ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Cascate di Lillaz, I/4, 240m, Lillaz, Cogne, Itàlia

divendres, 22 de gener del 2010
Avui és l'últim dia de vacances i volem culminar aquest tour pel gel italià escalant una altra de les seves grans clàssiques, la cascada de Lillaz. Per què és una gran clàssica? doncs perquè ho té gairebé tot: aproximació simbòlica (10 minuts), el punt just de dificultat i una indubtable estètica, tot i que a primer cop d'ull només veus el primer dels seus murs gelats i has de recórrer la gorga sencera per anar descobrint els seus encants ocults. A primera hora del matí ja som a peu de via preparats pel que faci falta, fa un fred de mil dimonis, però avui no volíem sorpreses i ens hem llevat ben d'hora per ser els primers en entrar-hi i de moment el primer objectiu està assolit: tenim la cascada sencera per nosaltres. El primer mur és prou ample i en Josep, ara que pot triar, se'l mira amb ull crític avaluant per on atacar-lo. De fet jo no sé per què s'ho mira tant, si al final acaba tirant pel dret i va en busca del pany més vertical.

Ara que, com sempre, una cosa és l'anàlisi optimista que tu fas del que trobaràs i l'altra és la realitat: masses dies de temperatures extremadament fredes que han donat com ha resultat un gel summament trencadís i fràgil. Així que un discret flanqueig i a buscar la línia més lògica, però no per això menys vertical i treballosa. La perspectiva que és té des de la reunió t'acaba de confirmar que el gel a vegades és enganyós i el que no sembla gaire difícil acaba essent ben tieso.

Som ara a un eixamplament de la gorga, una mena de resclosa natura absolutament glaçada i que esdevé un immillorable mirador per fer fotos, cosa que aprofito per fer un complet reportatge als meus dos companys de corda.

Uns metres més endavant el barranc és torna a estrènyer donant com a resultat una vistosa cua de cavall exultant de gel. Aquesta tirada és força més fàcil que l'anterior i no cal mirar-se massa per on pujar, només s'ha d'anar amb compte de no apropar-se a la piscina que s'obre sota nostre i per on s'escola el fort cabdal de la cascada amagat ara pel gel que l'embolcalla, però ben latent encara i disposat a fer-se present a la que ens despistem.

Ei, que passa, ja s'ha acabat la cascada... no pot ser! Això és el primer que penses quan arribes a la reunió, qualsevol indici de verticalitat desapareix i davant nostre un plàcid torrent que llisca mandrós entre les pedres. No queda més remei que arrossegar les cordes un tram i remuntar pel llit del torrent fins un nou sòcol rocós on les línies gelades, per sort, deixen de ser horitzontals. La cascada es parteix en tres ramals a cadascun més dret que l'anterior, però a l'amfiteatre que allotja aquestes meravelles gelades és ple de gent i davant la nostra incredulitat veiem que tots llueixen la xapeta de guia! Però no cal que ens alarmem, estan fent una sessió de reciclatge i de moment no semblen tenir intencions d'escalar. La columna central està ben esquerdada, així que en Josep ataca la cortina de l'esquerra del circ, curteta, però intensa.

La reunió és com a mínim pintoresca i la seva solidesa no deixa lloc a dubtes, que millor que improvisar amb una de les canalitzacions que modulen la cascada. Ara que mentre puges no saps cap on mirar, si cap aquesta mostra d'enginyeria elèctrica o cap a la magnífica planxa de glaç que culmina l'escalada.

Sembla inacabable i realment ho és, s'escala en dues tirades que posen a prova els nostres bessons. El gel és abundant, generós, blau i trencadís, la pendent és mantinguda, però no fa patir i algun ressalt més dret dóna descans a les cames.

La reunió és clara, un arbre espigat que apareix quan la corda sembla que ja no doni per més i la darrera tirada és calcada a l'anterior, però s'ajeu progressivament preludi de que la cascada arriba a la seva fi. La baixada és la darrera sorpresa que ens resta per descobrir, un bonic camí que traça ziga-zagues i va creuant la gorga regalant-nos les vistes que no hem tingut en tota la jornada i perspectives insòlites dels llargs escalats.
El dia és esplèndid i de retorn al cotxe el Montblanc ens acompanya i és fa omnipresent com a senyor que és d'aquesta serralada.