*** Ozono (70m, 6b o 6a/A1), Pic del Martell, Garraf

Dilluns, 04 de juny de 2018 

Quan el company ha escalat un munt de vies al Pic del Martell i a sobre està fort saps que et tocarà fer les rareses de les que ningú en parla. Retornem als vells temps en que l’única font d’informació és una còpia de la ressenya, avui serà l’antiga guia de Barcelona y Alrededores la que ens marcarà el camí. Per sort coneixem les rutes veïnes i això facilita la tasca de traslladar a la paret la línia de punts que sobre el paper enfila plaques i voreja desploms amb pasmosa simplicitat. 

L’Ozono són dues tirades que ens deixaran al capdamunt de l’esperó sobre el que descansa la immensa llastra de l’Almendariz. Si teniu algun dubte de per on va la via, només cal fixar-se en l’ariet que sobresurt ben plantat com si fos una gàrgola al bell mig de la paret. No cal dir que el traçat hi va directe! És hora d’indagar el que aquesta pany de geografia capriciosa ens depara, li cedeixo el cap de corda al Martín que enfila uns primers metres per la Mutant World i travessa decidit a la dreta en busca de la placa que a recer de l’esperó s’endevina potent.

Els burins han estat substituïts per bolts que fan bona feina ja que l’escalada és tècnica a la par que atlètica i cal buscar bé els moviments. Roca en alguns punts incerta, però d’una aspror increïble donen fe que poca gent fa ús d’aquests cantells. Aterrem a la primera reunió de la Mutant i consultem ressenya que amb precisió de cartògraf ens indica que per resoldre l’ariet cal creuar enmig del dos sostres que el configuren. Els bolts s’han quedat tots al primer llarg, per davant un flanqueig de netedat absoluta fins assolir un balcó que requereix exercicis d’acròbata per no ser empès al buit.

A l’àpex mateix el pas més dur de la via, protegit per un burí al que l’únic que el sustenta són les abundants capes de rovell. Sort de les fissures que permeten encabir ferralla més digne del seu nom. Fissures que cenyeixen els dits amb força i ajuden a burlar la verticalitat breu i rotunda que impera. Muntats ja al fil de l’esperó podem recuperar l’alè abans d’enfilar el senzill tetris de grans blocs que corona la columna. No és qüestió de quedar-s’hi aquí plantats per més que com a mirador resulti una meravella, surto decidida a recordar vells temps.

Faig memòria mentre ressegueixo de nou les dues darreres tirades de la Mutant i el contrast no pot ser més notori. Després d’una via tosca, sense polir, amb roca que mossega els dits i s’escrostona a la que baixes la guàrdia, trobar aquests llargs polits, de bústies i relleixos perfectament perfilats fa que per moments pensis que ets en una altra paret. Però no, passo atlètics, plens de lògica i de bon equipar donen fe que seguim al Pic del Martell.

Manual de ruta: Curta, però intensa, amb trams realment acrobàtics. Dues tirades tècniques, a la par que explosives i amb moviments no sempre evidents que demanen certa soltura en aquesta paret per treure’n l’entrellat. El grau és de l’època, collat, la placa del primer llarg resulta obligada (6a), el 6b de la segona tirada si no es fa en lliure es pot solventar amb un parell de passos d’A1 col·locant algun catxarro.

Estem al Garraf, així que la ferralla no us farà nosa, nosaltres anàvem ben proveïts amb un generós grapat de cintes, aliens, friends (0,5 al 3), tascons i un estrep. Per les reunions no cal patir, ja que aprofita les de la Mutant, però per les tirades convé portar material, especialment per la segona que està gairebé neta i els pocs seguros són vetustos. 

A la via (núm 39) li falta polir el traçat per ser realment elegant, tot i que té trams de placa realment bons i un punt ensalvatgit que li escau d’allò més bé. Podem incloure-la sense cap mena de dubte a la categoria de vies per col·leccionistes, així que com bé us imagineu n’he sortit ben satisfeta. Si algú coneix els oberturistes i m’ho pot dir estaria genial, van tenir bon ull!

*** Aresta Brucs (65m, V+), la Vespa i Hello Harry (60m, 6a/Ae), el Pingüí, Agulles

Divendres, 25 de maig de 2018

La Vespa, esvelta agulla de rotunda verticalitat en cada un dels seus vessants, però que per no despertar recels resta a l’ombra de les Bessones a l’espera que sigui la nostra curiositat la que ens empenyi a descobrir la seva vàlua. Confiats pel seu tarannà conciliador ens decantem pel més clàssic dels seus itineraris, l’Aresta Brucs, no en podia ser cap altre.

Oberta per Cerdà i Riera l’any 58 va ser durant molts anys famosa i temuda per la seva exposició. Un primer llarg de pura “finura” montserratina protegit tan sols per tres expansions ha estat (i és encara) referent de grau obligat i ben consolidat, doncs l’únic que s’hi val per afrontar-lo amb garanties és escalar. Una simple paraula que s’hauria de pronunciar en majúscules, ja que poc és pot fer per rebaixar l’exposició de la tirada, un cap de burí amb que no comptaven i algun flotant ajuden a baixar les pulsacions al company que poques vegades he vist tan concentrat.

Al seu favor una roca magnífica, cantell menut de fil tallant que ens dicta els moviments amb la mateixa precisió amb que devia guiar els oberturistes. Llarg farcit de lògica, tècnic i intens tota una lliçó d’audàcia i mestria desplegada en aquest pany ombrívol. La segona tirada no pot ser més clàssica, convençuda de la seva lògica acato la pauta que ens marca una fissura ben perfilada que acaba concretant-se en un diedre de traç tosc. Evident i de bon equipar, constato satisfeta que, tal com m’esperava, manté l’essència d’altres èpoques tan pròpia de les brucs.

Com sol passar en aquesta regió, la ruta és breu, tan sols dues tirades, però que deixen ben clar el caràcter d’una agulla amb el nom molt ben triat. M’ha encantat la via, una petita joia imprescindible al sarró de tot romàntic montserratí i curiosament relegada a l’oblit de la segona fila. No havia trepitjat mai el cim de la Vespa i la perspectiva de les Bessones alçant-se com un formidable sentinella al nostre davant em resulta totalment nova. 

Fascinada contemplo aquesta visió tan diferent i alhora familiar de la insòlita fauna d’agulles que s’ha donat trobada en aquest racó de món. Un ràpel ens submergeix de nou a la densitat arbòria de les canals i anem en busca de la següent peça d’aquest zoològic tan singular, el Pingüí. Posant-li imaginació n’endevines la semblança i m’entretinc a en veure com encaixa en aquest perfil rabassut el traçat de la nostra via. La Hello Harry, li fa pessigolles a la panxa per distreure’l mentre s’enfila pel costat dret del bec fins dalt el caparró. 

Així doncs, encetem el joc de vorejar baumes i desploms per anar a buscar el bonic pany central on passos prou tècnics i d’allò més verticals ens faran ballar de peus i mans. Equipada amb correcció els podrem apurar sense recança fins fer voleiar els estreps per superar el bombo plantat just abans del cim, com si amb aquest gest volguéssim avisar de la nostra presència per no destorbar la tranquil·la parsimònia d’aquesta agulla que sempre m’ha resultat simpàtica. 

En un no res hem amansit la segona fera del dia, tot i que haig de confessar que aquesta ens ho ha posat molt fàcil. Esforç plaent escalar aquesta via senzilla, poc compromesa i ben executada, un divertimento vertical perfecte per arrodonir la jornada de cacera per Agulles. 

Manual de safari: Per atansar-vos a la Vespa, no cal massa pes a l’arnés, millor temperar nervis i afinar la vista per poder trobar les poques assegurances de la via, especialment a la primera tirada on cal intuïció per localitzar els tres únics bolts. Per sobre del primer, uns tres o quatre metres recte amunt trobem un cap de burí que puja la moral, ja que poca cosa més podreu col·locar, tan sols algun tricam o friend petit amb enginy. Al segon llarg els seguros segueixen sent escassos, però no resulta exposat ja que es pot equipar bé. 

Si carregueu vuit cintes, una plaqueta, el semàfor d’aliens o tascons, tricams mitjans i algun friend (0,5 al 1) ja estareu preparats per navegar en el més estricte sentit del terme. El grau clàssic, però encertat, compte amb el primer llarg, escalada mantinguda i exposada (V+ obligat). Al Pingüí el registre canvia completament, ens trobem amb una via equipada en que no cal res de material, amb deu cintes i un estrep en teniu més que suficient. La segona tirada és la més interessant amb diferència (6a o V+/Ae), petit bombo a la tercera que requereix uns passos d’artificial senzill. 

Abans que se m’oblidi, la reunió del cim està desequipada, contratemps mínim, ja que podeu anar a cercar la que està en clara diagonal a l’esquerra. Dues vies que no poden ser més diferents, a tocar una de l’altra, si en teniu ganes sempre podeu buscar una tercera per continuar el safari vertical!

*** Regular (680m, 6a), Roca Narieda (sud), Alt Urgell

Dijous, 24 de maig de 2018

Regular, a l’escoltar aquest nom immediatament em ve al cap el perfil inconfusible del Half Dome, perfectament vertical i inaccessible, però res més lluny de la realitat. Yosemite continua sent un somni recurrent del col·lectiu escalador, en canvi les nostres aspiracions, força més terrenals, es centren en el vessant sud de Roca Narieda.

De nou les aparences enganyen, les veritables dimensions de la paret queden emmascarades per l’abundància de roca circumdant. Petit paradís petri contingut en una carena que partint de Roca Narieda, salta a la Roca dels Collars, segueix per la paret dels Vinyals i es recrea a l’extensa paret del Roc del Galliner.

De tant en tant, hi busco el meu raconet i, tot i saber que el millor moment per perdre-s’hi és a l’hivern, cedeixo a la crida d’aquesta primavera lluminosa que convida a tastar les plaques impecables de Narieda. Roca clara, de blanc impol·lut i adherència obligada, motejada de verd l’únic element capaç d’alterar la uniformitat d’aquests murs on tal sols l’aigua hi deixar empremta. 

És el tercer cop que m’hi atanso, avui tenia ganes d’escalar molt metres, d’atipar-me de roca, de sol i deixar-me portar per la cadència que dicta la via. La Regular es revela com l’elecció perfecte, discreta, resulta bonica sense pretensions, ben equipada i resolta amb seny. M’agrada, és impossible no ser elegant escalant aquestes plaques compactes de textura aspre, on cada relleu per ínfim que sigui és converteix en aliat en aquest joc d’equilibri. 

Els dits llegeixen la paret i allà on la vista no distingeix més que un llençol gris de metall fos sorgeixen escletxes, petites bústies i concavitats que poc a poc et fan adepte a una nova religió, l’adherència. Si tens fe seràs recompensat amb la ingravidesa i meravellat te n’adones que no cal més per levitar per aquests murs que mantenen la seva fermesa amb austera elegància. 

Sempre m’ha costat aquest tipus d’escalada, la incertesa de no tenir bones preses on afermar-te em fa dubtar més del compte, però avui li estic agafant el gust a aquesta sensació de lleugeresa. No hi ha com fer metres en aquesta roca de luxe per anar destriant l’entrellat d’aquest nou credo en que la serenitat és clau de pas, però resulta fàcil ja que el mateix indret t’encomana la seva calma fruit de la llunyania i la solitud.

 

La cloenda de l’escalada la posa el mateix cim, ens hem guanyat aquest horitzó que es desplega net, colgat de blaus i verds que s’esborronen amb subilesa per donar la benvinguda al capvespre!

Llibre dels fidels: Via “Love climbing” de grau mig, estètica, ràpida i equipada amb seny aprofitant en molts passos els nombrosos ponts de roca que la paret ens brinda. Clar predomini de les plaques on l’adherència cobra la màxima expressió, tot i que trobem algun diedre ben plantat o sostret amb bona ganda que dóna color a l’escalada i fa que no esdevingui monòtona. 

Els llargs 2,3, 4 i 10 corresponen a la Sal de Frutas Eno (hi teníem el companys i dono fe que les seves plaques requereixen molta tècnica). A partir de la cinquena tirada la via té diferents escapatòries (flanquejant a la dreta cap el coll) que li resten compromís.

Amb una bona ressenya i prestant atenció el traçat és fàcil de seguir, us trobareu una escalada sostinguda al voltant del V, però amb algun pas picant i un parell de tirades clarament més difícils i obligades. La setena i vuitena, són una placa d’adherència pura i dura sobre roca increïblement rugosa que us farà contenir l’alè (V+ obligat), se’ns dubte les millors de la via tot i que el darrer llarg també l’he trobat bonic perquè sí. 

A partir de l’onzè llarg la dificultat baixa, enllacem un seguit de plaques que a aquestes alçades resulten senzilles. Poc material us farà falta, perquè els panys són tan compactes que costen d’equipar i els seguros (bolts, pitons i ponts de roca), tot i no estar a tocar són prou generosos i situats al lloc correcte, així que amb quinze cintes, cordinos per refer algun pont de roca malmès i bagues llargues ja fareu. 

 

Pot anar bé un estrep i alien o tascó petit per resoldre en V+/A1 el pas de 6a del novè llarg. Sense res més per afegir, tinc la certesa que amb això ja teniu tot el necessari gaudir sense mesura del magnífic calcari de Narieda Sud i doctorar-vos en adherència!