**** Altivi Flunch, 160m, 6a/A1, Dent de Cabirols, Pedraforca

dimarts, 10 de juny del 2014

Després de tres anys de no tastar el Pedra amb una sola escalada no fas, així que al tercer dia repeteixo, tot i que aquest cop toca Cabirols i com sempre que vaig amb en Parce a una via de la que poca informació trobareu, l'Altivi Flunch. 

Quin nom més sonor per un traçat que sobre la ressenya promet, promet ser variat, exigent i de perfil prou clàssic perquè no ens en refiem de les quatre ratlles mal dibuixades que portem. Així que carreguem ferralla per fer drecera a les fissures i amunt que anem, que avui el camí és costerut, però breu. 

Aquest cop és la Dent que impacient ens ve a trobar i generosa t'empara sota el gris de la seva ombra mentre albires la seva estructura d'harmonia truncada pel fred d'infinits hiverns. Tot i així encara té plaques de blanca bellesa, que romanen impol·lutes, preservades per la poca freqüentació de la ruta. 

És un peix que es mossega la cua, la via es repeteix poc, per tant ningú sap ben bé que s'hi trobarà, davant el dubte va quedant relegada a un gens merescut oblit perquè és una petita meravella i de més bon fer del que esperàvem. Et fa escalar, ja des de l'inici deixa clares les regles del joc, aquí no s'hi valen mitges tintes, però té vocació de clàssica i la lògica mana. 

Equipada allà on cal, et dóna confiança quan la dificultat mossega i aire quan la lògica de les fissures guanya terreny a uns murs que semblen forjats d'un sol tall de tan compactes com són. Savi equilibri que et fa gaudir d'aquestes plaques que combinen passos de ballarina amb tibades d'aizkolari mentre continc l'alè sempre al limit de la meva credulitat hi segueixo arrapada. 

La bavaresa del segon llarg no trenca la tònica d'inconscient elegància que destil·la aquest mur, al contrari enriqueix la sòbria textura del seu calcari de rugositats ínfimes i adherència ingrata. Però si hi ha algo que dóna color a aquesta via és la varietat, així que deixem el pany central que intimida amb la seva fermesa monolítica i encetem el camí que marca el pilar fins el sostre que li dóna raó de ser.

I ara sí que toca equipar, goig i necessitat ja que roca ens regala cantells d'escàndol amb la incertesa que comporta tanta línia de fractura. Diedre de verticalitat creixent que quan esdevé absoluta dóna el tret de sortida a un ball d'estreps de més bon fer del que gosàvem esperar.

  

Les peces de l'artificial que temíem precàries han estat substituïdes per espits i llevat d'un parell de claus que li donen el punt de neguit, la resta és acrobàcia sota control sempre i quant no et deixis ensarronar per l'espectacularitat d'un buit que no para de créixer sota els peus. 

Si la sensació t'agrada estàs al lloc adequat, ja que no queda altra que sortir-ne aprofitant la debilitat de la muralla i això requereix abocar-s'hi de ple mentre encaixes la mà en unes bústies que encertes al tacte i a les que t'hi confies de ple per enlairar-te ben amunt i ràpid que el desplom si bé breu, no perdona i obliga. 

Val a dir que després del sostre els espits són història i passem a la versió més clàssica de l'equipament, algun pitó ocasional i poc més, toca navegar. Així que la guàrdia alta i l'olfacte a punt, que la dificultat minva notablement, però el terreny es fa més indefinit i la roca incerta. 

Sabor d'aventura fins el darrer pas, que no et deixa a cim, sinó en una balconada colgada de la paret oberta a tots els vents que fa estona que ens segueixen les passes. Tant se val, hem esbrinat el que s'amagava rere la ressenya, una via sorprenentment ben trobada, equipada amb encert i resolta amb aquell saber fer que tan sols les vies autènticament clàssiques tenen.

És ben bé que per amagar les coses valuoses no hi ha res millor que deixar-les a la vista de tothom, però sis plau, no deixeu que aquest sigui el cas, és una via feta per ser escalada!