Islandis, Polaris i Antartic, suggerents noms d'una particular trilogia que qualsevol enamorat d'aquestes dèries gelades aspira a completar, però no és una tasca fàcil ja que es necessari que conflueixin uns mínims requisits sovint difícils de conjurar. El primer d'ells obvi i imprescindible és que la cascada estigui formada, tot i que no entraré en detalls del que interpreta cadascú del fet que una via tingui gel suficient per ser escalable, em decanto per una frase escoltada a l'atzar: no és que la cascada no estigui en condicions, sinó tan sols que és més difícil! Ben mirat és d'una lògica irrefutable.
Mentre aproximem continuo repassant-los mentalment: un segon requisit és que el dia en que finalment t'hi pots apropar la meteo t'acompanyi; sense masses aspiracions, però com a mínim que no t'hagi caigut mig metre de neu nova o hi hagi una pujada espectacular de temperatures que faci trontollar aquests gèlids monuments. Finalment, el tercer requisit i potser el més difícil d'aconseguir, és que els dos anteriors es complexin en els dies que tu tens festa i company de cordada!!! Vist tot això entendreu perquè després d'un primer intent seriós al desembre del 2007 no hi hàgim tornat fins ara. Aquest any, però, hi estan havent unes condicions espectaculars a Boí i s'estan muntant cascades que feia anys que ni s'insinuaven, d'aquelles que són més anècdota que veritables escalades perquè necessiten condicions excepcionals per formar-se, però no existeixen i aquest any ho hem pogut comprovar veient l'efímera línia de Leyendas de la Alcarria. Si fins i tot el llac de Cavallers és completament glaçat i colgat de neu com està ni es distingeix en el blanc que tot ho embolcalla.
Hem matinat com campions per no trobar ningú al davant i sorprenentment, tot i ser diumenge, estem sols a la via, fantàstic! ara que no ens dormim que de ben segur arribarà alguna cordada en no res. Tiro amunt impacient, el primer llarg és un bombonet gelat difícil de resistir, una tirada curta que tan sols té l'entrada un xic vertical. Res, un petit avançament per anar fent boca i escalfar motors!
Té l'inconvenient que s'acaba de seguida i després cal remuntar la campa de neu fins al peu del proper llarg, aquest ja força més prometedor. Són seixanta metres clavats fins arribar a la reunió situada a la dreta de la cascada, bon lloc per deixar-hi en Josep i que no li caigui cap regalet de dalt. De fet és que ni li dono opció a triar, enfilo directa amunt sense deixar-li temps a protestar, però com que soc bona noia penso deixar-li tota la columna del darrer llarg per ell, la podrà gaudir sencera i de ben segur que no li farà cap lleig.
La tirada és bonica, comença amb una generosa cortina que es va estrenyent a la part final a mida que es va posant més vertical i disminueix el gruix del gel. Es surt per l'esquerra amb un curt tram de mixte que complerta la diversió. Ara toca la part de la via que es fa més feixuga, remuntar un corredor nevat que ens deixarà al peu de la cirereta del pastís, l'elegant columna que dóna prestància i caràcter a la via, però per guaitar-la abans cal caminar!
De fet quan veus la ressenya de la via i llegeixes 415m penses: quina festa, tants metres de gel per davant! però no tot és tan perfecte com sembla i d'aquests quatre cents la meitat els fas remuntant un corredor nevat. Ara que l'esforç queda sobradament compensat quan al girar per la canal apareix l'objectiu perseguit.
No cal dir que en Josep ja m'està esperant impacient a peu de columna i amb les eines a punt, així que li cedeixo gentilment el cap de corda. Aquí tornem a comprovar un curiós efecte òptic que fa temps que venim experimentant: el que sembla un pendent moderat i de bon fer a la que portes uns quants metres escalats comença a posar-se d'allò més dret i acaba sent ben vertical. En aquest cas és fàcil de constatar per les exclamacions entusiastes que va deixant anar en Josep, tot i així hi han uns renecs afegits que no acabo d'entendre a que es deuen.
Quan arribo a la reunió de la cova, aclareixo el misteri, això és una autèntica dutxa! Ja escalant no pots aixecar massa el cap a no ser que vulguis que l'aigua gelada s'escoli clatell avall, però un cop a la reunió no hi ha manera d'evitar-ho. Som a la meitat de l'estructura, just on vam arribar ara fa un parell d'anys i a partir d'aquí és quan la cosa és posa seria de veritat, un bon tram mantingut a 90º sense escaqueixos possibles. En Josep és ben xop i jo vaig en camí d'estar-ho d'aquí ben poc, així que fem el que fem hem de decidir-nos ràpid. La columna fa molt bona pinta, tot i que regalima aigua de valent, així que en Josep tira amunt convençut, però no ha avançat ni cinc metres que no pot ni aixecar la vista amunt de la dutxa que està rebent.
És tossut i s'hi baralla, però és prou delicat el llarg per a sobre fer-lo amb cordes i mans congelades i sense ni veure on pica, així que opta per la prudència i un abalakov per acabar de solucionar la papereta. Ja ho diuen, l'experiència és un grau i aquest cop el seny ens aconsella una honrosa retirada. En fi, hem aconseguit pujar cinc metres més amunt que el darrer cop que ho vam intentar, de fet qui no es consola és perquè no vol! Ara que al final tenim premi, un magnífic solet que ens espera a la presa per escalfar-nos i descongelar el material, que amb tanta dutxa ha quedat tot ben tieso!
Per cert, al final tant de matinar i espavilar a l'aproximació i no calia, encara no s'ha atansat cap cordada a l'Islandis i nosaltres convençuts que hi hauria cua!
