ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** GEDE, 110, V/A1e, la Prenyada, Sant Benet, Montserrat

dimecres, 03 de juliol del 2013


L'estiu, les vacances, els dies que mai s'acaben... realment donen per molt, donen per tant que fins i tot et permets el luxe de desconnectar de tot i gaudir del plaer de jugar amb el temps com més et plagui. I és ara, quan retornes a les rutines, que caus en el parany de mirar enrere i constatar lo poc que hem escalat i lo molt que hem gaudit d'aquest estiu diferent. Curiosament, una de les poques activitats verticals que m'ha temptat prou per allunyar qualsevol tipus de mandra ha estat la GEDE a la Prenyada. 


Una via discreta, gairebé m'atreviria a dir que la més senzilla del monòlit, però amb la solera que li confereix el seu nom i un cert deix d'oblit que atia convenientment el meu esperit romàntic. Tant és així, que no em costa gens trobar arguments per convèncer l'Anna que aquesta és la via més adient per fugir de la tirania de la calor. 


Dit i fet, cap a Sant Benet que hi falta gent, a pair el dinar escales amunt i buscar el recer de la panxa que ens dóna la pauta del camí a seguir. Camí directe, vertical a rabiar i amb un punt d'acrobàcia que té la seva emoció, més si tenim en compte que la majoria d'assegurances ja fa temps que han deixat la seva majoria d'edat enrere. 


Tirada llarga, per escalar sense manies, abusar dels estreps si volem ser fidels al seu esperit més clàssic o llençar-nos al lliure que els cantells són prou generosos per permetre'ns l'alegria del gest. També és cert que la via ha estat re-equipada i de tant en tant alguna peça nova aporta un plus de confiança alhora de fer determinats passos, sense de privar-nos, no obstant, de la inventiva dels nostres predecessors. 


La primera tirada et deixa sota la prominència de la panxa i la segona l'esquiva, vorejant-lo amb una hàbil travessa que ens allunya de desploms i formes contundents. 


Ens toca, ara, remuntar la incomoditat d'un pany que sembla voler aixecar-se i no pot abans de coronar el ventre gràvid on retornem a la familiaritat de la vertical. Un mur dret, reeixit, on tot els còdols són ben trobats, però tan curt que no tens ni temps de notar el buit i haver-n'hi n'hi ha perquè ja som al capdamunt de l'agulla.



Estem ben acompanyades, la Mòmia i l'Elefant és fan més propers que mai, però la tempesta també és a tocar i, prudents, fugim paret avall. A recer del bosc, els núvols esdevenen de nou distants i resulta fàcil deixar-se dur per la languidesa de la tarda que decau.

  

El capvespre es desplega mentre desfem les passes, el que eren roques altives es transmuta en perfils d'ombres, però tan coneguts que fins i tot així els hi endevinem les vies que els recorren. No sé que tenen aquestes pedres que mai te'n canses de descobrir-hi nous camins. O potser sí, la senzillesa de la feina ben feta de vies com les d'avui, petites clàssiques que sempre tenen algo a dir! 


4 comentaris:

Minova ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anna_CS ha dit...

Una petita gran via i un gran plaer haver-la pogut compartir!
Montserrat és ple de petites perles per al regal dels nostres cossos i de les nostres ments.
Quina sort que tenim!!!!

Alfredo ha dit...

Esto no puede ser un mes sin tocar roca..nononono!!Esta via me la apunto para un viernes por la tarde,-..venga a no parar.
cuidaros
Alfredo

josep i laura ha dit...

Anna,
tenim la gran sort que per més que hi escalem no ens acabarem mai les vies que hi han. Però per intentar-ho que no quedi. De fet qualsevol excusa és bona per anar-hi, jejejeje

Alfredo,
un mes no, un parell són els que duem sense enfilar-nos, lo nostre no té perdó de déu, però aviat hi posarem remei. Tu ves apuntant, que la llista no pari de créixer!

Salut, tàpia i còdols!