Hi ha vegades que sense saber ben bé on vas el que trobés supera amb escreix les expectatives més agosarades i tornes a creure en l'alpinisme, arraconant els fantasmes obscurs de males condicions, manca de fred, neu precària i un llarg etc d'enemics intangibles contra els que lluitem sense treva cada hivern. En canvi, quan el factor descoberta desapareix, els objectius, per contra, solen ser més ambiciosos i és llavors quan l'atzar torna a entrar en joc i et desvia de les vies que duies en ment i et sorprèn novament amb línies que no sabies ni que existien. Conclusió encertar-la amb un bon itinerari és més qüestió de sort del que pensem! Però, a què ve tanta història! senzillament a que aquest cop el lloc escollit no pot ser de per sí més contradictori: un reguitzell d'itineraris alpins, agrestes i amb molt càracter enclavats al mateix cor d'una populosa estació d'esquí, Gourette.
El lloc és un vell conegut, tot just fa un any ens va encisar per la bellesa i compromís de les seves línies i aquest any l'ocellet que és internet ens ha dit que hi ha condicions. Il·lusionats ens posem rumb a aquestes verticals parets que recordem cobertes amb prou feines amb fils de glaç que hi dibuixen tapissos capriciosos. Quina és la nostra sorpresa quan al plantar-nos al peu del telesella (si ho heu llegit bé, ja hem dit que estem en una estació d'esquí i una de les seves poques avantatges és la de fer còmodes i breus les aproximacions i el nostre masoquisme no arriba a tant com per renunciar-hi) veiem els espadats rocallosos completament folrats de blanc, esponjós, flonjo i.... infinitament precari i inestable.
En el breu recorregut de telesella queda descartada l'opció inicial: l'efímera Chez Bubu al Rognon de Ger, senzillament no existeix, és enterrada sota la capa de neu que cobreix tota la paret i no es veu cap traça que s'hi aventuri. Cap problema, passem a l'opció 2, una via que, per si no fos ja de per sí prou atraient i estètica, ens ve recomanada entusiàsticament per un amic de tota confiança: la goulotte Mariage Blanc a l'Amoulat, cim altiu on els hi hagi malgrat les seves modestes dimensions.
Segona sorpresa del dia, la via simplement no existeix, tota la neu que sobra al Rognon sembla faltar a l'Amoulat i la línea de la goulotte amb prou feina s'intueix de seca que està. Decisió ràpida i unànime: de moment ja vam tenir prou mixte a la Teixonera! El cercle es tanca i el que tenia que ser el paradís de l'escalada i un festival de vies s'està convertint en un desert d'impossibles. Els esquiadors, però, s'ho passen d'allò més bé amb aquests personatges que passegen eines estranyes i cordes a l'esquena, ens adonem que som l'anècdota del dia i que estan esperant que els donem espectacle. No és qüestió de decebre'ls i com que encara ens queden un parell d'objectius a la recamarà ens posem en moviment. Aquest cop el debat és una mica més variat, però ràpidament arribem al consens: deixem la via dels Trois Cirques al Pène Médaa per demà, és força llarga i avui ja anem tard, la nostra atenció es centra en una elegant cascada al mateix Pène Médaa que desconeixíem totalment, però perfectament visible durant el recorregut del telesella, els esquiadors avui tindran diversió garantida!
Hi ha traça i no tenim ningú per davant, a més sembla a prop, que més podem demanar, a part d'un dia radiant que ja tenim! En no res hem remuntat un curt corredor que ens deixa al peu d'un esperó rocallós que conté el gel blau i trencadís de la cascada que s'escola pendent avall lliscant sobre el gris fred de la roca.
Discutim sobre la possible longitud de la cascada i en Josep amb el seu optimisme habitual creu que no suposarà més d'una tirada de corda, en Marcel i jo ens mostrem escèptics, però amb ganes de comprovar qui té raó (tot això ve donat pel fet que no duem ressenya, absolutament insòlit en nosaltres oi!). La millor manera de sortir de dubtes és anar amunt, en Marcel va per feina i es comença a barallar amb un gel que resulta ser vidriós i escàs a trams, bonica combinació!
El perdem de vista rere l'esperó rocós i mentre l'escoltem queixar-se d'aquestes excel·lències glaçades apareix una cordada del país, que per sort ens orienta una mica per on es baixa de la via. Finalment escoltem el crit de guerra d'en Marcel, reunió i en no res som cavalcant sobre la llengua de gel. Com era d'esperar la cascada no es fa en un llarg ni de bon tros i en Marcel està esperant-nos en una “còmoda” reunió de cargols al peu del tram més vertical de la cascada.
Com a penitència per la seva bona vista ara li toca pujar a en Josep de primer, l'accepta sense remugar massa, però ben aviat està esbufegant. De fet aquest llarg és més dret del que semblava i la qualitat del gel no deixa de sorprendre'ns, és dur com una pedra i espetega, cruix i es trenca sense treva.
En Marcel i jo ens convertim en víctimes inoportunes d'un continu bombardeig de projectils gèlids de totes les mides possibles, sort que som prou hàbils i aconseguim esquivar-los, assegurar i fer fotos tot a l'hora! En Josep es queixa del bessons, els té carregats i aquest terreny no ajuda pas a relaxar-los, però tenim plena confiança en la seva solvència i competència i no ens decep, després de queixar-se i renegar com un condemnat (serà una nova tècnica per alliberar tensió? si és així a ell li funciona de meravella) munta nova reunió, com no: al bell mig de la cascada!
Ara, però ja ajeu força, tot i així el gel contínua essent trencadís, per tant nova tanda de malediccions vàries per part d'en Josep i nova sessió de contorsionisme esquivant tot el que cau per part meva i d'en Marcel. La tècnica dóna el resultat desitjat i sortim al gran conus nevat que baixa de l'aresta cimera, per fi podem posar els peus plans sobre neu que comença a estovar-se.
Mirem baix, rere nostre tres llargs de cascada tan treballosa com bonica, una llengua de gel perfecte, retallada nítidament per la roca nua que l'emmarca.
El sol pica de valent, així que enfilem el corredor nevat i sortim a un petit coll de l'aresta on ens espera la darrera sorpresa del dia: una retallat perfil de neu i roca que sembla no portar enlloc cap on: dreta o esquerra? Les dues vessants són vertiginoses i aèries, però intuïm una traça que flanqueja sota la cresta pel vessant est, evitant els gendarmes de roca descomposta.
Doncs som-hi, a penjar-nos dels pendents nevats a veure on ens porten aquestes passes! La travessa no és llarga, en una nova bretxa les traces s'esvaeixen i en el seu lloc apareix un rapel que ens diposita a les pendents del peu de parets.
Ei, això ja ho tenim, una còmode passejada i de nou al telesella, ja només ens queda consultar la bíblia d'en Moussel per saber que carai hem fet. Ara que ben mirat, això és el de menys, sabem que hem escalat una via elegant i maca, que ens ha fet vibrar i gaudir de principi a fi, què més podem demanar!
A més a més..., ara ve quan me'n recordo dels pitons que hem deixat al cotxe, no hi ha cap més remei que pitonar amb imaginació, resar a que tot això aguanti i baixar a recuperar el material pitjor col·locat. Quan per fi arribo al parabolt salvador, (evidentment... al costat mateix d'una generosa fissura) respiro alleujat i el primer impuls es dir-li a Laura que em baixi ara que puc, però quan recupero l'ale i aixeco la mirada, m'adono que estic al peu de la cirereta de la via, una ample esquerda vertical i desplomada en la que entra tot el que li fiquis, però be... només queden tascons! (els Camalots evito col·locar-los al màxim per penjar-m'hi, que valen una pasta!), això sí, en el darrer pas abans de l'R, sort que hem agafat el nº3, no entra absolutament res més! 
La sensació d'haver trigat molt en fer el llarg gairebé mai la tinc, però avui sí, al·lucino quan Laura em diu que he estat 3 hores pel maleit llarg. Avui hem estat previsors i hem portat una guindola i això ens salva de patir de ronyons la resta de setmana. El segon llarg es veu un “truñu” considerable i per si això fos poc, el sol esta punt de posar-se. Laura, de mentre, va pujant i bufant mentre recupera el material, i això sí... també amb les seves dosis d'adrenalina artificiera (atents i no us perdeu el vídeo!).
En resum: una altra via d'aquesta escola d'artificial que ha estat desvirtuada i aquest cop fins fer-la desaparèixer, una merda de ruta que ara ja no es per pedalejar com sempre havia estat, ideal per curtir-se i patir, on han saquejat tot el material original (rovellat, però que feia el seu servei!) per reconvertir-la en una ruta de 7b friky amb cantos sikats (friky sí, preo sense passar-se ehh), serà que no hi ha més i millor roca a casa nostra! Per qui tingui curiositat i sigui masoca: 30 cintes, 7 tascons, 3 bongs, 12 pitons (i en van faltar) més aviat plans, friends (0,75, 2 i 3), ganxo i guindola
Ei, en Josep crida i la corda tiba, reunió! Ja n'hi ha prou d'autocomplaença i records, tenim per davant un corredor que escalar i no val adormir-se que avui anem tard. De fet ja ens val, anem a fer una de les vies més llargues del Cadí (si fem cas de la guia) i entrem gairebé a les dotze del migdia (és el que passa quan surts de treballar a les onze de la nit), així que amunt i amb ganes, en pos de la glòria del cim o de la més cruel de les derrotes! 
