Anglada-Cerdà (1er capitol), 250m, A1/Vº, Frare Gros, Monserrat Nord

dissabte, 21 de maig del 2011

Fa temps que anem al darrera de fer una via d'escalada artificial i tastar les sensacions de pasar la nit sobre el buit, fins ara les inclemencies meteorologiques o la nostre falta de pericia ens ho havien impedit. Fins que un bon dia, una bona anima caritativa es va apiadar de nosaltres i ens proposa dur-ho a terme i a sobre escollint nosaltres la via a escalar. L'ideia es venir a gaudir d'una via d'artificial, ni massa llarga, ni massa dificil, venim a experimentar, a apendre, a pasar-ho be, volem que aixo sigui una FESTA!. Les prohibicions de la paret del Aeri ens fan decantar per la cara nord del Frare Gros, concretament per la seva gran classica, la Anglada-Cerdà. Aquesta ruta ja l'haviem intentat quatre anys enrrera i no vam anar mes enlla de la tercera tirada, la via no era en absolut de Ae, com ens la van vendre les ressenyes. Entrar a les 11 del mati al setembre, tampoc va ser a llavors una ideia gaire brillant.

Despres de fer la feina mes ingrata que requereix aquest tipo d'escalada i que es just la que cal fer abans de posar-nos a escalar, o sigui portejar molt quilos en cordes, ferros i aigua desde el cotxe fins l'inici de via. Contemplar aquest monolitic i vertical pany de paret desde el seu peu t'assegura una bona torticulis. El seu primer llarg, rampos, herbos, totalment trencat i de dubtosa autoproteccio, posan a prova la moral de qualsevol cordada que vingui amb dubtes. La missio de Laura avui i dema es que ens tregui els llargs en lliure de la via i es en aquest terreny cutre on es troba com peix a l'aigua per molt que renegui.

El segon llarg, segons totes les ressenyes es el mes dificil de la ruta, l'unic que te llargs passatges d'artificial i on cal dominar prou be, els falcats, les flors de pitons i els baguetos. Molt utils aquets darrers per treure el braç de palanca als molts burils que sobresurten "sospitosament". Un llarg molt llarg que recorre una discreta fissura. Preciosa progressio, d'anar fent i força feina amb un ambient espectacular sota els peus a messura que guanyem alçada. Als darrers metres trobo una sortida en lliure amb roca discreta mentres tinc molt clar, que les darreres "merdes" que he colocat no aguantaria cap caiguda sobre elles o sigui.... prohibit caure!.

La tercera tirada li toca al company, mes facil a priori, el rellotge comença a anar a tota castanya, les hores passen volant i la progresio es fa molt lenta. Portem mes del doble del material que indiquen les ressenyes, hem pujat amb 45 cintes i 15 pitons variats mes altres enginys i acabem fent curt. El tram mes delicat son els darrers 5 metres d'aquest llarg, ha caigut una gran llastra i la fissura que ha deixat es completament "expanding", just per sota d'aquest tram una llarga burilada digna del museu dels horrors i que segurament porta aqui mig segle desde que la van colocar els dos grans mestres que van obrir aquesta via: Anglada i Cerdà, quins vissionaris i quins pebrots!. Per sort nostre, avui venim amb les millors de les companyies en aquest tipo de terreny, el sr. Paca, evita la laja movil enfilant pel bellmig de la placa amb uns ploms i uns vibrants passos de ganxo.

Gairebe que m'estimo mes obrir el llarg, que no pas anar pel darrera recuperant material posat per aquest animal, aixo no son pitons, aixo son parabolts!! quina gran lliço de falcat i flors de pitons suposa venir per sota. Recuperar la ferralla del llarg tambe es molt laborios i a estones tinc la sensacio d'anar jo mes lent de segon que ell de primer. Alguna cossa no em quadra... fa quatre anys enrrera que jo no tenia ni de lluny la soltura escalant artificil d'ara, tot i aixis no recordo haver trobat les dificultats d'avui.

Quins cracks que som!!. L'horari ha saltat pels aires, tot un dia per fer nomes 3 llargs! Veure recuperar paret amunt els petates a Paca es tot un espectacle, i com ell diu -l'especialitat de la casa-, si no sapigues el que realent arriban a pesar, creuria que esta pujant un parell de bosses de plastic del Mercadona. Decidim parar i fer nit en aquest punt. Aquesta reunio es força adecuada per instal.lar les dues hamaques, ben vertical i amb 2 espits del 12 entre d'altres punts d'anclatje. Pocs cops he arribat en un estat tant patetic despres de recuperar un llarg de segon, un baixon fisic que em fa veure-ho tot força negre per dema. Imagino que venir amb l'ideia inicial de fer una romantic-bigwall-love climbing i trobar-nos aquestes dificultats que no esperavem, ni portar el material necesari per afrontar-les, tambe ens ha fet arribar aqui força derrotats animicament. De moment avui em limito a gaudir de les bones vistes desde aquest panoramic apartament de lona i alumini.

Un inici de jornada indescriptible aqui adalt sobre el buit mes absolut. A les 5 del mati les primeres clarors banyen de calides llums l'inici d'un nou dia. Montserrat tambe es desperta, no tot es roca, un melodic concert d'ocells contents ens fan de despertador. Be... no tot pot ser tant bucolic, jo m'he aixecat en un lamentable estat fisic i Paca es solidaritza amb mi i diu que tambe esta trillat, ahir va ser dur i avui no sabem si els 5 llargs que tenim per davant seran del mateix pel, o sigui.... un altre possible bivac i dilluns que treballi Rita!. Laura esta pletorica, pero diu que no comptem amb ella pel que resta de via. La decissio esta pressa, marxem avall amb la mosca rere l'orella i tornarem d'aqui a uns dies mes lleugers, que aquesta via ja ens esta durant massa.

De Grindelwald a Chamonix

dilluns, 16 de maig del 2011

Fer alpinisme es una questio d'il.lusio, perseverancia i molta sort. Cal que molts astres es possin en linea per acabar assolint els millors dels somnis i somriures. Quan busquem vies d'una certa entitat, cal trobar en bones condicions la ruta i la muntanya, una meteo estable, que tot aixo coincideixi quan disposes de dies lliures i despres el mes dificil de tot... trobar a un/s motivats com un mateix. Aquesta alineacio d'astres s'han posat en fila en els darrers dies. La via s'ha escalat molt les darreres setmanes, tot i que ara ja no esta en els seves millors condicions. La meteo dona dos dies i mig de anticiclo, just pero suficient. Disposem de dies i ens hem ajuntat 5!!! En Jordi, en Grau, Laura, jo, i l'Assier que ens arriba desde Bilbao per unir-se. I cap a la cara nord del Eiger que marxem amb la motivacio pels nuvols, pero tambe amb la major de les prudencies davant el repte que tenim per davant. Posiblement es la paret mes mitica dels Alps, on s'han escrit de les pagines mes brillants i a l'hora mes dramatiques del alpinisme durant la primera meitat del segle XX. La ruta normal del vessant nord anomenada "Heckmair" supera un desnivell de 1.800 mts en un recorregut serpentejant de gairebe 3 quilometres que va buscant les debilitats d'aquesta gegantina paret. No estar a l'alçada de les dificultats, qualsevol imprevist o un canvi sobtat de temps alla dins seria una autentica ratonera per l'incerta e improvable retirada de la paret.

Cap de nosaltres ha estat mai abans a aquesta vall Suissa. Una inesperada i espesa boira tapa les parets que s'insinuen al nostre davant. Imagineu per un moment aquesta situacio...: 5 aguerridos alpinistes que volen escalar aquesta mitica cara nord, al bellmig de Grindelwald discutint entre ells quina paret es la del Eiger, la discusio acaba quan finalment preguntem a un vilata que queda sorpres davant la nostre pregunta i es fa creus que aquest personatges es plantegin ficar-si alla dins, si ni tant sols saben cap a on han de dirigir les seves passes. Si ens haguesim posat una boina cadascun de nosaltres, hagues estat una escena digna de Paco Martinez Soria a la gran ciutat. En menys de dues hores surt el darrer trenet que ens ha de pujar a l'estacio intermitja al peu del Eiger. Muntem la motxilla on no falti res pels propers dos dies, pero tambe cal que sigui prou liviana per poder escalar tantes hores amb ella a l'esquena, com sempre aquest trenclacosques no acaba com volem.

La meteo ens ha deixat mosquejats perque donavem 3 dies anticiclonics i ara per ara res que s'asembli i optem en el darrer moment en anar a preguntar a la casa de guies "neeeeein, the conditions in the Eiger is imposibled, very dangerous, more snow yesterday". La contundencia amb la que ens ha explicat com es troba la paret no deixa lloc a cap dubte ni discussio entre nosaltres, sembla ser que la nit de dissabte a diumenge van caure a la paret 70 centimetres de neu nova i no ens vam asabentar. La muntanya en cap moment ens permet veure-la en tota la seva plenitut, tant sols alguna petita finestra entre els nuvols deixa intuir les seves inmenses dimensions. Finalment marxem de Grindewald amb l'unic record a la retina dels seus panels informatius.

Cap de nosaltres es planteja tornar a casa amb les mans buides i cap als peus del Montblanc que marxem. No hem aconseguit arribar a temps per agafar el darrer teleferic a l'Aiguille du Midi i dema ens tocara pujar en el primer que surt massa tard (8,15h) amb el material de bivac a l'esquena per afrontar la nit al ras despres de superar els 700 metres de via que ens plantegem.

"Le fil du Plom", es una elegant linea al vessant esquerra de la paret de Midi, amb verticals cascades al seu bellmig que desde el mateix Chamonix es veuen molt generoses. Les darreres nevades ha tapat per complert l'improvable traça, per sort reseguim les restes d'un gran i recent allau, aixo ens evita un llarg tram d'enfonsar-nos en la profunda neu nova. Tot i aixi invertim gairebe 3 hores en arribar al inici de la via. Hem escollit començar per unes cascades que criden molt l'atencio a l'esquerra de l'entrada original. Per guanyar temps evitem treure corda per passar l'inquietant rimaia i seguim a pel per l'empinada rampa final fins a l'inici de la primera dificultat de la ruta.

Quan mirem el rellotge ja veiem que el tema no rutlla be, son les dotze i encara ni hem començat Les condicions de la ruta que ahir veiem genials desde Chamonix, avui al seu peu son completament diferents, neu nova enganxada, inconsistent i sense gruix per traccionar o assegurar. Ara al maig el sol ja va massa amunt i ens trobem que la ruta ho esta patint de ple, a mes fa una calor digna d'estiu. Es ara quan realment veiem brillar la roca sota la infima i enganyosa capa de gel que la recubreix. Laura i jo no ho veiem gens clar i decidim fer mitja volta, Grau, Jordi i Assier inicien un llarg flanqueig a buscar la ruta original a veure si troben millors condicions per seguir escalant. Poca estona mes tard segueixen les nostres passes paret avall.

Despres d'una patetica baixada per tal merengue, just quan estem al peu del teleferic, uns foscos i amenaçadors nuvols ens rodejan en pocs minuts i comença a nevar timidament, es la guinda final a aquesta gafada sortida. Ara si que ja podem penjar els piolets fins la propera temporada i marxar a la platja.

*** El Jardí dels Déus, 190m, 6a/Ae, paret de les Bagasses, Terradets

diumenge, 08 de maig del 2011
“Rebuscada e hipersegura vía. Bastante frecuentada gracias al generoso equipamiento. 7A+(6a oblig.)”. Descripció breu, concisa i que dóna peu a l'auto-engany. Sí,sí... dic auto-engany, perquè és absolutament conscient, no hi ha excusa. La ressenya marca clarament el grau obligat i tenint en compte que la via és de caire esportiu i enfila pel bell mig de les plaques el més lògic és suposar que el grau serà apretat.

Però lo d'hipersegura i generoso equipamiento és llaminer i plenament subjectiu (els espits mòbils no entren dins el meu concepte de seguretat i els passos exposats tampoc). La d'avui ha estat una jornada atzarosa i aquest conjunt d'imprevisions ens ha conduit a la paret de les Bagasses.

El plan A era escalar a Regina, però aquest cop els homes del temps l'han encertat de ple i ha estat tota la nit plovent, així que a primera hora la paret era ben xopa. Regina descartada, passem al plan B, bocata al bar i a veure que fem. L'opció més clara és Terradets, aproximació nul·la i vies per tots els gustos.

Els nois van forts i tenen ganes de tibar, així que en vistes les ressenyes ens deixem temptar per el Jardí dels Deus, confiant en el seu generós equipament. La via va per l'extrem dret de la paret, no sabem exactament per on, però esperem que no sigui pels panys que encara són molls.

I sinó, per davant de tot optimisme i com diu en Ferran: - mentre pugem ja s'assecarà. La diversió comença aviat, el primer espit és força amunt i pel camí et jugues una galeta de primer ordre, passos de placa finets, finets i sense poder col·locar res.

En Ferran fa gala d'una bona dosi de fe en si mateix i després de remirar-s'ho des de tots els angles possibles gas i amunt. Ummm, si això és un cinquè no anem pas bé i el concepte d'hipersegura trontolla! Val a dir que la resta del llarg, és força més agraït, però és que amb aquest començament ja surts llençat.

L'Esther desapareix rere el Ferran i quan és el nostre torn cedeixo amablement el cap de corda a en Pere que està sobre avís i se'n surt sense problemes. La següent tirada apreta una mica més, però per provar que no quedi i així és, és queda en intent i prou. No pujo gaire convençuda i quan veig que la via va per tot lo moll tinc l'excusa perfecte per improvisar reunió i deixar que en Pere tiri de nou.

L'encerto de ple, perquè de segona me les veig per no sucumbir a la temptació d'encadenar A0s a les parts més dretes. És vertical, obligat i l'aigua no ajuda pas a millorar el panorama. El tercer llarg promet ser més divertit encara, només cal veure en Ferran, que escala poc a poc i mirant-se bé els passos.

Per cert, tenim una punteria increïble, no ens deixem ni un regalim d'aigua per trepitjar i els tram més difícils podeu apostar que són molls segur. Així doncs, 6a de regletes que rellisquen, festa alegria i xerinola!

Porta el seu temps escalar-lo, però en sortim prou dignament, cadascú amb el seu estil (el meu no cal dir-ho, pedal, apretar les dents i amunt). Vinga va, que ara afluixa, venen un parell de llargs de cinquè que han de donar vidilla. Per ganes que no sigui, ho torno a intentar i no arribo més enllà del segon espit. No sé, però aquests “cinquens” m'estan començant a menjar la moral!

En Pere li enxufa de nou i jo em resigno a esperar el meu torn, a veure si avui espavilo d'una vegada. El soroll del tren em distreu i em fa adonar d'on som penjats, a tocar de la carretera, però immersos en un espai propi que de cop s'ha fet vertical.

Fent el llarg de segona, constato que hagués anat massa al límit. Així doncs, avui toca lliçó d'humilitat, prenc nota i decideixo que tiri en Pere, que ja n'hi ha prou de tanta indecisió.

La cinquena tirada continua en la línia, passos poc evidents, navegar per la placa, aire als peus i alguna que altra fissura d'on tibar. Ens ve ara el sostre de 6b+, però veient en Ferran improvisant un estrep ja n'endevinem el percal i sense el més mínim remordiment tirem de pedal.

Tot i així no regalen res, perquè no està pas pensat per fer en Ae i en Pere ha d'estirar-se com un campió i fer equilibris mig en lliure per poder superar el desplom.

Això sí, el tram que ve a continuació és de lo millor de la via, roca mega-adherent, fissures estratègicament col·locades i prou llarg per arribar a la reunió amb els braços ben calents. Apa-li, que tans sols ens queden deu metres per acabar la via, només un sostre de 7a+ ens separa de la falsa feixa on ens esperen el Ferran i l'Esther.

Contra tot pronòstic es deixa fer prou bé, els seguros són més a prop i amb un parell de passos d'estrep n'hi ha prou per sortir-ne amb un mínim d'elegància. Ja hi som tots, abraçades per tothom i somriures a dojo que ja tenim una altra via a la butxaca.

A l'hora que és ja ni ens plantegem seguir amunt, així que desfilem avall per la feixa i en no res ens plantem a la furgo. La via no ha sigut pas el que esperàvem i ens ha posat les piles ben posades, però per això mateix n'estem ben satisfets. Moraleja: haig de fer més esportiva, que amb tanta clàssica em malacostumo i a la que el grau obliga no m'hi trobo. Així doncs a fer penitència i moltes gràcies Pere que avui m'he tornat a aprofitar de tu, com en els vells temps jejeje!

*** Neusnidó, 130m, 6a+ (V+/A0), paret del Devessó, Malanyeu

diumenge, 01 de maig del 2011
No puc evitar-ho, Malanyeu em recorda l'aldea gal·la d'Asterix i Obelix, quatre cases mal comptades amagades en un racó de món d'allò més bucòlic. Tot i que aquest cop els invasors som nosaltres, perquè entre una cosa i altra ens em ajuntat una bona colla disposats a conquerir aquestes “indòmites” parets.

No estic gens avesada a aquestes romeries col·lectives, però haig de confessar que de tant en tant ja m'estan bé i més si abans d'escalar s'imposa un esmorzar com deu mana perquè no ens fallin les forces davant la dura jornada que ens espera. Fet i fumut són les onze del matí passades i tot just comencem a enfilar cap a les parets, que dura és la vida de l'escalador dominguero!

Marxem en perfecte ordre i cada cordada té clara la via a assolir. Sembla una obvietat, però és que aquest petit detall ens ha costat una bona estona de bar i alguna que altra ronda de cafès per tal que tothom es poses d'acord. Val a dir que la via estrella és la Stock de Coque, no sé que hi regalen, però els que hi vagin ja estaran prou entretinguts, perquè seran una bona colla. De fet jo també tenia ganes d'anar-hi, però el meu gregarisme no dóna per tant, així que em va perfecte la proposta d'en Ferran i anem de dret a la Neusnidó, tota per nosaltres solets.

El primer llarg és el més exigent, una entrada fineta i amb una panxa on ja cal que busquis bé la seqüència de moviments perquè té els forats justos per superar-la.

Després ja toca una d'aquestes plaques magnífiques amb les que ens regala Malanyeu, bona roca i forats de totes les mides que et fan levitar paret amunt.

La següent tirada és més regirada, però contra el que pugui semblar, la vegetació ni la toques i enllaces una placa amb l'altre sempre pel més dret, travessant un parell de fissures amb passos curiosos i algun que altre tram d'adherència que li acaba de donar emoció al tema.

La reunió és completament penjada i incòmoda a matar, però prefereixo fer-la, així les cordes no freguen tant i fem un parell de llargs cadascun que les coses s'han de repartir com a bons germans.

En Josep que encara està de baixa és dedica amb entusiasme a la tasca que li hem assignat, fer fotos a tort i dret. Avui, però, no té problemes per trobar figurants, hi ha gent enfilada arreu i el resultat és un batibull de colors, rialles i algun que altre esbufec difícil de copsar en una solo foto.

Nosaltres a lo nostre, així que corda i amunt, a navegar per aquest mar grisos on les ones han mutat en infinits forats petrificats. El tercer llarg, per mi, és el més bonic de la via, directe, aeri, roca genial i prou mantingut per haver de mirar-se els passos, però sense cap que faci patir. A més, la reunió és en una feixa en la que hi podries fer un bivac, vaja, com l'anterior!

La primera impressió de l'últim llarg no promet gaire, molta vegetació i poca roca, però a la que t'hi fiques li trobes la lògica. A més el sostret del final i la placa que hi porta són prou catxondos i acabes tibant més del que voldries (tibant de cintes, sabines, estrep i tot el que faci falta... que per algo soc escaladora clàssica). Un cop a la carena constatem encantats que som al punt més alt de la paret del Devessó i és que a qui no li agrada acabar una via al capdamunt.

La baixada no té cap misteri i com que el que menys tenim és pressa aprofitem per xerrar, marujear i posar-nos al dia, mentre rapelem. Total, som vint i tres persones escampades per aquest pany de paret i d'aquí que arribem tots de nou al bar encara falta una bona estona!

***** Gran Diedre de la Valleta, 275m, 80/M5, Porte-Puimorent

dissabte, 30 d'abril del 2011
Part de la magia del alpinisme hivernal es el component de sort i de sorpresa que sovint ens depara, aixo si... molt sovint en sentit negatiu, pero quan tens la sort que la fortuna esta del teu costat, es ben dificil explicar aquella reconfortant sensacio d'haver estat en lloc adecuat en el moment just. Despres d'un hivern/primavera on ben poca gent ha estat capaç de fer activitats mitjanament remarcables, a aquestes alçades donavem la temporada finiquitada als Pirineus i sense haver-nos estrenat!. Una informacio ens posa alerta, els cracks de la Cerdanya han aconseguit escalar el Gran Diedre de la Valleta, una classica via d'estiu que ben pocs cops ha estat pujada amb punxes als peus i les mans. Una linea de logica i bellesa aclaparadora, recta i vertical que assoleix el cim de la Valleta. L'informacio es de 10 dies, o mes enrrera, on ells van trobar la ruta en unes condicions molt al limit sobre roca o mixte. En aquest periode de temps pot haver desaparescut qualsevol rastre de glaç o poder haver engreixat. Sincerament anem amb la sensacio que farem una bonica i llarguisima excursio fins el peu de via. En Jordi i en Cesar tambe s'uneixen a la festa i ells marxem mitja hora abans per no fer cap embus a l'estreta i hipotetica goulotte. Nosaltres avui unim forçes amb en Grau despres de fer un any just de la darrera escalada plegats. Menys Laura i jo, els altres han salvat aquest esquifit hibern fent vies maques a Alps.... Supercouloir, Ginat, Cechinel-Nomine, res... petites excursions verticals que ens possen les dents ben llargues!

Tot i matinar força, el fred no ha mossegat gaire i sort de les raquetes per arribar al peu de paret. Desde aqui tots ens fregem els ulls del que veiem al nostre davant, totes les lineas estan exultants i regalimem filets blancs, que si son de gel i escalables ja sera l'ostia!

Jordi i Cesar van per feina i entren a la via amb la corda a l'esquena, al final nomes la treuran per fer un sol llarg, el mes exigent i delicat. Nosaltres que anem al seu darrera i per tant ens menjarem tot el que facin baixar per l'estreta linea som mes prudents i treiem la corda. La via es veu ben formada i molt mantinguda, pero tambe es cert que veiem aflorar el gel i la neu dura per tot arreu.


Inicio jo el primer llarg per una preciosa i encaixonada canal amb algun resalt que li dona emocio traccionar sobre neu sovint inconsistent i a sobre evitant els projectils que envien els nostres amics, per sort en els passatges claus trobem algun pito a la roca, sens dubte de les cordades que escalen a l'estiu aquesta gran classica. Em salto la reunio que trobo a mitja goulotte, esta al bellmig d'on van a parar tots els troços de gel, al final ens toca sortir a tots tres uns metres al ensamble, fins que puc arribar a una reunio de pitons que per variar tampoc esta gens protegida dels impactes.

Mal lloc per estar aqui a l'espera que facin diana amb nosaltres, per tant Grau i Laura segueixen els dos amunt sense parar a la reunio, ara el llarg sembla que vulgui donar una mica de treva. El que no sabem cap de nosaltres es que l'arribada a la reunio es ben catxonda com per anar fent aquest invents del TBO.

Sembla que hem arribat al llarg clau, un caos de blocs empotrats, de parets verticals ben tapisades de gel amb unes curioses formes fruit de la ventisca. Aprofitant que vinc amb les dues cordes per sota faig l'intent d'anar amunt, pero en Grau em fulmina amb la mirada, doncs be... tot per tu, a gaudir!!

Un llarg bonic i orgasmisc alla on els hagi, en Grau alterna els sospitosos silencis amb crits on diu que aquest llarg per si sol justifica el patetic hivern, curts passos desplomats amb ganxejos o picades al limit de la traccio sobre un gel infim, al bellmig del "bacalao" hia l'unica reunio protegida de tota la ruta i decideix seguir amunt, ara una planxa en travessia lateral on cal levitar per poder superar-la. Cop de gas i amunt per una altre tram d'adherencia de punta de grampons que supera una estreta ximeneia, tant agonica que no podem fer ni el cop de canell per clavar el piolet com seria recomanable.

Tant punt arribem a la reunio que ha muntat amb molta imaginacio i fe, pero pocs Camalots veiem que la paret perd verticalitat i aixo ens be a dir que ja hi som al darrer llarg. Una darrera tibadeta per neu inconsistent i en no res estem gaudint de les vistes, en molt poca estona s'ha anat tapant i amenaça ara de nevar.

Un cop al cim satisfaccio i alegria per aquesta bonica ruta en unes condicions excel.lents. Alegria perque aquest cop hem llançat la moneda al aire i ha sortir de cara!

A aixi ho hem vist...: