*** Rolling Stones (360m, 6b, 6a+/A1oblig), Ponoig (sector est), Alacant

Divendres, 30 de desembre de 2022

Hi ha vies que a més d'escalar-les, les has de pair. Només cal alçar la vista per saber que la Rolling Stones no serà una via a l'ús, és esquerpa des de l'inici mateix i tan sinuosa que cada tirada suposa un enigma. El vessant est del Ponoig, majestuós en la distància, disfressa el seu veritable caràcter rere el resplendor del seu perfil. Ocres seductors, caiem al parany.

La proximitat ens revela un terreny abrupte que mai mostra les seves cartes, l'única pista ens la donen comptats pitons i ponts de roca una mica esvalotats que lluny d'amansir donen un plus d'aventura. Navegar és converteix en imposició. La línia va sorgint conservant el caràcter primari que la va inspirar, nombrosos flanquejos i roca no sempre certa en donen fe.

Clàssica que obliga, clavats al centre de la paret explorem a consciència. La manca d'ambient queda compensada pel vigor que desplega el traçat, esquiu, per estones selvàtic i amb moments de roca tan al·lucinant que t'hi quedes pres. Escalada que roman amb aquell punt de barbàrie que allunya a molts i esperona als d'esperits senglar. Té el carisma dels intrèpids!

Notes d’interès vertical: Rolling Stones (ressenya), la fama d’una via no sempre és bona consellera, definida com a la més assequible del vessant est és important no confiar-se i saber llegir el costat fosc de la ressenya, perquè ens trobem davant d’una via d’aventura i de les bones.

La Rolling Stones no segueix cap línia definida, sinuosa i discontínua navega amb notable intuïció la tremenda verticalitat de la paret eludint sostres i desploms en busca sempre del pas més senzill. El resultat, una via que a diferència de les seves veïnes es pot escalar íntegrament en lliure mantenint la dificultat dins marges raonables. El peatge, nombrosos flanquejos, feixes i trams plens de vegetació que anul·len l’ambient de gran paret que aquesta muralla es mereix.

Oberta en solitari per Juan C. García Gallego en un parell de dies de gener de 1982 la via conserva l’estil espartà amb que va ser concebuda, semi-equipada amb pitons i ponts de roca, es reserva els bolts tan sols per les reunions i no totes.

Des de R1 fins R4 trobem bolts en les reunions acompanyats de material divers. La R5 és un espit i un pont de roca i d’aquí en amunt cal reforçar totes les reunions ja que tan sols hi trobem pitons i/o ponts de roca, excepte la darrera, R9 (dos bolts). Per la R8 podem optar per utilitzar la reunió de la via Titànic (2 bolts) o bé ignorar-la i seguir amunt pel diedre/canal de l’esquerra i muntar-la sota un gran bloc encastat.

En el 2019 es va fer una neteja i re-equipament de la via en el que es van afegir els bolts de les primeres reunions i alguns pitons addicionals per orientar el traçat i rebaixar l’exposició d’algun tram. De material necessitem, quinze cintes, semàfor aliens + blau, friends fins C3 i tascons, estrep opcional.

En conjunt la roca és bona, calcari aspre i adherent que no acusa desgast, però cal anar atent a trams de blocs inestables (L3) i les feixes on la roca és més descomposta. Alguns llargs tenen trams terrosos i amb vegetació que trenquen el ritme de l’escalada, però quan la roca és bona et fa oblidar totes aquestes incomoditats. Les fissures atresoren el millor de la via i les plaques obliguen en els passos.

Més enllà del grau, en la Rolling Stones parlem de compromís. Les dades objectives parlen de dificultat moderada (6a+/A1 obligat), però l’escàs i a vegades precari equipament, la qualitat de la roca i l’obligació de navegar sumen una exposició que cal tenir en compte. Grau clàssic, les tirades més dures i sostingudes les trobem al primer tram de la via: dos primers llargs els més exigents i obligats amb diferència, el tercer és pot resoldre en A1 sense patir gaire i quart llarg és molt portable.

És en els flanquejos on cal prendre més cura, especialment en el de la vuitena tirada on trobem una placa taronja francament delicada i impossible de protegir. Compte al final del segon llarg, flanqueig en baixada punyetero i en el sisè on cal vigilar amb el pèndul de sortida de la placa del 6a+ (6a/A1), el segon hi té un plus.

Orientació est, sol matiner. Es tracta d’una via de distàncies curtes, la perspectiva general és la d’un traçat gens definit (foto), no hi ha línia clara, tan sols des de la proximitat sorgeix lògica. La part baixa de la paret és una successió d’esperons i columnes que ens porten sota l’escut vermell de mitja muralla. Esquivem les seves plaques amb un descarat flanqueig a dretes que explota debilitats i fissures amb igual habilitat (menció especial a la Fisura Satisfaction (L7), fa honor al nom). En la foto de la ressenya trobem quatre indicacions útils per la navegació.

Les tirades són bones, però a la paret li falta ambient i malgrat que la vegetació no destorba, a vegades sembla que escalem rodejats d’un jardí. Clàssica que no busca agradar, manté intacte el caràcter sorrut. Accés, per la carretera CV-70 arribem a Polop de la Marina i a l’alçada d’una rotonda que porta a la urbanització Mirador de Polop pugem fins l’aparcament situat a la part alta del poble al costat d’un petit heliport (enllaç maps).

Aproximació, pel camí de la ferrada. Des de l’extrem dret de l’aparcament entrem al barranc i en sortim ràpidament per un sender que marxa a la dreta. El camí puja pel bosc remuntant antigues feixes de conreus (fites). A mida que ens apropem a la paret uns punts grocs ens faran de guia. Poc abans d’arribar-hi girem a l’esquerra (corriol) i resseguim la seva base fins un petit circ a l’esquerra de la ferrada on comença la via (40min).

Les inicials RS picades a la roca marquen l’inici i just a la seva dreta hi trobem les lletres FL, corresponent a la clàssica Flor de Luna (vista paret). Els pitons del diedre del primer llarg costen de veure.

Descens, acabada la via anem a buscar amb un senzill flanqueig cap a la dreta per una pedrera el marcat sender que es veu des de la darrera reunió. Es tracta del camí de descens de la via ferrada. El seguim sense pèrdua, ben marcat i amb fites, trobem també algun tram amb passamà fins que quedem barrats per un tallat on trobem una instal·lació per rapelar. Un sol ràpel (55m) ens deixa a peu de paret, continuem cap a la dreta (est) fins enllaçar amb el camí pel que hem aproximat i que ens retorna a l’aparcament (1h).

En la Rolling Stones el gegant d’Alacant ens brinda la seva faceta més casual. Equació vertical que oscil·la entre abrupte i vàndal i que es resol en una línia sense domesticar. No és una via apta per esperits sensibles, el Lleó no dorm!