ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Cero a tres: Dit, Pitó i Cilindre, tres mils ordesians

dijous, 11 d'agost del 2011
Els cims són alts, traçats en blau esquitxat de gris i sempre més bonics un cop ascendits. Els números són rodons i per sort, a muntanya, mai ciència exacta.
- CERO: Bescos-Montaner. Hi ha dies en que no toca i avui és un d'ells i l'única excusa vàlida som nosaltres mateixos i els nostres dubtes que ens fan girar cua sense ni tan sols tastar la roca d'aquest vertiginós camí que solca tota la cara sud-est del Cilindre.


La via s'endevina dura, mantinguda i obligada, la roca no promet meravelles i sense l'alegria de les fissures que ens permetin trampejar un equipament del que es pot esperar qualsevol cosa ens creiem amb prou arguments per fer cas d'un sisè sentit que ja ens ha salvat d'alguna encigalada. Com podeu comprovar lògica pura!


- Ú: Dit del Mont Perdut (3.188m). Encetem un joc diferent i llarg temps ignorat: crestejar, carenejar, cavalcar el buit... el nom que més us agradi per traslladar al paper l'aèria sensació de recórrer el cordal que mena al Dit.



No sabem pas per on va la via normal, però l'aresta ens sembla l'opció més lògica i com no infinitament més atraient que la concorreguda normal del Perdut.


La cresta és divertida, entretinguda i maca, vaja, que resulta prou apanyada, avantatges d'improvisar! Però no oblidem que anar a la descoberta també té els seus inconvenients i aquesta vegada se'ns presenten en forma d'una paret que no sabem per on agafar.


Comencem a intuir que la via normal del Dit, no va pel vessant nord, però què hi farem, ja hi som i es qüestió de veure per on pugem al cim. L'esperança és l'últim que es perd i nosaltres tenim fe, de ben segur que la xemeneia de la normal apareixerà, però per més voltes que donem no trobem res que sembli una grimpada de III.


Com que ja tenim algo d'experiència en el noble art de perdre'ns hem estat previsors i hem carregat els gats i algun amic, així que en Josep s'enfila pel lloc que sembla més factible. Però aquest cop el radar no funciona i acaba sota una placa impossible de protegir. Home prudent es retira i tornem a revisar la paret pam a pam en busca del seu punt feble.


Res, tot és vertical, incert i trencat, som gairebé a punt de desistir quan descobreixo un solitari pitó a l'extrem dret del contrafort que ens està fent la guitza. Festa, alegria i xerinola, per aquí ha passat algú! amb aquesta dosi de fictícia seguretat enfilo convençuda de ser al camí correcte.


Ben aviat estic maleint el graciós que va deixar el pitonet de marres, més que escalar cal levitar per aquesta roca. Sort d'un segon pitó mig sortit que et dóna l'alè necessari per acabar-t'ho de creure i sortir triomfant. Els últims metres fins el cim són un regal, una elegant aresta i una insòlita perspectiva del Perdut i la munió de gent que pugen per l'Escupidera.




- DOS: Pitó SO del Cilindre (3.192m). A la nostra esquena el segon entreteniment del dia, el Pitó SE del Cilindre. Senzillet, apanyat i impossible de rebutjar ja que amb prou feines són dos minuts des del coll que el separa del cim principal del Cilindre.


Expropiem un reguitzell de vells cordinos per apanyar un ràpel i desfem camí fins el llac Gelat, reconvertit ara en camp base de tres mils oblidats. Són poc més de dos cents metres de tartera incòmoda per trepitjar el Pitó, cim en la seva mínima expressió, poc més que un monticle en l'aresta.


La panoràmica sobre el Perdut, però esplèndida, res a objectar doncs davant la clarividència d'aquestes vistes.
- TRES: Cilindre (3.325m). Des d'on som el Cilindre ja no és un cim allargassat, sinó una paret vertical on la gent està rapelant per arribar al coll. Vaja, hem pujat amb les mans a la butxaca, a veure si al final avui haurem de tornar a recular!


Falsa alarma, les parets vistes de front sovint semblen impracticables, però a la que et plantes sota la perspectiva canvia i localitzem una xemeneia que, aquest cop, sí que és de tercer grau. Caos de blocs de totes mides, algun pas catxondo i un llom, ample i lluminós que mora en un cim tan espaiós com el mateix cel. Un horitzó fet tans sols de crestalls, núvols i vent.




Aprofitem que la tarda és llarga per plegar veles i buscar la comoditat de les pastures. No tenim presa i menys amb les motxilles de nou carregades a l'esquena, així que ens prenem tot el temps del món per desfer camí fins a Góriz.


No sentim la més mínima devoció cap aquest mal anomenat refugi ni els seus gestor, però a l'estar estratègicament situat a mig camí de Torla és lloc de pas obligat. Déu ni do la quantitat de gent, tendes i turistes varis que hi ha i després d'un parell de dies acampats a la quietud del llac Gelat ens hi sentim fora de lloc. Estem gairebé tan desituats com les mateixes ovelles que s'ho miren atordides, però ens manca la seva resignació per fer front a la temptació de boicotejar aquest refugi que cada cop recorda més a un hotel.




Al final optem la solució més pràctica, allunyar-nos el màxim possible ben disposats a gaudir de les vistes i la placidesa del capvespre. Aquest cop res ha sortit com teníem previst, però hem retrobat l'encant simple dels cims i la bellesa dels bivacs mil estrelles, beneïda improvisació!





2 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Xulíssimes les fotos de l'aresta del Dit!! Enhorabona per la ruta!

josep i laura ha dit...

Ei Gat,
tenim una mània que amb l'edat no es cura, sinó que va a pitjor: tirar sempre pel dret i veure-ho tot relativament fàcil... haurem d'anar a l'oculista, però la veritat sigui dita és que no tenim gaires ganes de posar-hi remei!

Salut, tàpia i alegria (i posats a demanar més vacances...)