ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Cara nord del Russell

dimecres, 29 de maig del 2009
Aquest increïble hivern que havia començat de manera espectacular en quantitat i qualitat de neu i prometia una llarga, llarga temporada, poc a poc entrava la primavera i amb ella una pujada gens habitual de temperatures i mal temps perllongat i d'aquesta manera les nostres millors expectatives quedàvem un any mes pel camí dels bons desitjos. Teníem clar que donaríem per acabada la temporada alpina a aquesta sortida i guardaríem per uns mesos a l'armari les eines afilades fins el proper hivern i al nostre cap ens rondava acabar d'una manera singular. Els dos cops que havíem fet la cresta de Salenques sempre ens havia cridat l'atenció de una manera total l'imponent i oblidada cara nord del pic Russell i des de a llavors imaginàvem espectaculars e impossibles lineas glaçades que solcàvem la seva majestuosa paret, però arribar fins a ella no era precisament fàcil i encara menys trobar a algú que aquesta idea li pogués motivar. L'aproximació estava cantada, seria per la remota i desconeguda vall de Salenques i nomes hi havia una persona que es podia engrescar davant l'idea de tant llarga i carregada excursió amb l'il·lusio de un nen petit, aquest nomes podia ser en Rusky! Sortim a caminar poc abans de la boca sud del túnel de Viella per el GR que puja fins a Ballhivierna i abandonem aquest trillat camí per encarar la ferestega vall de Salenques a traves de un sender mig esborrat, ara la primavera esta en el seu clímax i el desglaç es evident per tot arreu, els rius baixen desbocats i molt crescuts, tant que el pont que dona accés a aquesta vall fa mesos que havia sigut arrossegat avall i sortosament just mitja hora abans de passar nosaltres uns operaris ho acaben de posar a lloc.
Certament a cada pas que ens endinsem riu amunt els nostres sentits quedaven mes saturats, poder era l'absència de rastre humà que li fa merèixer el sobrenom que li vam donar de la “vall de les meravelles”. A la nostre dreta l'inacabable muralla de roca que cau del Feixant i davant nostre tancant el circ la retallada cresta de Salenques, portem raquetes en previsió de trobar molta quantitat de neu acumulada al remuntar la vall, però ens sorprèn a la velocitat en que s'ha fos, tant aqui al fons de la capçalera com als cims. Al final nomes superar algun inestable pont de neu ens posa a prova. Aprofitem els darrers prats per instal·lar la tenda on passarem la nit nosaltres tres i tant punt l'aixequem, corrents a dins per aixoplugar-nos del xàfec vespertí que cau. Matinem molt volem estar a peu de paret amb les primeres llums ja que la paret ens hem adonat que no es tant nord com sembla i ara gairebé fregant el juny el sol ja va molt alt. Tot i matinar la temperatura es massa suau i ens adonem al encarar les dures i mantingudes pales d'accés a aquesta superba cara nord. Alló que ens oloràvem al final s'acaba complint tot i haver alguna linea de gel, aquestas no son escalables, falta continuïtat fins el terra, tot i aixis ens apropem a peu de paret, aquí l'espectacle es majestuós un immens amfiteatre de parets i esperons verticals sobre un magnific granet del que no tenim gairebé cap noticia de que hagin estat solcats abans. La cabra tira al monte i en Rusky com no.. tira cap el cim tot sol a traves de la cresta del Russell, poder haver trepitjat ja aquest cim ens dona un plus afegit de mandra i anem avall sabent que de ben segur es la primera però no serà l'ultima visita a aquest petit i perdut paradís.