Ravier, Esperó d'Esparrets (3.077m), 800m, V+

dimecres,10 d'agost del 2011

L'altre dia parlavem Laura i jo que cada any que pasa ens hem aburguesat mes a la muntanya. Girem la vista enrrera i veiem lluny aquells temps de obrir traça amb la neu fins el genoll, carregar motxilles mes grans que nosaltres, fer aproximacions de sol a sol, bivacs per tremolar pero plens d'encant. Mig en broma, mig seriosament aprofitant que tenim uns dies, ens proposem la tornada als origens! 7 hores per anar de la Pradera de Ordesa al lago helado del Perdut, per superar mes de 2000 metres de desnivell i per carregar la motxilla amb el material d'escalada, vivac, abric i menjar per tres dies. Tota aquesta romantica excursio per anar a escalar una via a la vall de Pineta!!!

Remuntar la vall d'Ordesa sempre es un espectacle pels sentits, pero cada any que pasa, aquest espectacle es mes semblant a un show de circ. Flotes inacabables de busos, marabuntes humanes que desconeixen on son, recollidors profesionas de papers i burilles, refugis colapsats, amb ampliacions a la vista per seguir colapsats i sobre tot... alguns especimens de fauna humana que sempre m'acaben sorprenent: com la noia de la foto inferior amb una equipacio model: -antesmuertaquesenzilla-, diposada a afrontar la pujada al cim del Perdut a les 7 de la tarda.

Tambe trobem a gent que sap estar en bona comunio amb la natura que els envolta, tot i que tampoc cal arriscar-nos a patir una mes que probable hipotermia per tastar l'aigua d'aquest llac que voreja els 3000 mts d'alçada i que esta glaçat gairebe tot l'any.

El sol espectacle de gaudir d'aquesta lluminosa lluna plena que tenim i els estels que ens acompayaran les tres seguents nits donen per bons la llarga i dura pujada fins a aquest indret de bellessa colpidora.

Baixem pel que queda de la glacera de la Nord del Perdut, ens sorpren molt les grans parets que han quedat al descobert en l'absencia de la neu i el glaç, es el primer cop que estem aqui a l'estiu. Avui sense necesitat de piolet ni grampons ens plantem rapidament al balco de Pineta, un dels indrets mes magics i amb millors vistes del nostre Pirineu.

Un cop al Balco, seguim poc a poc perdent alçada pel costat N.O., alguna fita anem trobant i aquestes ens duen sense problemes a traves d'unes aeries vires i un curt rapel a la rebuscada entrada del Espero d'Esparrets. Cada dia m'admiro mes amb els bessons Ravier, com dimonis van tenir l'intuicio de trobar la poc evident ruta i la seva invisible aproximacio a aquest remot raco penjat sobre la vall de Pineta.

Hem invertit mes de 3 hores per aproximar i aixo que era tot en baixada!! les ressenyes parlen de que cal buscar una evident taca negra al tercer espero, i com que nosaltres no venim de Pineta en cap moment em pogut veure on esta aquest situat. desde el peu del pic d'Esparrets tot son esperons, altius pilars i taques negres. Tot i portar tres ressenyes diferents la confusio entre elles i nosaltres es total, al final optem per fer servir la nostre logica i enfilem per una canal amunt, amb l'ideia de trobar-nos la via quan es faci mes evident. La roca es mes bona al tacte que no pas a la vista, les fissures a la part baixa donen vidilla i el llarg cada cop s'anima mes i mes, fins que poc abans de la reunio cal superar un precios desplom que no passa del V+. El seguent llarg ho negocia Laura, aqui la roca ja es diferent, terreny mes tumbat, pero completament compacte, tant compacte que arriba al final de corda sense haver colocat cap ni una d'assegurança.

Aixequem la vista i no li veiem el color, un diedre vertical i sense cap fisura, opto per fer un llarg flanqueig fent servir el mateix numero de assegurances que ha emprat abans Laura, per sort la roca es prou aceptable. Tot i no saber cap a on anem seguim flanquejant en un altre llarg de corda. A pocs llocs del Pirineu me he sentit mes aillat que on som avui. Si girem la vista avall l'ambient es explendid on veiem el fons de la vall gairebe 2000 metres a sota nostre, si girem la vista amunt, no trobem la logica de la via enlloc. De cop crec veure una figura humana al contrafort situat darrera de Laura, ens cridem pero no ens entenem. Ara ho veiem clar, ens hem equivocat d'Espero!

Per fi puc veure on acaba el nostre espadat i amb un o dos llargs mes ens plantariem al seu cim. Tenim clarisim que estem ficats en un bon marron per baixar d'aqui, pero per un altre banda tambe ens ho podriem plantejar que estem obrint una via nova i que el mes dificil ja esta fet. Avui i aqui ens deixem de jugar a fer-nos l'heroi i ens dediquem a buscar qualsevol feblessa del terreny per poder rapelar, no portar pitons ens ha deixat amb el cul enlaire! al final en una ample fissura i falcant una pedra a mida aconseguim la fe necesaria per baixar d'aixo. Dos rapels llargs i ja som a terra ferma.

L'escalador que hem vist, sembla anar lent i en solitari, debatim que fer, son gairebe les 3 de la tarda i remuntar de nou la paret nord del Perdut ens fa moooolta mandra. Laura prefereix pujar escalant per la ruta autentica, jo tambe... ben mirat el nostre bivac esta gairebe al cim, pero no duem gairebe aigua pels 800 metres que ens esperen i aixo em fa ser prudent sabent les meves males experiencies amb la deshidratacio. Doncs res... tenim tota la tarda per remuntar fins el nostre camp base, calma i bons aliments! Dubto que alguna cordada sigui tant "lumbreres" de venir desde Torla a fer aquesta via, pero encara dubto mes que vinguin i tinguin que recular perque s'han perdut! El lloc i l'entorn brutal, tornarem!