ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Estorach, 175m, V+/A1, Pollegó Inferior, Pedraforca

diumenge, 08 de juny del 2014


Hi ha vies que et venen a trobar i aquesta n'és una d'elles, una xemeneia arrogant que esberla la paret nord del Pollegó Inferior amb una insolència que no es pot passar per alt. Fa tres anys que no trepitjo el Pedra, però des de llavors que la tinc en ment, quan baixant per l'enforcadura ens la vam trobar al davant. 


No sabia pas quina via era, però tenia clar que havia d'existir i que la volia escalar. Tremendament lògica no podia ser més que una d'aquelles clàssiques que et fan gaudir i patir a parts iguals. Aviat vaig saber-ne el nom, va ser fàcil d'esbrinar, Estorach.


Bé... no m'equivocava, essent d'aquests incansables germans de ben segur que la força de la seva línia es mantenia intacta malgrat el pas del temps. Poca informació en trobes, però les poques referències que en tenia de la descrivien com una línia elegant, exigent i en la que cal escalar sense mitges tintes, la cosa promet, i tant que promet! 


Arribar-hi ja té el seu què, doncs has de remuntar tota la tartera infame fins gairebé dalt l'enforcadura, causa més que probable del seu afortunat oblit ja que li atorga una certa aura de descoberta que resulta insòlita en aquesta vessant de la muntanya freqüentat per centenars d'excursionistes dominicals. Quan alces la vista i veus la meravella que tens davant, dones tota la suor de l'aproximació per ben invertida.


Estem davant d'una esvelta torre de roca clara, amb la gracia airosa de les catedrals i al camí cap al cel no pot ser més clar. Tot i les seves dimensions modestes imposa, però en Ferran i jo tenim la lliçó apresa, humilitat i respecte pel que aquesta roca tingui a bé oferir-nos i una fe més que relativa pel que la ressenya resa.



Li tenim tantes ganes que ens plantem a la meitat del primer llarg sense adonar-nos i toca improvisar reunió. La litúrgia d'equipar-nos ens retorna la calma: passar cordes, endreçar el material a l'arnés, ajustar gats i... amunt, flanqueig de llum fins caçar la penombra de la xemeneia que debilita la supèrbia de la torre. 


Toca contenir l'alè i dosificar material amb cura que tenim fissura per estona i s'està desvetllant esquerpa al nostre assalt, si fins i tot té l'atreviment de desplomar. Es fa de pregar i m'exigeix una bona dosi de creativitat i fe alhora d'emplaçar friends i tascons amb els que burlar la polida estretor dels seus murs. 



Costa decidir-se a endinsar-s'hi, apressada en la seva fredor, intueixo que l'ampla fissura de pasmosa regularitat que la solca en serà la clau de pas. En aquest tram la ressenya es revela notòriament imprecisa fent ostentació d'un equipament que fa temps que ha deixat de complir amb la seva funció, un pitó a l'inici i un parell de tacs de fusta testimonials és l'únic que en queda d'aquest suposat tram d'artificial equipat. 


Complerta la penitència amb algun que altre ensurt, la paret es mostra generosa i ens regala unes plaques que són pura elegància en el gest amb l'avinentesa d'uns pitons que no poden ser més adients. 


 

De nou xemeneia tan aviat ampla, com de pas angost que t'obliga a improvisar moviments per saber com encaixar-la fins que un petit sostre trasbalsa la continuïtat de la línia que fins ara sembla conèixer tan sols el camí de les alçades. 



Sortir del petit nínxol que és la reunió ens requereix dots d'acròbata a la par que força per mantenir el pols a un buit que insistent reclama protagonisme. La tirada és autèntica, de les d'abans, atlètica i gairebé neta, amaga fissures tan bones que semblen esculpides per artesans de la vertical i quan es redreça de valent es desvetlla franca d'equipar permetent-nos sortir a cop de pedal quan la tècnica ja no dóna per més. 



Una tirada, la darrera, fàcil sobre el paper, incerta a les mans, doncs si fins ara la roca sorprenia per la precisió amb que estava perfilada, ara has de trucar a la porta per demanar-li permís. Per compensar és tan despresa a l'hora de deixar-se equipar que no pots resistir la temptació de col·locar-hi més material del compte, només pel plaer de veure com es trenca la monotonia grisa d'aquesta pedra feta a la neu i al gel, més que no pas als colors vius de cordes i ferralla. 



Trepitjar el cim és un esclat d'alegria, per l'esforç, per aquest sabor d'aventura retrobat, per la bellesa feréstega de la ruta, però per damunt de tot per tornar a escalar amb en Ferran, perquè com diu un amic “no és el QUÈ escales, importa COM i amb QUI” (Albert dixit). 


Clàssica en esperit i en les formes, la ruta és tota una lliçó d'escalada, un retall de la nord al cor del Pollegó inferior, imprescindible!


4 comentaris:

Anònim ha dit...

FELICITATS!
Magnífica escalada, sens dubte.
Com diria aquell, com un puny! Sota la meva humil opinió, una de les millors del massís.
Estaria bé recordar que aquestes obres, van ser modificades a base d'expanssius en el seu moment, en nom d'una mal entesa seguretat que mai tindrem prou com al.liada. Civis Genís, Font, Anglades... què dir de la lamentable violació a la Anglada-Guillamón de la sud del Pedraforca. És trist i averrant i espero que algún dia, aquestes línies vanguardistes en el seu moment, recoperin el seu caràcter d'aventura!

Felicitats per la caminada, l'escalada i el bon gust!

salut

Adrià

josep i laura ha dit...

Ei, Adrià,

moltes gràcies i realment et dono la raó de ple, la via és tota una clàssica, per caràcter i elegància,ens va encantar. En aquesta tan sols havien afegit material a les reunions, en totes trobaves els bolts al costat dels pitons antics, les tirades només tenien pitons antics i prou. No costa gens copsar el tarannà de la via i et fa escalar, jejejeje

Salut, tàpia i alegria company

en Girbén ha dit...

Un SÍ total a les gralles infiltrades a les fotografies!
Bé, les coses no són ben bé així:
els "infiltrats" sempre ho serem nosaltres...
I mira que el concepte "infiltració" s'escau a la clivella de l'Estorach.
I com l'alb Pedra sap reflectir els colors del cel!!!

josep i laura ha dit...

Girbén,

prefereixo parlar d'integració i harmonia, les gralles ens cedeixen pas per uns moments i nosaltres prosseguim el camí que marca la paret, sense deixar rastre, ni falta que fa. L'esforç invertit ja fa aquesta clivella una mica nostra, sabent-ho nosaltres és més que suficient!

Salut, tàpia i natura!