la placa de simetries paral·leles i comença una dansa diferent, la d'encastar peus a l'estretor d'aquests solcs vertiginosos i pinçar-los en moviments estranys per inusuals. Malgrat la malfiança inicial, té un punt sensual resseguir aquestes formes corbes que s'imprimeixen amb tanta naturalitat a la roca. 

La darrera tirada ens retorna a la realitat de la vertical, fissura contundent de tall net i cantell escandalós que convida a anar amunt sense miraments. El vaticini de pluja sembla no anar més enllà de mera promesa, així que rapelem i amb en Xavi encarem la segona via de la jornada, un xic més llarga, però molt ben equipada i de grau més amable.

La Decguusala, ara sí escalada du plaisir, per no dir de vici. És succeeixen les plaques d'una adherència brutal i unes bústies tan excepcionals que fan elegants tots i cadascun dels moviments. Fa temps que no gaudia tant de la simplicitat d'una línia feta a mida de la paret sense més pretensió que el goig d'escalar però bonica per definició. 

Algun pas més picant ens retorna la sensació de la vertical i dóna color a una via ja de per sí desprèn bones vibracions. Els únics que no s'afegeixen a la festa són els núvols que ennegreixen el cel, canvia la cadència de la llum tamisada per una pluja que ja no és promesa i abans que els llampecs ens espeteguin més a prop encara encarem la fressa de baixada.

 

Corriol que s'endinsa al verd que tot ho empara i ens deixa al recer del coll on dono una última ullada a la paret amb la ferma intenció de tornar-hi. Quin racó de món tan deliciós!