*** Los Mares del Sur, 220m, 6a, Pollegó Oest, Montserrat

dissabte, 15 de desembre del 2012

Aquesta setmana no tenim criteri, passem d'escalar amb piolets a les mans a la dolçor dels mars del sud, tot i que res més lluny de la calor tropical que el seu nom promet a l'ombra d'aquesta cara oest. Sí, bé.... ja sabem que no es la millor opció per gaudir de les múltiples avantatges d'aquest sol gairebé hivernal, però ens ve de gust tastar el rocam d'aquest vessant abans no arribin les restriccions.

Mentre aproximem no puc deixar de pensar en les nostres primeres correries verticals, quan aquestes parets es varen convertir en una nova terra promesa plena d'excitants possibilitats per trepar. Ha passat temps i amb ell metres escalats, però el formigueig a la punta dels dits que em desperten els Pollegons només veure'ls no ha canviat encara.

Avui, però, voregem l'esveltesa de l'Aresta Ribas i anem a cercar el pany veí, més discontinuo i que ens farà navegar per aquestes plaques en pos de la millor roca, però tenim una bona ressenya, la millor carta de navegació per no perdre'ns als Mars del Sud.

Fa mandra salpar del terra i la ferralla a l'arnès em sembla més un ancora que no el salconduit que m'obrirà les portes d'aquesta fissura per on discorren els primers metres de travessia. La roca és freda i un còdol menut i arrodonit com una llengua de mar fan d'aquests primers metres un toc d'atenció perquè ens quedi clar el tarannà de la via.

Aire entre assegurances, pas serè i prou lògica per equipar amb seny, almenys fins l'airós desplom que es guanya amb contundència i decisió perquè el pas és franc i les bústies encrespades. Des de la calma de la reunió ullem les alçades i ajustem la brúixola que ens mena sense errada cap un breu diedre de pas polit.

Un passadís de roca turbulenta ens deixa al peu d'un mar de plom de calmes enganyoses on cal navegar amb cura perquè tot segueixi al seu lloc. I no us descuideu d'afinar la vista, perquè cal girar a estribord en el moment oportú si no voleu desviar-vos del rumb previst. Però compte que ara sí que entrem en mar brava!

Cal solcar els relleus encavalcats d'un nou pany fos en gris, això sí, ignorant amb resolució els cants de sirena de les seves llastres que ens inciten amb cantells filosos, però de feblesa manifesta. Temptació que no resulta gaire difícil de resistir vist el precari equilibri que les sosté i no serem pas nosaltres qui gosarem destorbar-lo.

Els caprici d'aquesta paret, però és tan voluble com el vent que ha girat en pos les nostres passes i ens embolcalla ara amb empipadora curiositat i prou insistència per esdevenir protagonista absolut. Una única pulsió que només ens permet una elecció, virar a bavor i seguir amunt, sempre amunt deixant-nos portar per la cadència que marquen els cantells d'aquest màstil robust. 

La roca és tan bona que t'emplena de gratitud per l'elegància de la travessa i borra d'un plomall tots els renecs per les inclemències que hem tingut fins ara. A mida que la sageta s'alça suavitza el pas fins culminar en un vèrtex de línies amansides.  

El creuer pels mars del sud, ha arribat a port que no és de bon tros tan grat com el viatge, així que endrecem andròmines i salpem de nou, aquest cop cap a les fondàries, menats pel fil segur de quatre ràpels improvisats. 

Ara sí, de nou a terra ferma és el moment de plegar veles i fer balanç i sorpresos constatem que és notablement positiu. Una via sensata, que sap mantenir l'equilibri entre equipament i compromís, un toc d'aventura i de saber fer. M'agrada el seu regust clàssic, em recorda quan les vies s'obrien amb el mínim i treien el màxim partit de la paret. Ara que avui si parlem de treure partit a la paret la Roca Gris guanya per golejada i si no em creieu a les proves em remeto! 

*** Curset, il.lusions i La Gerdera, 350m, 3+, Pedraforca

dijous, 13 de desembre del 2012

Dies curts i temperatures baixes, l'hivern ja esta aqui i aquesta temporada sembla que arriba puntual i amb ganes de quedar-se, que els deus del fred ens escoltin! Les torrenteres obagues del Pedraforca son un indret ideal per fer la primera punxada de gel de l'any. Pocs quilometres, aproximacions suaus i companyia assegurada ni que sigui un dia entre setmana com avui. Molt poca neu en general i gel repartit de manera desigual, curiosament les cascades mes habituals estaven inescalables. Ahir el mercuri va caure fins -14º i avui en canvi tot el dia ha restat en positiu, la pujada de temperatures ha estat brutal en poques hores i aixo ha fet que trobesim un gel optim que, tot i regalimar força, estava al punt per punxar. Aquest finde de seguir aquestes temperatures segurament estara tot bastant mes degradat. 

Tenim molt clar que gairebé totes les escalades glacials aqui son de "love iceclimbing", pero ens venia molt de gust un dia de gaudiment amb el que ens quedem amb ganes de punxar mes i mes... Hem començat per la cascada "del curset" que aquesta temporada fa mes bona pinta que altres anys.

La mes classica de totes, "la de l'Arbret" feia pena mirar-la. Hem seguit fins a "Il.lusions" on estava gairebé tothom reunit. Hem trobat els trams verticals xorrejant força aigua.

Ens feia mandra seguir fins al final sabent que la "columna del Verdet" no esta escalable i ens hem recordat d'una cascada de la que els entesos del lloc diuen, quan les habituals del Pedra no estan be aquesta esta exultant, hem  volgut provar fortuna i ens ha sortit rodona la jugada a canvi de caminar una estona mes. De cop i volta ens hem trobat una torrentera de 3 llargs molt agraits, de dificultat assequible i generos gel que feia molts anys que li anavem al darrera i avui per fi ens ha obert les portes.

**** Rapsòdia en Blues, 135m, V+/A2e, la Falconera, Sant Llorenç del Munt

dissabte, 1 de desembre del 2012

Amb prou feines fa un parell de mesos que vam tastar el rocam de la Falconera i a despit del que diuen les males llengües ens va agradar prou per per decidir fer-hi una nova visita a no tardar. Som gent de paraula, així que sense fer el més mínim cas al sentit comú que aposta fermament per fugir cap a l'escalfor del bar més proper, aquí estem, ignorant amb valentia el gel que converteix els còdols en vidre i les mans en trossos de suro insensibles a les subtileses d'aquests cantells menuts. Però som previsors i encara que no ho sembli rere aquesta tria hi ha una logística d'allò més elaborada que ens permetrà trampejar aquest panorama d'entrada tan poc engrescador. 

El pla és senzill: abrigar-se (obvi, però efectiu), confiar en que el sol no passi per alt aquest vessant (est, per tant fins al migdia alguna espurneta de calor ens ha de regalar) i fer un bon escalfament mercè una primera tirada on el tacte poc hi té a veure vers la nostra capacitat de fer filigranes al capdamunt d'uns estreps. 

En fi... que les nostres ganes d'escalar estan per damunt de minúcies tals com un fred que supera de lluny les nostres expectatives més pessimistes i a punt està de tirar per terra tan sofisticada estratègia ja que el peu de via és a l'ombra i són aquests detalls els que marquen la diferència. 

Però aquest cop qui els pateix és en Josep, que congelat i palplantat encara té prou esmà per donar-me ànims a cada nova estirada i esbufec. I és que tot i ser artificial equipat em cal col·locar-me d'allò més bé per remuntar-me al màxim sobre els pedals i arrapar-me com un llangardaix a la paret que de vertical passa a desplom en un sostre curt, però intens.

Acrobàcia pura que m'aïlla en un petit microclima que no va més enllà del proper pas, evidentment el fred passa a ser anècdota i a la reunió encara hi toca prou sol té per mantenir la il·lusió de calidesa. El temps d'espera, però ha passat factura a en Josep que puja ben encarcarat. 

Escoltant les seves exclamacions començo a pensar que aquí girem cua, més encara quan em confirma el que temia, té les mans tant insensibles que ni obrir els mosquetons pot. Però en un gir inesperat, li surt l'esperit d'alpinista i em fa el millor regal del dia – si tu t'hi veus jo et segueixo, però espavila que hem d'anar per feina!

Què m'ha dit, ja soc fent la travessa de la segona tirada per tal de caçar de nou el sol que fuig paret amunt. Per un instant em penedeixo, la roca està gelada, no em sento les mans, però després d'un breu desplom que es supera a cop d'estreps, el mur balmat que s'alça sobre meu és pintat pel daurat d'un sol que torna a treure cap.

Avui és dia de contrastos, una escalada suspesa entre dos perfils delimitats per la precisió d'un únic contrallum al que hem de guanyar la partida. És moment de desentumir els dits i fer-los treballar en aquest mosaic de còdols de totes mides i relleus que conviuen en harmoniosa germanor en aquest mur gaudinià. 

Alguns d'ells sobresurten descarats, d'altres amaguen petits forats i els més són enganyosos, doncs en aquest pany predomina la corba i la major part de cantells són petits i arrodonits. Mancats de la precisió del còdol montserratí t'obliguen a ser versàtil i entomar amb confiança aquest continuo exercici d'equilibri per indagar el proper pas més enllà d'aquestes panxes tan pròpies de l'indret.

La bellesa de l'escalada és parella a la seva elegància, equipada en la mesura justa fa que me n'oblidi del fred que mossega a l'ombra i em deixi portar per les giragonses del traçat que s'ondula seguint les concavitats de la paret i en cops de geni inesperats t'aboca a la transparència del buit.

 L'aspror de la roca ajuda a enganyar el fred de mans i el sol, encara que tènue, alleuja els passos, tan és així que en Josep per fi es recupera dels rigors de l'espera i encapçala l'alegria d'una tirada feta escampall boterut on tots els cantells són dissenyats pel plaer d'apressar-los. 

Darrera tibada al bombo final, no exempta de l'emoció que sempre brinda la solera d'un burí inquiet i ja som al capdamunt de la Falconera. Quin regal de via, és tan bona com ens havien dit i assaborir-la en un dia com avui no té preu, perquè el més fàcil hagués estat baixar-se i contra tot pronòstic aquí estem, amb un somriure embadalit a la cara i una preciositat a la butxaca. No hi ha com fer cas dels habituals i bons coneixedors de la zona, a tots vosaltres merci pel consell! 

*** Puigarnau-Espunyes, 110m, V+/A1e, Roca del Corb, Montserrat

divendres, 30 de novembre del 2012

Com un dia tan espectacular pot ser tan ingrat per escalar? L'aire és d'una transparència tal que tot sembla a tocar i els colors, més vius que mai, reviscolen sota l'encís d'aquest sol que disfressa un hivern que treu el nas abans d'hora. La poca gent voltant pel Monestir i un fred que tot ho paralitza no fan més que reforçar una curiosa sensació, la d'estar en un lloc mil cops trepitjat, però de sobte estrany. 

La culpa la té aquest ambient tan gèlid que opaca les nostres ànsies de roca i ens fa mirar les parets com un camp de batalla perdut d'antuvi. Però no és moment de treva i menys amb aquesta llum que enamora, així que seguim amb el pla establert i encaminem les nostres passes cap a la Roca del Corb. 

Arrecerada a redolç del Monestir, però prou enlairada perquè ningú li faci ombra resulta un oasi de tebiesa on refer el nostre malmès entusiasme que a punt ha estat de capitular donat lo ingrat de les obagues. Però el nostre itinerari és epicentre d'una munió de raig de sol que ens retornen al plaer de la roca amb les mans nues. 

La tria de la via no és banal, ràpida per acabar-la abans no tornin les ombres, variada per defugir el parany de la monotonia i pintoresca en quant als passos que desgrana. Quatre tirades a repartir entre dos, números parells, tria en Jordi i per mi els senars. M'agrada aquest joc en que ningú perd, així que enceto un pedestal de passos petits i còdol bellugadís que en res i menys em deixa abastir la curiosa combinació de desplom, placa i xemeneia que són la sal de la via. 

Segona tirada amb sortida potent, però no cal patir, els aperturistes de la via gaudeixen d'un instint clàssic fortament arrelat, així que quan en el lliure no té color, sempre es pot recórrer al savi recurs de l'artificial i fer honor així al tarannà original de la via.

Ara que no us confieu, els passos piquen i el conglomerat no dóna el plus de confiança que ens fa tibar amb més ganes. Tot i així i malgrat que la roca desllueix una mica els passos, l'elegància amb que la bavaresa deixa pas a un diedre estrany ens fa perdonar aquestes minúcies. El tercer llarg, està dotat d'un traçat peculiar no exempt d'una bona dosi d'enginy que permet trampejar la roca francament sospitosa d'una canal ingrata que esdevé xemeneia infinitament més airosa.

I com que ens agrada que l'aire corri sota els peus, en Jordi enfila la darrera tirada, una xemeneia d'una amplitud imprevista que el fa dubtar per la placa abans de convèncer-se de la bonhomia d'aquests parets que juguen a ajuntar-se, però mai ens estrenyen, al contrari ens permeten surar suspesos en la seva fermesa.

I ja ho tenim, una via que millora a mida que guanyem metres i sedueix per la franquesa de les seves xemeneies que, ves per on, aquesta vegada són la cirereta del pastís. Avui a l'aixecar la vista no tenim la muntanya màgica als nostres peus, estem plantats en la rotunditat dels seus contraforts que malgrat no tenir l'esveltesa de les agulles veïnes, no els manca atractiu. 

No ens entretenim en l'amplitud d'aquesta magnífica balconada, el sol va fent camí i ja no som al recer de les parets, així que donem la feina per ben feta i reprenem les passes contents d'haver escalat i gaudit per igual aquesta via si més no peculiar que fa temps tenia ganes de tastar. 

Per cert, cadascú té les seves dèries i una d'elles és anar fent les vies recollides al llibre El Plaer de l'Escalada i és que amb aquest nom qui s'hi resisteix. Avui m'han donat arguments per seguir-ne taxant!