ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Capitaine Courageux, 200m, III/4+, Fournel, (sector Damoclès), Ecrins

dimecres, 12 de gener del 2011
Que passa quan la barrera de Fournel és amunt i la pista oberta? fàcils que es colen tres furgos de catalans!!! i al baixar comitè de benvinguda, els gendarmes que ens informen amablement que l'accés és només per l'organització de l'Ice Climbing Ecrins i ens conviden a abandonar l'aparcament on som. Però a aquestes alçades del dia tant és, la feina està feta i desfem la pista encantats, camí de les cerveses que avui ens les hem ben guanyat. Sense buscar-ho la jugada ens ha sortit rodona i és que a la que en Lucky i en Canyameres ens van insinuar que la pista de Fournel era transitable ens va faltar temps per pujar-hi.

Així que a les set del matí som amb les motxilles a l'esquena endinsant-nos en aquesta vall encara verge per nosaltres, perquè en les dues darreres visites no havíem passat del punt on hem aparcat avui, és el que té ser d'infanteria i anar caminant a tot arreu. Però avui la cosa pinta diferent, la traça d'una moto de neu ens fa de guia i estem a l'aguait d'alguna de les cent cascades que diuen té la vall. Diuen, perquè amb la quantitat de neu que hi ha se n'endevinen força menys. Quan som gairebé al final de la vall la traça s'acaba i amb tan sols dues passes fora del camí desistim d'anar més lluny, així que deixem l'exploració per un altre dia i reculem fins el sector que ens han recomanat amb més èmfasi, Damoclès.

Les dues columnes de la part superior són inconfusibles, però també espanten una mica i la part de baix de la cascada, tres o quatre llargs ben bons, ha desaparegut sota una generosa manta de neu. Inconvenients mínims davant les nostres ganes i sobretot perquè la resta de les cascades no pinten pas millor.

Així que afrontem amb resignació el tram de bosc on ens tocarà obrir traça i el conus que du a la cascada que per sort no és gaire llarg. Fet i fumut, dues horetes ben bones abans no arribem a peu de via, tot i que de prop fa millor pinta i sota la neu ja apareix algo de gel on picar.

Com que la cascada no és gaire llarga, decidim deixar motxilles avall i anar amunt amb lo mínim per espavilar. Algun dia aprendrem que la longitud dels llargs no és proporcional a la velocitat de progressió i que portar el frontal és un detall a tenir en compte en aquestes dates. El primer llarg ja ens posa les piles, sobretot a en Víctor que és qui s'ha de barallar amb muntanyes de neu pols i gel crosta que fan l'escalada d'allò més divertit i precari.

Per acabar-ho d'adobar la vista torna a fallar i el llarg surt força més vertical del que semblava, per sort les reunions són a prova de bomba.

El següent llarg contínua essent força indefinit, bàsicament puja per on et sembli millor i en el cas d'en Josep no hi ha dubte, pel dret i mai més ben dit. Ràpidament el perdem de vista, però les purgues que no paren de caure ens indiquen que és tant penós com l'anterior. La tònica és clara, trams verticals nets de neu i amb gel boníssim, la resta a palejar i confiar en el crocant que hi ha a sota.

Això sí, el primer tram és fotogènic a més no poder i amb el dia que ens està fent no es pot desaprofitar l'ocasió de fer de paparazi. Quan arribo a la segona reunió, entenc per què en Josep ha trigat tant en muntar-la, literalment ha hagut d'excavar en la neu per poder col·locar dos cargols amb un mínim de garanties.

Bé, és el meu torn, però aquest terreny incert em menja la moral, així que passo de buscar excuses i senzillament li dic a en Josep que tiri ell, que aquestes jabalinades li encanten. Vola paret amunt, mentre fa baixar dutxes constants de neu o gel granissat, però quan és apunt d'arribar a la feixa superior on neixen les dues magnífiques columnes que cada cop acolloneixen més, s'atura en sec.

Li costa molt avançar i no és veu pas difícil, però gairebé no es belluga i no para de caure neu. Al cap d'una bona estona crida reunió i pugem tot lo ràpid que podem que el rellotge ja fa estona que corre en contra nostra.

Tot i que el llarg no té gaire dificultat triguem, frenats per la neu i quan arribem on és en Josep flipem, per avançar ha hagut de fer una trinxera impressionant, si més que obrir traça ha hagut d'escombrar la neu.

Ens instal·lem còmodament a l'aixopluc d'un sòcol rocós i discutim la jugada. Queda tan sols un llarg per acabar la via, però quin llarg, un columnote impressionant, i això només és un 4+. La de la dreta ni mirar-la, Clair de Lunule, un 5+ com una catedral.

Tenim poc més d'una hora de llum i haurem d'improvisar la baixada amb arbres i abalakov, perquè la línia habitual de ràpels és colgada de neu i amb una pinta d'avalantxosa que fa frapar, així que no s'hi val adormir-se. En Víctor, però està guerrer i s'hi vol barallar, evidentment no serem nosaltres qui li direm que no, així que amunt que se'n va.

Val ha dir que encara no fa un any que fa gel i aquesta temporada gairebé no n'ha picat, així que quan li falla la pila i diu que avall no podem objectar el més mínim, perquè ha pujat com un campió i realment s'ha quedat a pocs metres de la darrera reunió.

El problema és que són gairebé les cinc de la tarda i no tenim ganes d'improvisar ràpels de nit i sense frontal, així que desistim de fer un segon intent per acabar el llarg i comencem a investigar de quin arbre s'enganxaran menys les cordes.

Tasca no gens fàcil i acabem fent ràpels ben curts fins trepitjar de nou la verticalitat de la cascada lluny de les branques traïdores. Un espit aparegut no sabem d'on ens acaba de salvar la papereta i aterrem al terra minuts abans de fer-se fosc amb el temps just per fer tasques de prospecció.

I és que amb tanta purga la meva motxilla ha quedat absolutament enterrada sota la neu, així que mitja hora més tard i un forat considerable a peu de via emprenem el retorn amb totes les motxilles a les respectives esquenes. Quan arribem a la pista estem baldats, portem tot el dia fotent-li i la cascada no estava pas en el seu millor moment. Malgrat tot estem contents, és d'aquells dies en que t'ho has currat i finalment hem pogut escalar a Fournel. Si és que ja ho diuen, a la tercera va la vençuda. Salut!!!


2 comentaris:

Xavi ha dit...

Bravo per vosaltres!! Devieu escalar en dimecres, després de la nevada de dimarts, no? El Bruno i jo estàvem a La Grave i déu n'hi do la neu que hi havia.
Nosaltres vam plantejar-nos en anar a Fournel, però ens van dir que ja no quedava res, que el gel s'havia acabat i calia esperar la comanda de l'any que vé...
Però almenys vam tastar les cacades de Fournel, ja que a la gite on érem, al demanar si l'aigua de l'aixeta era bona em van dir que era de la vall de Fournel: o sigui que vaig poder beure les cascades que no vaig poder escalar, hehe!!!
Bé, aniré seguint com pengeu la resta de cròniques: que això és com seguir una sèrie a la tele, o sigui un capítol per dia.
Salut i bones escalades companys!!! Ens veiem per aqui o pel Pirineu!!!

josep i laura ha dit...

Hola Xavi,
gel no n'hi havia gaire, però neu a cabasos. De totes maneres ens vam treure (en part)l'espineta de no haver escalat encara res a Fournel. En fi, un any o altre trobarem la vall en condicions, mentre seguirem insistint! Ahhh i les noves cròniques ja són en camí, jejeje

Salut, fred i alegria!