*** La Dama de los Vientos, 90m,V+/Ae, Pala del Coll, Montroig

diumenge, 26 de febrer del 2012

No anar anar a una via a la que li marquen com a material indispensable la càmera de fotos és gairebé un sacrilegi i com a bons devots iniciem el pelegrinatge prescrit per visitar la Dama i descobrir-ne els seus encants. 

De camí el nostre esperit s'eleva a les alçades contagiat per la mística d'aquestes parets saturades d'una llum que diu més que mil pregàries. 

Però el nostre credo és contingut en el llibre més perfecte que sigueu capaços d'idear, de pàgines roges i lloms de gris antic. Ràpidament trobem les paraules que obren la porta a la meditació en la vertical i comença el ritual. 

Aquest cop l'atuell és senzill, cintes, un parell d'estreps i algun alien per retrobar la fe perduda seran els elements tangibles, il·lusió, curiositat i expectativa seran l'aliment de l'ànima que mantindran el coratge intacte davant el buit. 

La paret ens parla a través dels nostres dits, un text fet de relleixos, fissures i petits cantells que pas a pas desgranen el camí. Però, malgrat la perfecció de línies, l'escalada no és fàcil, per sort duem les eines adequades per fer front a qualsevol contratemps i on no arribem per grau ens en sortim per recursos.

No en va aquesta via va ser concebuda des d'una mentalitat clàssica a la que nosaltres professem devoció absoluta. Aquest cop, però, els ornaments de la via són del tot terrenals, una corrua de bolts que malgrat la seva metàl·lica realitat no resten ni un bri de lleugeresa a l'itinerari. 

És l'encís de les travesses, un camí al no res, suspesos de la més deliciosa de les plaques. Quina meravella, escalar sense cap més propòsit que gaudir d'un itinerari tan saturat de color que fins i tot l'aire té relleu. 

Les reunions segueixen fil per randa les regles del joc i per no desmerèixer l'equilibri del conjunt són petits nius d'àligues colgats de la paret o amagats en nínxols fonedissos. L'únic inconvenient és que malgrat la seva notòria comoditat per sortir-ne requereix d'una nova tanda d'equilibris sobre els estreps i ja no fluïm sobre el buit sinó que pengem d'un sostre acrobàtic. 

La penitència, però, no ha acabat encara i cal arrossegar-se per l'estretor del purgatori abans les parets no s'obrin de nou i puguem respirar a fons immersos en la profunda escletxa de la xemeneia. Resclosits en l'embolcall de roca explorem el seu tacte fred, perfils d'ombra i marbre als dits són els signes que cal desxifrar. 

Però els moviments es revelen gràcils i l'espai ja no ens sembla reduït, sinó camí planer a les alçades. La llum de la darrera reunió retorna l'escalada a la seva dimensió habitual, litúrgia antiga mil cops repetida: la paret per davant i l'aire als peus. 

Roca tosca, aspre als dits i clivellada en mil fissures amb les que combreguem amb entusiasme. Acòlits de la vertical vibrem en plena sintonia amb aquesta placa cantelluda, d'escalada precisa i contundent, en la que els estreps ja fa estona que són sobrers. Així doncs, redimits dels A0s pecadors el cel s'obre per nosaltres amb un cim que malgrat tot no esdevé recompensa, perquè que s'acabi una via com aquesta mai pot ser una alegria. 

Caldrà doncs seguir buscant noves vies on expiar el pecat dels nostres dubtes i pel camí en sortirem amb l'ànima reconfortada i els somnis intactes!