ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Las Gaviotas, 120, V+, Peñón Ogoño, Bizkaia

dimecres, 17 de juliol del 2013


Escalar sobre el mar sempre té quelcom especial i quan aquest mar és el Cantàbric tot es veu diferent, potser a resultes d'aquesta llum que sembla passada pel sedàs del gris. Mancada de la vivesa del mediterrani, ho compensa amb una verdor que arriba arran d'aigua mateix i confon la perspectiva, perquè allà on tan sols hi hauria d'haver blau i salnitre divisem un mantell glauc que doma el relleu. 


Però aquest cop, no hi ha marge per l'engany ni la il·lusió, el perfil del penyal és massa abrupte per dur a confusió i les seves línies resulten tan verticals com la paret dóna entendre. De fet, cal prendre certa distància per poder-la copsar sencera. Altiva, esquerpa i en certa mida desaprofitada, ja que poques línies hi ha que neixin a tocar de les onades. Però no és moment de fer cabòries, sinó de tastar el sabor a mar que impregna el bastió i per fer-ho res més senzill que seguir les passes de Zigor i Aritz, que avui soc jo la convidada. 


Tot plegat, ha estat tan improvisat que hores d'ara encara no sé com he acabat al peu de la via més clàssica d'Ogoño, absoluta desconeguda per mi fins la nit anterior quan algú va mencionar-la com de passada, però fent tal incís en lo pintoresca que hi resulta l'escalada que se'm fa impossible obviar la recomanació. Però compte, que a la paret s'hi entra rapelant, amb el que això comporta. 


Fer el cor fort davant la profunditat hipnòtica d'aquest horitzó i centrar-se en el que toca, escalar, que aquest parell ja fa estona que estan en matèria i d'aquí tan sols se'n surt per dalt. Encara que sembli difícil sostreure's al magnetisme del penya-segat, la roca esdevé un magnífic aliat en aquesta tasca ja que amarada d'humitat i polida per l'ús t'obliga a centrar-te en l'escalada. 



La bellesa de les vistes passa a ser secundaria, davant l'atenció que em requereixen uns passos notablement verticals i tramats al voltant d'una llaminera fissura, tan elegant com mentidera, ja que al final la clau de pas té la dóna la placa. 



Com a carta de presentació aquest primer llarg no està gens malament i permet fer-te una idea força encertada del tarannà de la via. Tan es així que que no em costa gens cedir a la impaciència de Zigor i fer-lo feliç en el seu desig d'anar amunt, ràpid i lleuger.



Per ell això és un “divertimento”, només cal veure l'agilitat amb que resol la segona tirada i els esbufecs que ens costa seguir-li les passes. Arrencada potent per salvar un breu desplom, seguit d'un diedre desdibuixat d'esveltesa truncada i gloriosa verticalitat. 


Arribo a la reunió i trobo a aquest parell decidint la jugada ja que som en la còmoda feixa que creua la part alta de la paret i que ens obsequia amb descans i la possibilitat de canviar de via si la que ens mena no ens resulta prou grata. 



No cal dir que havent-hi un diedre tan bonic al pany veí, perquè hauríem de conformar-nos amb les subtileses d'una placa transparent en les passes que la resolen. Així que desgranem les darreres filigranes en una bavaresa que esdevé magnífica i amb la dificultat justa per gaudir i patir en salomònica mesura. 


Però res és perfecte i ara, quan començava a trobar-li el gust a aquest calcari de gota d'aigua i equilibrades fissures la paret s'acaba, silenciant el terrabastall de l'onatge i els crits de les gavines en la calma del cim. Val a dir que la via fa honor als tòpics que tots coneixem sobre bascos, contundent, honesta i agraïda si li poses ganes. Realment esperona la fam de descoberta, però abans que res, toca tastar aquestes platges de ben a prop! 



3 comentaris:

en Girbén ha dit...

Recordo la brava prominència de l'Ogoño, amb aquell rar clap d'alzinar litoral en mig del Cantàbric... A peu, no escalant com hauria desitjat, des d'Elantxobe.
Fins el XIX, la gent d'aquest confí acostumava a enfilar-s'hi a fi d'aguaitar el pas de les balenes. Quan es donava l'avís, correm-hi tots a les traineres... Baleners fent un esprint a rem... Imaginem-ho.

Com a bon euscalzale t'he de felicitar per aquest text tan matisat. I no sabeu la de destins verticals bascos que ara em venen al cap.

nenivan ha dit...

nanuuuuuus, li heu agafat gust a això d'escalar a la vora del mar i és que, tal com dieu, té quelcom d'especial.
M'ha agradat descobrir una paret nova que no coneixia tot i que em quedi una mica lluny.
Es torna a demostrar que com deia aquell barbut "només sé que no sé res" i jo hi afegiria "i només cal anar-ho a descobrir"
Records companys i fins aviat
ivan

josep i laura ha dit...

Girbén,
merci de nou, les teves paraules a part de fer-me mirar un paisatge amb altres ulls, més curiosos si cap, sempre m'arrenquen un somriure. Gent ferma els bascos, deuria ser tot un espectacle veure'ls a la captura de les balenes i més des de tan formidable talàia. Euskadi, un país per descobrir en molts aspectes i el vertical n'és un d'ells!

Ivan,
Darrerament estem abonats a la sal, sense ella les escalades tenen un gust diferent, jejejeje. La veritat és una llàstima que Ogonño quedi tan lluny, perquè hi ha feina a fer, però fàrem cas del barbut i seguirem descobrint!

Salut, tàpia i olor de mar