***** Buffet Froid, 85º/V+, ED inf, 700m, Midi d'Ossau

dilluns, 23 de març del 2009

Feia molt temps que tenia una mica oblidades aquestes pessigolles prèvies a una gran ascensió que corren per la panxa i no et deixen dormir. Peró aquest refugi de Pombie i el seu entorn sempre m'ha donat grans moments de muntanya, per tant no tenia dubtes que demà no seria diferent.

Ja feia uns anys que ens miràvem amb Laura la seva impressionant i amagada cara nord, però sempre les nostres pors interioritzades les transformaven en excuses de falta de condicions. Temps enredera penjats con fuets dels burils rovellats de la nord del Frare Gros, un subtil comentari sobre aquesta paret va quedar gravat en el nostre company de corda, en Javi. Dos anys mes tard sona el telefon i em diu en Javi... “Eiii Josep, que la goulotte Santa Coloma en la norte del Midi esta escalable, nos vamos?”

Li va costar ben poc convencem per acompanyar-lo, a darrera hora també s'apunta un amic seu, en David que es el que li havia donat el “soplo”, ell dies abans havia escalat el pilar de l'Embarrade. Pocs cops me he sentit mes ben acompanyat per fer front a una via dura, tot un luxe acompanyar a aquest dos joves “castors” del CTA d'Aragó, en poc mes d'una hora ens planten a l'inici hipotètic de la ruta, massa paret i molta foscor per estar segurs si anem per la linea correcta, la nit es perfecta, fred però sense mossegar, cap núvol amenaçant i ni un bri d'aire.

Un cop tenim clar per on començarem, les nostres mirades es busquen, ningú diu res, però tots sabem que el “bacalao” es talla als primers llargs, per sort abans d'arribar a la loteria de les pajitas en David s'apiada de nosaltres i es comença a encordar, mentre enfila amunt. Encara no son les 6 del mati i la nit es ben fosca, veiem com el seu frontal guanya metres molt poc a poc, intuïm que tant de pitonar, no serà precisament un passeig, quan munta reunió se li cau un guant paret avall, baixo jo a buscar-ho i per fi podem tenir una millor visió ara que apareixen tímidament les primers llums del dia, li faig una foto a les esquifides línies de gel que ens seran molt útils per no perdre'ns en aquest oceà de pedra, gel i herba.

Ara entenem perquè voltaven tan rapides les agulles del rellotge aquí... trams completament verticals on has de confiar l'equilibri a herba i terra glaçats difícils de protegir. Sense cap mena de lògica, però segurs del recorregut gracies a la foto, fem una llarga travessa a l'esquerra per aèries plaques de roca que ens duen a unes estètiques golulottes estretes i verticals,

el tercer llarg segueix la mateixa tònica però te un petit desplom on es troba el pas clau de la via, una fina capa verglasejada sobre roques llises i força exposat. Ens anem trobant descuelgues per tot arreu i segurament unes condicions massa precàries que ens han fet treballar molt, mirem l'hora i ens passa un calfred pel cos, cinc hores per tres llargs, i la via te vint!!

ja ens cal córrer si no volem passar la nit fent palmes, ja que no portem res per un bivac de fortuna. Finalment hem arribat a un tram mes humà amb una mica mes de tres llargs a tope de corda, Portem dues ressenyes, força confoses entre elles i el que hem escalat, tot i que una es d'en Thivel, el seu aperturista en solitari “Ole, sus narices!!”, però ens falta la bona , la de la ressenya de la bíblia hivernal de Moussel, on posa.... “ no coger a la derecha un corredor visible que nos lleva a la Punta Francia” i cap a la dreta que marxem... just en el moment que anaven a agafar la cirereta del pastis: les goulottes de la Sta Coloma. Un altre llarg a tope de corda i ara es en Javi qui agafa d'iniciativa, el tram intermedi es el mes estètic,

successions de goulottes de gel una darrera d'altre, mes o menys estretes, mes o menys llargues, mes o menys verticals, aquí l'escalada es per gaudir i de tant en tant alguna campa de neu que fem en ensamble i ens deixa agafar aire. Quan ens plantem gairebé al peu de la Punta Francia, coincidim en la distancia amb una cordada francesa que ha dormit tambe a la Pombie i estan fent l'espero nord integral amb peus de gat, es increïble les possibilitats que regala aquesta paret qualsevol època del any! Arribem a un llarg ressalt vertical de gel tan fi que transparenta la roca al seu darrera i posara a prova la sang freda d'en Javi, aquí es impensable cap protecció però amb finura i carinyo va guanyant metre a metre.

Tant punt ho supera, una falta de comunicació entre ell i nosaltres ens fa passar moments de molta tensió, no munta reunió i segueix ensamblant amunt i amunt, mentre nosaltres ballem sobre el precari gel evitant caure de totes totes per no arrossegar tota la cordada paret avall. Ara arriba el meu torn, ja veiem brillar el sol a l'aresta de cim molt a prop nostre i s'ens il·lumina el somriure, sabem que el fantasma de les “palmes” ha quedat enrere, llargs trams a l'ensamble per terreny vertical i neu inestable, això unit a que en cap moment tens clar on es troba la porta de sortida, ens obliga a navegar per aquesta immensa paret de roca i gel amb els cinc sentits. Assegurem unes exposades travesses que ens portem als dos darrers llargs de la “Santa Coloma” i La “Dans le Grisou...”

L'escalada ara es alegre, l'aresta solejada ens crida amb força cap a ella i acceptem l'invitacio... . A l'espero nord, veiem com la cordada veïna avança i sobresurt en un bonic perfil que ens regala la llum baixa de la tarda.

En total han estat deu hores i somriem sorneguers sabem que tastarem aquesta nit el càlid llit i que les pessigolles de la nit passada, ara seran el dolç cansament de la bona feina feta.