*** Diedre de la Vellesa, 130m, 6a/Ae, Paret de les Orenetes, Serra d'Ensija

dimecres, 11de juny del 2014

M'agrada el blau, el blau transparent de l'aire, el blau delicat de les flors, el blau vibrant dels contrallums i el blau irrepetible d'aquesta roca entestada a contradir la lògica de la natura, doncs on s'ha vist una pedra pintada amb els colors del cel. 

Segur que ara mateix hi ha qui somriu sota el nas i està pensant en una cinglera d'alçada modesta, però feréstega com poques. Doncs no, no és Canalda, tot i que si de cop obrissis els ulls i tan sols veiessis aquest pany de còdols descarats s'entendria la confusió, però és al girar la vista quan te n'adones que la dolça verdor d'aquest paisatge traspua una solitud que requereix llunyania i un cert oblit.

 Els xiscles de les orenetes acaben d'esvair qualsevol dubte, perquè mira que n'és de cert el nom, aquí estic, meravellada per aquest racó de món que m'ha descobert en Parce i disposada a tastar la més senzilla de les vies que hi ha obert, el diedre de la Vellesa.

  

Reclosa al cor de la Serra d'Ensija la Paret de les Orenetes esdevé cinglera que tan sols crida l'atenció als qui la volen veure, la seva alçada és modesta, però no us hi confieu, només cal atansar-se al seu peu per comprovar que cal torçar el cap amunt per endevinar-ne les línies, fugisseres, atrevides, descarades... hi ha tant on triar sempre que acceptis les regles del joc.

Roca de textura inesperada i tal matxambrat de còdols que seria impossible fer-ne inventari, és l'únic que s'endevina des de peu de via. Arrancada potent per un mur on tots els cantells acaben fent-se rodons i d'on se surt per un diedre de roca incerta i elàstica amplitud.

No deixem el diedre, doncs esdevé fil conductor que traça de manera natural el pas entre panys d'incitadora bellesa, però tan compactes que resulten ingrats d'equipar. Naveguem doncs, per aquesta línia que trenca l'harmonia de la paret, però força més interessant per uns ulls que busquen atents on encabir-hi material, ja que poca cosa trobem al llarg del recorregut. 

L'escalada atrapa per la seva franquesa, és el que dóna a entendre, verticalitat, lògica i una elegància que contradiu l'aparença maldestre d'algunes fissures i quan més amunt més intens n'és el seu blau. Dues tirades on cal jugar entre les parets del diedre, que tan aviat demana acrobàcies com encastar-se en xemeneia o festejar breus murs bastits amb prou fermesa fins espetegar al peu del desplom del darrer llarg.

 Enginy i pedals són suficients per gaudir de l'encert del darrer tram, una fissura que s'arqueja fins que tot és aire sota els peus i com que avui hi ha pressa ràpels i avall, no sense recança perquè l'indret captiva. 

Té un tarannà que asserena l'esperit i un deix de nostàlgia que tenyeix de romanticisme l'escalada, però no us deixeu enganyar per la seva placidesa perquè com diuen els Manel “els guerrers s'avorreixen si no hi ha una mica d'acció”, aquí us tocarà escalar!

**** Altivi Flunch, 160m, 6a/A1, Dent de Cabirols, Pedraforca

dimarts, 10 de juny del 2014

Després de tres anys de no tastar el Pedra amb una sola escalada no fas, així que al tercer dia repeteixo, tot i que aquest cop toca Cabirols i com sempre que vaig amb en Parce a una via de la que poca informació trobareu, l'Altivi Flunch. 

Quin nom més sonor per un traçat que sobre la ressenya promet, promet ser variat, exigent i de perfil prou clàssic perquè no ens en refiem de les quatre ratlles mal dibuixades que portem. Així que carreguem ferralla per fer drecera a les fissures i amunt que anem, que avui el camí és costerut, però breu. 

Aquest cop és la Dent que impacient ens ve a trobar i generosa t'empara sota el gris de la seva ombra mentre albires la seva estructura d'harmonia truncada pel fred d'infinits hiverns. Tot i així encara té plaques de blanca bellesa, que romanen impol·lutes, preservades per la poca freqüentació de la ruta. 

És un peix que es mossega la cua, la via es repeteix poc, per tant ningú sap ben bé que s'hi trobarà, davant el dubte va quedant relegada a un gens merescut oblit perquè és una petita meravella i de més bon fer del que esperàvem. Et fa escalar, ja des de l'inici deixa clares les regles del joc, aquí no s'hi valen mitges tintes, però té vocació de clàssica i la lògica mana. 

Equipada allà on cal, et dóna confiança quan la dificultat mossega i aire quan la lògica de les fissures guanya terreny a uns murs que semblen forjats d'un sol tall de tan compactes com són. Savi equilibri que et fa gaudir d'aquestes plaques que combinen passos de ballarina amb tibades d'aizkolari mentre continc l'alè sempre al limit de la meva credulitat hi segueixo arrapada. 

La bavaresa del segon llarg no trenca la tònica d'inconscient elegància que destil·la aquest mur, al contrari enriqueix la sòbria textura del seu calcari de rugositats ínfimes i adherència ingrata. Però si hi ha algo que dóna color a aquesta via és la varietat, així que deixem el pany central que intimida amb la seva fermesa monolítica i encetem el camí que marca el pilar fins el sostre que li dóna raó de ser.

I ara sí que toca equipar, goig i necessitat ja que roca ens regala cantells d'escàndol amb la incertesa que comporta tanta línia de fractura. Diedre de verticalitat creixent que quan esdevé absoluta dóna el tret de sortida a un ball d'estreps de més bon fer del que gosàvem esperar.

  

Les peces de l'artificial que temíem precàries han estat substituïdes per espits i llevat d'un parell de claus que li donen el punt de neguit, la resta és acrobàcia sota control sempre i quant no et deixis ensarronar per l'espectacularitat d'un buit que no para de créixer sota els peus. 

Si la sensació t'agrada estàs al lloc adequat, ja que no queda altra que sortir-ne aprofitant la debilitat de la muralla i això requereix abocar-s'hi de ple mentre encaixes la mà en unes bústies que encertes al tacte i a les que t'hi confies de ple per enlairar-te ben amunt i ràpid que el desplom si bé breu, no perdona i obliga. 

Val a dir que després del sostre els espits són història i passem a la versió més clàssica de l'equipament, algun pitó ocasional i poc més, toca navegar. Així que la guàrdia alta i l'olfacte a punt, que la dificultat minva notablement, però el terreny es fa més indefinit i la roca incerta. 

Sabor d'aventura fins el darrer pas, que no et deixa a cim, sinó en una balconada colgada de la paret oberta a tots els vents que fa estona que ens segueixen les passes. Tant se val, hem esbrinat el que s'amagava rere la ressenya, una via sorprenentment ben trobada, equipada amb encert i resolta amb aquell saber fer que tan sols les vies autènticament clàssiques tenen.

És ben bé que per amagar les coses valuoses no hi ha res millor que deixar-les a la vista de tothom, però sis plau, no deixeu que aquest sigui el cas, és una via feta per ser escalada!

***** Estorach, 175m, V+/A1, Pollegó Inferior, Pedraforca

diumenge, 08 de juny del 2014

Hi ha vies que et venen a trobar i aquesta n'és una d'elles, una xemeneia arrogant que esberla la paret nord del Pollegó Inferior amb una insolència que no es pot passar per alt. Fa tres anys que no trepitjo el Pedra, però des de llavors que la tinc en ment, quan baixant per l'enforcadura ens la vam trobar al davant. 

No sabia pas quina via era, però tenia clar que havia d'existir i que la volia escalar. Tremendament lògica no podia ser més que una d'aquelles clàssiques que et fan gaudir i patir a parts iguals. Aviat vaig saber-ne el nom, va ser fàcil d'esbrinar, Estorach.

Bé... no m'equivocava, essent d'aquests incansables germans de ben segur que la força de la seva línia es mantenia intacta malgrat el pas del temps. Poca informació en trobes, però les poques referències que en tenia de la descrivien com una línia elegant, exigent i en la que cal escalar sense mitges tintes, la cosa promet, i tant que promet! 

Arribar-hi ja té el seu què, doncs has de remuntar tota la tartera infame fins gairebé dalt l'enforcadura, causa més que probable del seu afortunat oblit ja que li atorga una certa aura de descoberta que resulta insòlita en aquesta vessant de la muntanya freqüentat per centenars d'excursionistes dominicals. Quan alces la vista i veus la meravella que tens davant, dones tota la suor de l'aproximació per ben invertida.

Estem davant d'una esvelta torre de roca clara, amb la gracia airosa de les catedrals i al camí cap al cel no pot ser més clar. Tot i les seves dimensions modestes imposa, però en Ferran i jo tenim la lliçó apresa, humilitat i respecte pel que aquesta roca tingui a bé oferir-nos i una fe més que relativa pel que la ressenya resa.

Li tenim tantes ganes que ens plantem a la meitat del primer llarg sense adonar-nos i toca improvisar reunió. La litúrgia d'equipar-nos ens retorna la calma: passar cordes, endreçar el material a l'arnés, ajustar gats i... amunt, flanqueig de llum fins caçar la penombra de la xemeneia que debilita la supèrbia de la torre. 

Toca contenir l'alè i dosificar material amb cura que tenim fissura per estona i s'està desvetllant esquerpa al nostre assalt, si fins i tot té l'atreviment de desplomar. Es fa de pregar i m'exigeix una bona dosi de creativitat i fe alhora d'emplaçar friends i tascons amb els que burlar la polida estretor dels seus murs. 

Costa decidir-se a endinsar-s'hi, apressada en la seva fredor, intueixo que l'ampla fissura de pasmosa regularitat que la solca en serà la clau de pas. En aquest tram la ressenya es revela notòriament imprecisa fent ostentació d'un equipament que fa temps que ha deixat de complir amb la seva funció, un pitó a l'inici i un parell de tacs de fusta testimonials és l'únic que en queda d'aquest suposat tram d'artificial equipat. 

Complerta la penitència amb algun que altre ensurt, la paret es mostra generosa i ens regala unes plaques que són pura elegància en el gest amb l'avinentesa d'uns pitons que no poden ser més adients. 

 

De nou xemeneia tan aviat ampla, com de pas angost que t'obliga a improvisar moviments per saber com encaixar-la fins que un petit sostre trasbalsa la continuïtat de la línia que fins ara sembla conèixer tan sols el camí de les alçades. 

Sortir del petit nínxol que és la reunió ens requereix dots d'acròbata a la par que força per mantenir el pols a un buit que insistent reclama protagonisme. La tirada és autèntica, de les d'abans, atlètica i gairebé neta, amaga fissures tan bones que semblen esculpides per artesans de la vertical i quan es redreça de valent es desvetlla franca d'equipar permetent-nos sortir a cop de pedal quan la tècnica ja no dóna per més. 

Una tirada, la darrera, fàcil sobre el paper, incerta a les mans, doncs si fins ara la roca sorprenia per la precisió amb que estava perfilada, ara has de trucar a la porta per demanar-li permís. Per compensar és tan despresa a l'hora de deixar-se equipar que no pots resistir la temptació de col·locar-hi més material del compte, només pel plaer de veure com es trenca la monotonia grisa d'aquesta pedra feta a la neu i al gel, més que no pas als colors vius de cordes i ferralla. 

Trepitjar el cim és un esclat d'alegria, per l'esforç, per aquest sabor d'aventura retrobat, per la bellesa feréstega de la ruta, però per damunt de tot per tornar a escalar amb en Ferran, perquè com diu un amic “no és el QUÈ escales, importa COM i amb QUI” (Albert dixit). 

Clàssica en esperit i en les formes, la ruta és tota una lliçó d'escalada, un retall de la nord al cor del Pollegó inferior, imprescindible!