ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Homo Montserratinus, 145m, V+/A1, Roca d'en Sanhida, Montserrat

dimarts, 18 de juny del 2013


Som envejosos de mena i la luxúria és un pecat en el que ens agrada reincidir, així que després de tan sentir parlar d'aquesta via com orgàsmica no podem menys que caure en la temptació. I sí, les males llengües no enganyen, perquè la veritat és que té un “polvo”, com correspon a tota via d'Ecos que es preuï d'un cert prestigi. 


Així doncs, un cop satisfets els tòpics podem centrar-nos en l'escalada que tot i ser netament montserratina no pot ser més atípica. Atípica perquè qui porta la batuta aquí són les fissures, ja sigui en forma de diedre, bavaresa o xemeneia, tot i que la seva màxima expressió és canalitza en la senzillesa d'una sola línia que rasga una placa ja de per si perfecta, però convertida en excelsa per aquest tall que esquinça la seva arrogant uniformitat. I mira que de lluny la Roca d'en Sanhida té poca prestància, empetitida pels sentinelles d'Ecos que l'esguarden, és quan t'hi atanses que comença a obrar-se el miracle.


Creuar la font de la Llum és obrir la porta a un cercle reclòs de parets esquerpes i geloses de la seva solitud fermament defensades per la ingratitud del seu rocam que no convida a gaires efusions verticals. Pinzellades de blanc confereixen una aparença plàcida a la muralla, tot és tenyit d'alba i matisos subtils, però aquesta harmonia és traïdora, ja que amaga el veritable caràcter de l'escalada.



Intensa, delicada, sempre incerta i terriblement incitant, malgrat la roca que et fa dubtar de la sensatesa del nostres afanys. Es trenca, rellisca i mai és el que sembla, doncs els cantells bons són sempre inesperats i els moviments s'han d'improvisar al fil del que suposem. Així doncs, que la fa tant atractiva que ens neguem a baixar i ens entestem a temperar nervis per no cedir ni un bri de terreny a la veu del seny que ens reclama amb insidiosa persistència? 



Un argument de pes avala la nostra aparent insensatesa, la lògica d'un traçat que fa innecessària qualsevol ressenya, perquè el camí a seguir tan sols és un i de tal franquesa que fa sobrera la intrusió del metall i reclama pes a l'arnès per amanir la meravella de fissures que ens brinda la paret. 


Però no ens enganyem perquè és un regal de doble fil, malgrat la claredat de la línia que ens mena, cal batallar cada tirada i ja des dels primers metres som conscients que caldrà mantenir el pols ferm per domenyer el contrafort. Un diedre contradictori que ens obliga a ser delicats amb el rocam, però decidits en les tibades dóna pas una segona tirada per emmarcar.




Una travessa vertiginosa voreja la rotunditat del sostre que no permet cap altre pas que no sigui el que ens aboca al buit perfecte que s'obre als nostres peus. Dansem suspesos al fil de la precarietat, però fascinats per la perfecció de l'angle que tracen sostre i paret, escletxa profunda i clau de pas de tan singular passatge.





En Pere és generós encabint-hi ferralla, però la sensació de vertigen dista bastant d'atenuar-se i no és fins que arribes a la fermesa de la reunió que no et permets el luxe d'omplir els pulmons a fons. Però encara toca contenir l'alè una estona més, perquè el tercer llarg continua pecant de singular. Una xemeneia estranya, incerta i no exempta d'elegància esdevé diedre aeri, intens i amb una arribada a reunió de les que t'obliga a ser fi escalant. 




Enrere deixem ja la presència potent del sostre que acapara l'entrada de la muralla i aquesta alliberada s'alça irònica al nostre davant. De nou juga a enganyar-nos, perquè tot i semblar més dòcil no ho és pas, diedre potent agraciat per l'encant d'una roca que s'ha de saber llegir, perquè per bé que sanejada pel pas de cordades continua essent sospitosament insegura. 



Tarannà que s'incrementa en un flanqueig tan senzill com delicat, roca trencada i molts metres de paret als peus ens obliguen a indagar cada cantell. Malgrat tot no podem evitar divagar, a aquestes alçades de la via fa estona que frisem per descobrir la darrera tirada i la imaginació vola esperonada per les excel·lències que ens n'han narrat. 


És plantar-se al peu i constatar que les males llengües no mentien, una placa magnífica ratllada per una única fissura d'una elegància i netedat absoluta i per si això fos poc la roca esdevé fantàstica, com si així compenses la seva ingratitud anterior. I ho fa, vaja si ho fa, amb escreix i desimboltura, perquè és una tirada d'aquelles que fan vibrar en plena sintonia amb la paret, senzillament exquisida. 



Avui no hi ha cim, amb prou feines carena, la via simplement acaba, no hi ha més paret i toca rapelar. Però avui tan és, no el necessitem, hem trobat el que veníem a buscar, una via exigent, de bellesa ingrata, però tan harmònica que fa innecessari tot el que no sigui paret vertical i el que aquesta tingui a bé d'oferir-nos. 


Sembla mentida com algunes línies poden ser tan encertades i aquesta ho és. Avui és d'aquells dies en que et sents afortunat!

7 comentaris:

anvers ha dit...

Una piada de gran alçada. Et felicito. m'ha agradat molt com ho expliques.
Ara només cal tastar les excel.lències de la via.

Xavi ha dit...

Bona bona bona aquesta via!

nenivan ha dit...

nanus, aquesta es bona. Per dos cops que l'he intentada i sempre la pluja m'ha fet baixar despres del sostre. Cagumlou, ara m'han tornat a venir ganes de fer-la i és que el que expliqueu reflexa molt bé la qualitat de la via.
Records a tots i fins aviat

josep i laura ha dit...

Merci Anvers,
però tot el mèrit és de la via, amb ella la inspiració ve sola. I ara que ja saps el truc, hauràs d'anar a comprovar-ho. Per cert, un plaer passejar pel teu blog!

Xavi,
bona, molt bona... i amb fresca garantida, es pot demanar més!

Ivan,
ara que coneixes l'entrada no pots estar sense tastar la darrera tirada, senzillament és brutal. Ja ens ho explicaràs quan hi vagis, jejejeje

Salut, tàpia i vacances!

Alfredo ha dit...

Ufff..esta hay que estar fuerte fuerte,..muy buena la piada y las fotikis, una caña-.(la del techo que esta cosido a cintas no tiene desperdicio)parece un tendedero para colgar la ropa..meck,,meck.
cuidaros...ññññ

josep i laura ha dit...

Alfredo,
el que está que se sale es el valenciano, no se por que será...
La via una maravilla y lo mejor es que se deja equipar al gusto, tipo tenededero por ejemplo, jejejeje.
A falta de grado, recursos, la cuestión es disfrutar y te aseguro que lo hicimos!

Abrazos!!!

TRanki ha dit...

caram...la vaig fer ahir i CADA PARAULA té un inmens sentit...vaig llegir el blog abans d anar-hi, però és ARA quan l 'ENTENC fins al més inapreciable dels detalls...
LLEGIR-LO. és quasi reviure cada moviment....GRACIES!!!!!