ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Rapsòdia en Blues, 135m, V+/A2e, la Falconera, Sant Llorenç del Munt

dissabte, 1 de desembre del 2012


Amb prou feines fa un parell de mesos que vam tastar el rocam de la Falconera i a despit del que diuen les males llengües ens va agradar prou per per decidir fer-hi una nova visita a no tardar. Som gent de paraula, així que sense fer el més mínim cas al sentit comú que aposta fermament per fugir cap a l'escalfor del bar més proper, aquí estem, ignorant amb valentia el gel que converteix els còdols en vidre i les mans en trossos de suro insensibles a les subtileses d'aquests cantells menuts. Però som previsors i encara que no ho sembli rere aquesta tria hi ha una logística d'allò més elaborada que ens permetrà trampejar aquest panorama d'entrada tan poc engrescador. 


El pla és senzill: abrigar-se (obvi, però efectiu), confiar en que el sol no passi per alt aquest vessant (est, per tant fins al migdia alguna espurneta de calor ens ha de regalar) i fer un bon escalfament mercè una primera tirada on el tacte poc hi té a veure vers la nostra capacitat de fer filigranes al capdamunt d'uns estreps. 


En fi... que les nostres ganes d'escalar estan per damunt de minúcies tals com un fred que supera de lluny les nostres expectatives més pessimistes i a punt està de tirar per terra tan sofisticada estratègia ja que el peu de via és a l'ombra i són aquests detalls els que marquen la diferència. 


Però aquest cop qui els pateix és en Josep, que congelat i palplantat encara té prou esmà per donar-me ànims a cada nova estirada i esbufec. I és que tot i ser artificial equipat em cal col·locar-me d'allò més bé per remuntar-me al màxim sobre els pedals i arrapar-me com un llangardaix a la paret que de vertical passa a desplom en un sostre curt, però intens.


Acrobàcia pura que m'aïlla en un petit microclima que no va més enllà del proper pas, evidentment el fred passa a ser anècdota i a la reunió encara hi toca prou sol té per mantenir la il·lusió de calidesa. El temps d'espera, però ha passat factura a en Josep que puja ben encarcarat. 


Escoltant les seves exclamacions començo a pensar que aquí girem cua, més encara quan em confirma el que temia, té les mans tant insensibles que ni obrir els mosquetons pot. Però en un gir inesperat, li surt l'esperit d'alpinista i em fa el millor regal del dia – si tu t'hi veus jo et segueixo, però espavila que hem d'anar per feina!



Què m'ha dit, ja soc fent la travessa de la segona tirada per tal de caçar de nou el sol que fuig paret amunt. Per un instant em penedeixo, la roca està gelada, no em sento les mans, però després d'un breu desplom que es supera a cop d'estreps, el mur balmat que s'alça sobre meu és pintat pel daurat d'un sol que torna a treure cap.


Avui és dia de contrastos, una escalada suspesa entre dos perfils delimitats per la precisió d'un únic contrallum al que hem de guanyar la partida. És moment de desentumir els dits i fer-los treballar en aquest mosaic de còdols de totes mides i relleus que conviuen en harmoniosa germanor en aquest mur gaudinià. 



Alguns d'ells sobresurten descarats, d'altres amaguen petits forats i els més són enganyosos, doncs en aquest pany predomina la corba i la major part de cantells són petits i arrodonits. Mancats de la precisió del còdol montserratí t'obliguen a ser versàtil i entomar amb confiança aquest continuo exercici d'equilibri per indagar el proper pas més enllà d'aquestes panxes tan pròpies de l'indret.


La bellesa de l'escalada és parella a la seva elegància, equipada en la mesura justa fa que me n'oblidi del fred que mossega a l'ombra i em deixi portar per les giragonses del traçat que s'ondula seguint les concavitats de la paret i en cops de geni inesperats t'aboca a la transparència del buit.


 L'aspror de la roca ajuda a enganyar el fred de mans i el sol, encara que tènue, alleuja els passos, tan és així que en Josep per fi es recupera dels rigors de l'espera i encapçala l'alegria d'una tirada feta escampall boterut on tots els cantells són dissenyats pel plaer d'apressar-los. 


Darrera tibada al bombo final, no exempta de l'emoció que sempre brinda la solera d'un burí inquiet i ja som al capdamunt de la Falconera. Quin regal de via, és tan bona com ens havien dit i assaborir-la en un dia com avui no té preu, perquè el més fàcil hagués estat baixar-se i contra tot pronòstic aquí estem, amb un somriure embadalit a la cara i una preciositat a la butxaca. No hi ha com fer cas dels habituals i bons coneixedors de la zona, a tots vosaltres merci pel consell! 


7 comentaris:

en Girbén ha dit...

una preciositat a la butxaca... i, també, alguns dels millors rengles mai escrits sobre l'estimat rocam santllorençà.

josep i laura ha dit...

Merci Girbén,
però el mèrit no és meu sinó d'aquest conglomerat menut que em té el cor robat i fa que les paraules flueixin soles. La bellesa de la via fa la resta, no pot estar més ben trobada!

Salut, tàpia i clàssica!

"PACA" ha dit...

US DIC QUINA ES LA SEGUENT?Felicitats!

josep i laura ha dit...

Ei Paca,
això, vinga dòna'ns deures... Ja saps que acceptem suggerències encantats de la vida, tot i que per algunes encara hem de posar-nos les piles, però mentre sigui per seguir fent-nos somiar en vertical benvingut sigui!

Salut, tàpia i pedals!

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona per la via! llàstima de fred que és una via per gaudir-la amb mes tranquilitat i temperatura; no sé a quina es referirà el Paca, però al costat teniu al Pujol pla de la Mata la Julianillos muertos que també està força be...

jaume B ha dit...

La següent sense dubte és 'Perafita Airlines' oberta per un tal 'Paca'
Molt recomanable, de dificultat similar.
L'equipament ja no se com deu estar..

josep i laura ha dit...

Jaume,
se'ns acumula la feina, però prenc bona nota i a la llista dels deures. Això sí, aquest cop esperarem a que la temperatura acompanyi!!!

Jaume,
vinga una altre a la saca, sort que Sant Llorenç és a prop de casa i no fa gens de mandra tornar-hi. Ja preguntaré al "susodicho" que tal l'equipament. Merci per la info!

Salut, tàpia i Sant Llorenç