Santa Setmana , 15 - 16 d’abril de 2019
Molts cops l’imprevist acaba sent la millor opció i aquest cop m’ha portat de nou a les parets alacantines oblidades durant massa temps. Tant, que ja no recordava el tacte excepcional d’una roca que resisteix el pas de les cordades amb un coratge parell a la insolència dels seus perfils.
Tan se val que sigui aresta, agulla o paret, la verticalitat està garantida i si ens decantem pels itineraris més clàssics el deix d’aventura farà acte de presència tot i tenir a tocar el ciment de la “civilització” i un mar de plàstic que ofega la verdor natural d’aquesta serra.
Primera parada del viatge, Mascarat, lloc singular i curiosament contradictori, perquè tot i ser pintoresc la carretera que el creua trenca l’encant d’un barranc amb una fondària insospitada per ser a tocar de mar. Congost urbà amb robustes agulles tan ben plantades que demanen ser escalades. Escollir via és senzill, la primera ressenya que cau a les nostres mans ja ens fa el pes.
La Via Pajaron (200m, 6a+) té tots els requisits per temptar-nos, un traçat equipat a l’antiga, regit per la lògica de fissures i el manament del gest als panys més sobris. Malgrat semblar aresta, predominen les plaques de roca punxosa i travessies glorioses que garanteixen taquicàrdia a tots els integrants de la cordada. Seguros comptats que cal seguir amb cura i verticalitat definida amb meticulositat donen sabor i caràcter al recorregut.
De teló de fons un mediterrani d’un blau tan lluminós que és impossible no reconèixer com a propi tot i ser el Peñon d’Ifach i Benidorm qui tanquin l’horitzó. Té un algo aquest lloc, a pesar del soroll de cotxes i la saturació d’edificis les agulles resulten altives i l’escalada genuïna. Pajaron, clàssica traçada amb enginy, potent i saborosa, perfecte per un primer tast.
El segon dia és el torn del Ponoig, el Lleó Dormit, em fascina l’encert d’aquest nom i la seva capacitat d’evocar la força continguda en aquests parets que guarden el sol del capvespre. No hi he escalat mai, així que em fa tanta il·lusió com respecte, perquè tot i que dormit la presència del lleó aclapara.
A diferència meva, el company ja hi porta unes quantes vies, però no ens costa gens trobar la que ens faci el pes als dos, la Fisura Hermanos Gallego (230m, 6b/A1). No és la més habitual per estrenar-se en el Ponoig, però m’agrada la proposta, la via que vaig tastar d’aquests germans al Penyagolosa em va deixar en estat de gràcia.
Amb tan bones referències resulta impossible negar-se, a més un re-equipament recent li ha donat aire nou a aquesta ruta oberta l’any 77, les assegurances continuen sent clàssiques, però ja no amb solera. La via s’enfila a tocar del pany central buscant sempre la lògica i l’espectacularitat del traçat.
A mida que guanyes metres tens la sensació de submergir-te en la immensitat d’aquesta paret rabiosament vertical. Els passos surten millor de l’esperat, però cal navegar sense deixar-se impressionar per tant d’aire sota els peus. Traçat difícil i arrogant, però al mateix temps generós perquè saps que en tot moment pots comptar amb una roca en la que confiar cegament. Roca taronja, tallant i farcida de cantells que prenen formes diverses, bústies, gotes d’aigua o corall, vici pur.
Esdevé un autèntic plaer solcar el flanc del lleó dormit, que no amansit, perquè l’entorn té un punt salvatge que t’arrossega cap al costat més instintiu de l’escalada. Una via magnífica, de les que sumen i et fan pensar, se’ns dubte està a l’alçada del que la paret promet.
La tercera jornada no ens sorprèn massa lluny, és el torn del veí Tozal de Levante. Paret fanàtica, perquè cal tenir ganes per encarar la implacable barrera de desploms que barra el pas a mitja muralla i fa acrobàtica qualsevol escalada. No hi ha via senzilla, el Tozal no ho posa fàcil.
Revisem amb cura les ressenyes i descartada la de los Gómez que els dos hem fet, ens deixem temptar per les expectatives que suscita la Sagitario (200m, 6a+, Ae). Sobre paper sembla una opció aparentment assequible i ràpida, il·lusos, els graus estan ben collats i les assegurances disten prou per haver d’escalar de valent.
Llevat del primer llarg, la roca és a prova d’incrèduls, abrasiva per definició i capaç de formes impensables que et fan inventar nous passos per entomar-les. Descarada, la via no es talla ni un pel a l’hora d’encarar l’immens sostre pel dret, toca lluir-se a cop de pedal.
El buit pren el protagonisme absolut i ballem sobre els estreps immersos en l’ambient magnètic que destil·la l’indret. Reprenem la verticalitat que sembla mansa després del desplom, però els passos continuen sent difícils de llegir i no t’hi pots entretenir per culpa d’una roca que et destrossa els dits de tan esmolats que resulten els cantells.
Una ruta intensa, exigent i creativa, capaç de desplegar un ventall d’estratagemes que ens faran esmerçar-nos fins el darrer pas. Ens ha quedat clar com les gasta el Tozal, res que no esperéssim i per això ben satisfets d’haver escalat una via amb un geni més gran que la mateixa paret.
La pluja posa fi a la festa abans d’hora, el paisatge es borra rere una cortina gris que ens retorna a la melangia de la tardor, però per dins l’alegria incombustible de tres vies magnífiques.
Escalades de les que se’t queden gravades a la pell i recordes amb una alenada de salvatge llibertat!
