**** Anglada-Guillamon, 200m, V+/A2, Cavall Bernat, Montserrat

dijous, 27 de juny del 2013

El Cavall sempre és el Cavall i per més cops que te'l miris no te'n canses i per més cops que l'escalis sempre hi vols tornar, si a més tens ocasió de fer-ho per una clàssica amb denominació d'origen no anar-hi és pecat i heretgia. 

I com que no volem que se'ns acusi de desídia ens proposem ser alumnes aplicats i no obviar cap detall, ja que escalar una Anglada-Guillamon sempre és una lliçó d'elegància i saber fer de la mà d'aquest parell de virtuosos de la vertical. Val a dir que, malgrat la nostra predisposició, la via ens està costant i el que és pitjor, tot i atansar-nos-hi tres cops encara no hem tocat ni la seva roca. 

El mal temps ens persegueix i més que maledicció ja comença a semblar “catxondeo”, però en aquesta ocasió la nostra tossudesa esdevé virtut i aquí estem, remuntant per quarta vegada la Canal del Cavall en busca del seu vessant més matiner. 

L'aproximació és feixuga, però per ser sincers, ja no sé si és pel pes de tota la ferralla que hem carregat o per les ganes d'enfilar la cridanera fissura que ens brinda el punt feble per on atacar tan monolítica muralla. I és que el Cavall sembla forjat d'una sola peça, gallard i altiu, poques opcions dóna als nostres afanys. 

Per sort el temps ha esgarrapat la seva pell atenuant en part la fermesa dels seus flancs i deixant línies tan lògiques que clamen per ser escalades. L'Anglada-Guillamon n'és una d'elles i la que més s'adiu a les nostres capacitats, així que no dubtem en cedir, gentils, davant tan pregona invitació. 

Una curta grimpada ens deixa a l'inici de la canal que pugna per no ser engolida per les forces contraposades dels pilars que sustenten l'agulla. No se'n surt en el seu intent i acaba afinant-se en diedre per derivar de nou en xemeneia, com si encara penses que pot vèncer l'ímpetu de la paret. 

A nosaltres, però, ja ens està bé, perquè de resultes ens trobem amb una geometria que sembla feta ex-profés per ser escalada. Fissura on encabir material i dos parets fermament decidides a redreçar-se, però que tenen el bé d'oferir-nos suficients cantells per anar sempre amunt, ja sigui ben obert de cames o reclòs dins la seva estretor. 

Arquitectura complexa de còdols i forats que ens agrada i fa patir per igual, doncs és delicada d'equipar i incerta per moments, alguna peça antiga acaba de donar solera a la tirada i ens acaba de posar en antecedents per si encara ens quedava algun dubte. Però no, venim ben informats i sabem que caldrà escalar, però també sabem que és més una via de traça i anar fent, que no pas de grans dificultats. 

Comença l'artificial i abusar de la paciència del company que li toca esperar a la reunió mentre cerco el ritme adequat d'aquesta dansa. El que està clar que ha de ser pausat, doncs tot hi haver-hi algun espit nou, el que prima són vells burins o pitons atrotinats que no conviden a la brusquedat. Moviments delicats, equilibris al fil dels estreps, temptejar sempre el proper pas i afegir algun que altre friend quan ja tot sembla massa precari, aquesta és la pauta. 

Escales tan concentrat que te n'oblides de tot el que no sigui tu i la paret que es desplega sota les teves mans, per això és difícil de contenir el goig i la sorpresa quan mires avall i constates que el buit s'ha apropiat de tots els perfils, doncs no en va és aquesta l'agulla més esvelta del serrat. 

En Josep és generós i em deixa per mi la tercera tirada, que ressegueix la fissura amb tal naturalitat que no pots més que admirar-te pel seu encert. Un pel més curta que l'anterior, però amb el mateix tarannà i amb una travessa per arribar a la reunió que t'obliga a contenir l'alè en un intent combinat de fer-te més lleuger i estirar-te al màxim mentre sota els peus el no res, aire i poc més. 

La reunió a part de pintoresca és còmoda, una petita bauma que no podia ser més ben trobada i sort en tinc, perquè la següent tirada d'artificial és la més treballosa i les preses són sobreres. En Josep pren el relleu, desfent la travessa per anar a penjar-se de nou de la fissura que s'esmuny capriciosa paret amunt que, ves per on, cada cop és més dreta. 

Per acabar d'adobar el tema el material que trobem comença a ser difícil de qualificar, però vetust és potser el terme que millor escau a unes peces et retornen la fe en les causes perdudes. En Josep avança fent gala d'un tracte exquisit i enginy suficient per reforçar les antigalles que ornen la fissura, però no cal patir perquè l'emoció decaigui ja que quan sembla que li hem pres el pols, va i la paret desploma, uhmmm... la festa continua! 

Tirada llarga, intensa i treballosa, però tan deliciosament aèria que fa bons tots els afanys i ens recompensa amb una reunió fora de sèrie on val la pena perdre-hi una estona perquè difícil serà trobar-ne una altra tan singular. 

Resta tan sols una tirada, en teoria més senzilla, a la pràctica més punyetera de l'esperat, perquè després de tanta estona pedalant les sortides en lliure costen i en aquesta tirada n'hi ha unes quantes. Per compensar l'equipament passa a ser de luxe per contrast i em permet gaudir de nou del plaer del gest. 

Cim... i com sempre el somriure de la Moreneta i un vent que sembla viure aquí dalt, perquè sempre hi és, apressant-nos a baixar, com si després de tant d'esforç no ens haguéssim guanyat una estona de repòs al capdamunt del baluard. Ràpel vertiginós que ens retorna el terra sota els peus i la calma de la feina ben feta. 

Ens ha agradat la via, ha estat diferent del que esperàvem i això mateix l'ha dotat de més personalitat si cap, perquè aquestes clàssiques mai passen de moda, poden quedar en l'oblit però la seva vigència és intemporal. 

Per cert, un vici confessable, tenim debilitat per les Anglades, en totes les seves formes i variants. Escalar-les és un plaer al que ens encanta sucumbir quan ens veiem capaços d'entomar-lo i aquesta és de les que no pot faltar. Una lliçó d'estil, com sempre!