**** Via del Maño, 120m, V+/A1, Roca Maura, L'Estartit

dijous, 14 de març del 2013

Montrebei, sota zero. Montroig, vent salvatge. Montserrat, nevat... Vaja dia que hem anat a escollir per anar a escalar! per sort vivim en un pais privilegiat en roca i sempre acabem trobant aquell racó que ens sorprèn quan tot es posa tot d'esquenes. Al final marxem a l'Emporda, un desti gens habitual, pero que darrerament s'esta convertint un clàssic per nosaltres i d'on sovint sortim amb un ampli somriure. Aqui la tramuntana tambe bufa de valent, estem a casa seva! pero l'encaracio sud de Roca Maura fara que ens obliden d'ella al menys fins que treiem el nas pel cim.

Anem a tastar la darrera via llarga oberta a la paret per la gent del CER L'Escala, La via del Maño. Aquesta paret ha passat en ben poc temps de l'ostracisme mes absolut a una febrada aperturista on sembla que cada poques setmanes calgui estrenar o rehabilitar alguna linea nova. Despres d'escalar per dues vegades consecutives la seva veina Poseidon, era tota una heretgia no tastar de nou aquest magnific rocam punxegut. Avui trobar el peu de via no sera tant facil com a l'anterior, un mar de xapes noves de trinca ens fan dubtar quina es la linia a seguir, al final la logica del cami es la que ens va desvetllant els seus passatges. 

Nomes arrencar de terra, ja veiem que avui no regalaran res, ni el grau, ni la brillantor del ferro. A la primera dificultat que trobem (assequible sobre el paper), ja ens trobem ballant a dalt d'els pedals i estirant-nos sobre ells de mala manera. Despres d'aquesta breu penitencia ens toca xalar de valent. Un diedre finet on cal escalar amb calma i equipar amb cura.

Avui mes que una cordada semblem una petita "mani" vertical, en Sergi, en Zapi i en Santi s'han unit a la protesta. Es el torn de Laura i deixa a les "vedettes" sota els focus. Prou feina te ella per encarar un nou diedre fissurat que es menja tota mena de peces petites i on cal ser suau i precís de moviments.

Tirada preciosa, vertical i cantelluda on millor no fallar. I si porteu a algu que us faci fotos des de dalt, com es el cas d'en Sergi, us quedara un "book amb vistes" la mar d'apanyat. La ressenya que tenim dels aperturistes li marquen una reunio, pero a part d'incomode no val la pena parar a muntar-la, millor seguim per terreny facil deu metres mes i estarem ben amples i espaiosos per encarar el darrer llarg.

Si el sostre del primer llarg ja hem trobat una graduació en lliure ben desfasada, al darrer sostre es simplement estratosfèrica. Pero no hi ha desplom fissurat que amb paciència i recursos que s'ens resisteixi...

Els darrers metres son pur plaer ressenguint una allargasada fissura mes facil d'equipar que d'escalar. Quan traiem el nas pel cim, una forta tramuntana ens recorda que seguim a casa seu. Tot i el bucolic paisatge mediterrani que tenim a tocar, aquestes terres son tant encisadores com plenes de caracter.

Via molt recomanable, molt mes exigent i atlètica que la seva veina "Poseidon", roca igual de genial i on el joc d'Aliens i els Camalots fins el nº1 trauran fum. Hem trobat una mica desfasada la ressenya dels aperturistes, ningu li ha vist color en lliure i segur que el 6b es força mes dur del que proposen. 

Aixi ho hem vist nosaltres: