ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Anglada - Guillamon, 240m, 6a/A0, Pedraforca Sud

diumenge, 13 de juny del 2009


- Eeei Josep, ens anirem a fer l'Espero Barrufets; Ok, Perfecte Kiko, ja em va be..

- Uns dies mes tard... he pensat que poder millor el Camí del Tro; Val ja m'agrada aquesta, li dic.

- Al dia següent: tinc entès que la Chorvas Pierge es genial; Be, molt be Kiko, cap alla anem, jo nomes vull escalar!!


Enfilava cap al Pedraforca sense tenir gaire clar que ruta enfilaríem, nomes sabia del cert que de nou amb en Kiko, sortiria com sempre una via d'aquelles difícils d'oblidar. A les 8 del mati ens trobem amb ell i dos companys seus que han fet bivac en la pista a sota del Refugi Estasen,


ells tres van carregats fins els topes amb l'idea de quedar-se tres dies a Prat de Reo i inflar-se a escalar a la magnifica roca de la cara sud, mentres remuntem les dures rampes que duen a aquesta vessant no paro de recordar que porten uns dies repetint els “Molinas” de torn que avui serà un dels dies de calor, calor i mes calor i poder això ens fa portar la marxeta tant lenta que duem, jo personalment cada cop suporto menys escalar amb aquest “solano” pero de moment no tinc cap maquina d'alterar les estacions de l'any. Un cop al coll i després del ball de noms de vies per escalar, en Kiko en diu: Be, tens alguna via al cap que t'agrades fer..? doncs posats a escollir gairebé en quedo amb la gran clasica que a sobre aquest 2009 cumpleix mig segle de vida, una ruta de dos mestres amb majúscules: en Josep Manel Anglada i en Paco Guillamon,

a mes també tinc ganes de comprovar in situ tota la polèmica que es va obrir fa uns anys per uns escaladors francesos al equipar aquest itinerari d'autèntica aventura. Quan per fi ens encordem son les 11 del mati, un horari genial per anar a la platja però poder no tant per escalar en aquesta “peaso” cara sud. La linea es una subtil fissura una mica a la dreta de l'evident xemeneia de la Pany-Haus. Quan fem un cop d'ull a la ressenya m'adono que pocs llargs podré encapçalar jo, la veritat que en fa molt respecte aquest grau clàssic de cinquens. Peró a la primera tirada que li donen IV+ em fico jo, es una successions de plaques inclinades sobre una roca excepcional i molta vegetació, amb assegurances testimonials. A pesar del seu grau baix, tal com m'olorava ja veig el pa que s'hi dona aquí.

Avui no estic gens fluid, amb tant de sol me ha agafat una forta insolació i deshidratació pel camí i per si fos poc es suma a un fort refredat que arrossego d'aquesta setmana passada, aquí no s'hi val a badar, arribo a un parabolt , reunió i cedeixo gentilment a partir d'ara els honors a en Kiko que esta encantat de la seva sort. La segona tirada en teoria guarda nomes sortir de la R el pas mes dur de la via, un preciós 6a sobre acanaladures que de segon en trec amb prou soltura,

la següent tirada a priori fàcil però no caic al parany d'aquest Vº vertical que al final en resulta mes dur i expo que el llarg anterior. Ara ja hi som al peu de l'evident xemeneia desplomada, aquí en Kiko s'ha d'esforçar de valent però veient-ho des de la reunió ho fa tant fàcil que si no el coneixes m'ho creuria fins i tot que es assequible!

Mentres asseguro aquesta llarga tirada sota un sol de justícia m'adono que estic fent una baixo físic total, en costa fins i tot tenir els ulls i la concentració activats mentres asseguro al company, aquí m'adono que avui acabar la via, ni que sigui de manera patètica serà ja per si un èxit. Ara es el meu torn per la xemeneia cada cop mes desplomada. Tot i que va ser molt criticada pel seu retroequipament en aquest punt que la paret t'escup enfora, et cal escalar entre xapa i xapa i per moments ho veus impossible, intento guarrejar per la seva ample fissura, però tots els Camalots grans els porta en Kiko, fins el darrer metre just abans de la reunió es un patiment a base de penjar-se de tacs originals, pitons mig entrats, cordinos descolorits, Jungfraus de riure i tambe.. parabolts lluents!. El següent llarg no resulta tant dur com l'anterior ni com ens ho pinta la ressenya, es un V+ mantingut amb algun pas puntual tirant de cintes, que en el meu patètic estat físic es tot un autentic martiri i cada cop que miro amunt sembla que per moments la via s'allargui mes i mes fins l'infinit. El darrer llarg es d'aquells que sempre gaudeixo, una ampla xemeneia amb generós “catxo” d'autoproteccio però avui em limito a pujar com un miserable cuc fins al final de la via.

En resum una ruta exigent i amb caràcter on a pesar del retroequipament (amb el permís dels aperturistes) cal escalar de veritat i d'haver-se deixat en el seu estat original s'hagués mort en l'oblit aquesta bonica via. Quan recollim cordes i trastos i ens posem a caminar per iniciar el descens m'adono fins a quin punt avui estic fotut, en Kiko tot i anar al ralentir, tota l'estona em deixa enredera i jo tinc seriosos problemes per fer un pas darrera del altre,

quan arribem a la seva voluminosa motxilla ho arreglem una mica, amb uns talls de pernill, força liquid i una reparadora migdiada que em deixen ser de nou mitja persona.

5 comentaris:

Llorenç ha dit...

ep!!! felicitats! tot i el patiment, vas sortir-ne ben parat! la cara sud del pedra te el seu encant i les vies no les regalen! a veure si podem fer-la aquest cap de setmana! merci per la piada!

Lai ha dit...

t'estava llegint i no esperava un final per dalt, kin patir!
mira, hi ha dies i dies, tampoc no passa res, i ak xafogor deixa KO a qualsevol.

josep i laura ha dit...

Glupps!! no volia pas crear aquesta intriga al meu relat jejeje. La veritat que es una ruta que no es convenient ficar-te si no estas al 100% i encara menys a les 11 del mati amb aquell solano.
Jo sempre dic que grau no tinc pas, pero de recursos en sobren un munt!.
Bona sort i nuvols si us acabeu enfilant aqui aquest finde, jo us estare observant desde el seu interior.
A gaudir!

Joan B ha dit...

felicitats per la via.

Em sembla que vosaltres vareu fer l'entrada original de la via, ja que les dues primeres tirades del reequipament van per placa.

salut i a tibar

josep i laura ha dit...

Hola Joan, crec que l'original buscava allo mes facil i me slogic, o sigui per l'esquerra, nosaltres( o sigui jo) vaig enfilar recte amunt, tot i que estava retroequipada, vaig trobar que allunyavem molt i mes amb un terreny tant matojero com aquest primer llarg on es facil saltar-se alguna.
Per cert, acabo de veure que has fet la Cerda-Riera, nosaltres ja ens vam baixar del segon llarg fa dos anys per no portar prou friends grans, diumenge que ve, volen tornar, pero ens ho pintes magre!
bones escalades!