ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Miramunda, 330m, V+/A1, Paret de Catalunya, Montrebei

ddijous, 23 de maig del 2013


Hi ha vegades en que les lleis que més es respecten són les no escrites, perquè precisament en aquest fet rau la seva força, en que de tan lògiques no cal conèixer-las perquè no se t'acudiria obrar d'altra manera. Tot i així quan algú les incompleix l'única raó que ens assisteix és la d'una justa i sovint impotent indignació i darrerament aquesta amenaça en amargar-me la festa cada cop que vaig a Montrebei, sort del sentit de l'humor que ajuda a relativitzar l'emprenyada! Però deixem la ironia pel final, que és quan li pertoca i comencem pel principi. 


El prat, porta d'entrada a aquest paradís de perfils salvatges que et fa passar pel purgatori abans no te'l guanyes. Val a dir que som plenament conscients de que aquí la paraula escalar abasta molt més del que es dóna per entès habitualment i s'enriqueix amb un deix d'aventura que et roba el senderi. 


Però, com no sucumbir davant l'arrogància d'aquestes parets, el desig et pot i els nervis són un puny d'acer que et colla l'estómac cada volta que goses alçar la vista. I és que malgrat ser agnòstics declarats s'imposa un respecte reverencial davant l'altivesa de l'indret, però això no és pas fre pel nostre esperit saquejador i avancem més que decidits a profanar el repòs de la paret. 


Tasca en la que no cal que ens hi esmercem massa, doncs som sis de ben trobats, així que el xivarri està garantit. No som multitud, però gairebé, per tant, per gaudir de la jornada sense fer nit a la paret hem optat per una de les vies més assequible, la Miramunda. I compte, que assequible no vol dir fàcil, perquè tot i tenir una dificultat raonable i algo d'equipament al passos més picants s'ha d'escalar amb desimboltura i navegar amb gracia per les xemeneies finals. 


Ens repartim en dues cordades i tenim l'alegria de començar la festa i com que ja a la primera tirada hi han un parell de passos d'estrep li adjudiquem sense dubte ni recança a en Josep. Al darrere Xavi, Inma i Santi ens trepitgen les passes, impacients de roca. 



 Un pitó que falta és el toc d'atenció que ens recorda on som i que no si val a badar, a no ser que tinguem ganes d'experimentar els efectes de la gravetat, com és el cas d'una nova espècie aèria que ha ampliat el seu habitat a la solitud d'aquesta paret. 


Impressionant el soroll que fan aquests ocellots i ensurt garantit en cas que us agafin desprevinguts. La segona tirada creiem que s'adiu al tarannà d'en Sergi i li adjudiquem gustosos el cap de corda. Aquesta continua apretant i per si li faltes intensitat regalima aigua al lloc més inoportú, però l'equipament, generós, infon prou confiança per creure fermament en l'adherència sobre mullat. 


Ben trobada i passos resolts amb elegància, una grata sorpresa torbadorament vertical, però ara que l'escalada començava a agafar ambient la paret decideix ajeure's una estona privant-nos de tan aèria diversió. 




Tres tirades recorren aquest tram intermedi que malgrat dulcificar el caràcter et fa anar amb els ulls ben oberts per no errar un camí que no deixa de sorprendre per la lògica amb que enllaça els panys més drets i sorteja una vegetació que a estones amenaça amb engolir-nos.



Pausa que permet recuperar alè, abans no arribem al darrer tram on les xemeneies manen i, descarades, acaparen tot el protagonisme. Ara és quan començo a penedir-me d'haver deixat que me les adjudiquessin tan alegrement i més batallant com estic amb arítjols i relliscades.  


Sincerament per moments no sé com encarar el tema, la roca, amarada d'humitat, fa impensable recolzar-t'hi sense relliscar, així que m'entretinc sense recança a refer un pont de roca que em doni el plus que necessito per seguir amunt.


I funciona, vaja si funciona, més que res, perquè un cop t'hi llences no hi ha volta enrere, només apretar dents i molt perquè la falta d'un pitó a la part més delicada fa que et juguis una bona galeta en cas de patinada. 


Intento no pensar i arribo a la reunió gairebé en apnea, tanta tensió no pot ser bona i encara me'n queden dues tirades! Però en el temps de recuperar els companys ja m'ho torno a mirar amb bons ulls i aplego prou ànims per investigar la propera. 


I sí, continua molla, relliscosa i més vertical del que voldria per la meva tranquil·litat. Però aquesta dóna joc per anar posant peces i començo a gaudir endevinant com hauran de ser els passos perquè d'evidents no en tenen res i mai saps com agafar-los. Què és millor, reptar per dins o encomanar-te als sants i sortir-ne fora. 


Dubtes existencials difícils de resoldre, perquè al final li trobes el gust a això estar encastat entre dues parets i aprecies la il·lusió de seguretat que et dóna. Però coneixent a l'aperturista per l'estretor del fons de la xemeneia segur que no va la via, així que agafo aire de nou, repasso el santoral i amunt per allà on les parets es separen. 



Premi, ho he clavat i per cert que bo que és aquest llarg, si el darrer té pinta de ser-ho tant ho més, està clar que avui és el meu dia de sort. 


I ho és, vertical, aeri, franc d'equipar i amb unes bústies que són un escàndol, vaja que no és pot demanar més per donar per ben acabada l'escalada. 


Poc a poc, ens reunim tots a la carena i encetem la tornada, llarga però amb unes vistes sobre un Pirineu que esclata de neu i entre comentar l'inaudit de tanta blancor i les peculiaritats de les xemeneies montrebenianes arribem al prat gairebé sense voler. Perquè per ser sincers mai vols que s'acabi la sensació que et deixar haver escalat a Montrebei, encara que sigui per una de les seves rutes atípiques! 


4 comentaris:

"PACA" ha dit...

...doncs l`aperturista va anar per dins! felicitats!

Joan B ha dit...

Bona escalada.
Pel que dius cal portar un parell de pitons pels llocs a on hi falten ???
Salut i a tibar.

Salut i a escalar

Xavi ha dit...

Els pitons no calen Joan, amb tascons i friends es passa bé. Un bon relat poètic d'una agradable jornada en aquest emblemàtic i tranquil lloc, tot i que ara en volen trencar l'encant convertint-lo en un parc d'aventura. Fins a la propera!

josep i laura ha dit...

Paca,
doncs mira que me'n vaig anar per fora pensant que tu per allà dins no t'hi ficaves, ja veig que la meva lògica no va funcionar massa bé! Ens va agradar la via, s'adiu força bé al nostre esperit senglar. Bona feina mestre!

Joan,
com diu en Xavi amb tascons i friends es passa, el primer llarg es pot protegir bé el tros on hi falta el pitó. La xemeneia ja és més delicat, perquè allà sí que tens una bona excursió i la paret dóna poc joc a equipar, suposo que sense estar tan humida deu canviar la perspectiva. Llevat d'aquest parell de trams la via és deixa equipar bé allà on cal i on apreta té algun pitó o espit. No te la deixis perdre perquè certament té el seu encant.

Xavi,
merci, la veritat és que va ser una escalada força distesa i entretinguda. No hi ha com ser una bona colla perquè les hores passen volant!

Salut, tàpia i alegria companys!