**** Travessa Cabo de Gata, camins del sud

Quatre dies de màgia, 8 - 11 de maig de 2019 

Sempre m’he preguntat d’on venia aquest nom, doncs els gats no els faig gaire mariners, també és veritat que la meva curiositat no havia anat més enllà de meres divagacions. M’ha calgut creuar a peu tot Cabo de Gata per resoldre el misteri que ha acabat orquestrant part de les vacances.

Una petita aventura que em venia molt de gust des que el 2007 vaig fer una visita fugaç a aquest racó de món que deixa petja per la sensació de llibertat que transmet. S’endevina una bellesa salvatge, amb un punt rude per la duresa de l’entorn, però per això mateix autèntica, sense altre pretensió que deixar que vent, aire i mar facin la seva feina i vagin modelant-la amb saviesa infinita.

Logística senzilla: motxilla lleugera, plànol i curiositat activada al màxim per no perdre detall d’un paisatge que parla, que t’explica la història dels seus camins, de la gent que els ha traçat i de pobles que encaixen en aquest entorn feréstec amb la dolçor del que es sap acollit.

Prenc el nord com inici de la travessa i deixo que les meves passes s’encaminin sempre al sud, que sigui el mateix Cabo de Gata qui marqui el rumb i que el seu far tanqui la singladura. Dies senzills i curiosament plens d’una felicitat que no pot ser més simple, la de sentir-se lliure, de no tenir cap altra obligació que la de caminar i endinsar-se en un perfil de penya-segats que planten cara al mar amb insolència.

Un paisatge antic que t’emplena i al mateix temps et fa sentir molt petit per la seva força, relleu fet de volcans, cales abruptes i platges remotes. Paradisíac i ferotge alhora, una combinació que fascina des de la primera passa. I t’hi perds, et deixes portar i sents que connectes amb ell, que ets benvinguda, perquè fuges de la pressa i el teu caminar lleuger no destorba la seva serenitat.

Per estones l’únic que sembla tenir moviment és el mar, oneja incansable, indiferent a la sobrietat mineral que li planta cara. El vent es converteix en aliat contra la calor i company fidel, és bonic la naturalitat amb que et ve a trobar, tant és cala, duna o collada que ell hi és.

Que fàcil resulta adaptar-se a aquesta rutina simple d’esforç i descoberta, t’emplena de tantes sensacions que al vespre cal pair-les amb una copa de vi davant el mar. Sense adonar-me penetro en la màgia de Cabo de Gata i resto captiva d’aquesta costa feta de volcans i llegendes com tants d’altres que han gosat endinsar-s’hi amb l’esperit obert a l’aventura.

Ja els fenicis, fascinats per l’abundància d’una curiosa pedra multicolor van anomenar-lo Cabo de les Àgates. Puc descartar doncs així cap mena d’ascendència felina en l’origen del nom i lliurar-me al romanticisme mineral que el paratge es mereix.

Quadern de ruta: A partir d’ara em deixaré guiar per dues senzilles línies, blau i blanc, fidels companys de viatge que em deslliuren de qualsevol pèrdua (GR92). Durant la travessa no trobem fonts i la distància entre pobles és gran, així que cal anar ben proveït d’aigua.

Penseu que estareu sota els auguris de l’Indalo antic deu prehistòric símbol d'aquestes terres. Diuen que subjecta un arc de Sant Martí que allunya els diluvis, per això aquest racó de món és on menys plou de la península i té la llum més neta.

Primera etapa: Carboneras - Las Negras (24qm, 850m desnivell). Paisatge espectacular, falten adjectius per descriure'l, té una força primitiva que fascina. Terreny volcànic, desolat i bell, platges remotes, construccions antigues i pobles tan pintorescos com els seus noms. Seduïda per la Cala de Sant Pedro, un reducte hippy amarat de pau i el blanc lluminós d’Agua Amarga, sense oblidar la dolçor de la tarda a Las Negras. La seva gent m'ha explicat el seu secret, només temen el vent de llevant!

Segona etapa: Las Negras - San José (25qm, 675m). La descoberta continua, no hi ha altra paraula per descriure les sensacions que desvetlla aquest racó de món. Paisatge volcànic que deixa empremta, ple de força i d'una bellesa austera i salvatge. Platges on és inevitable banyar-s’hi, algunes com la del Playazo, defensades per l’antiga fortificació de San Ramon tenen un aire remot que convida a la contemplació.

El blau del mar és tan profund que asserena la sobrietat de la costa que el conté. Per estones gires l’esquena al mar i enfiles camins que menen a les alçades d’aquests vessants desolats on afloren colades de lava o columnes de basalt, secrets minerals i un silenci que tan sols el soroll del mar destorba. San José és el premi, animat i ple de vida, desmenteix la solitud que per estones impera quan t’allunyes de la costa. Li estic agafant el gust a vagarejar pel sud!

Tercera etapa: San José - Cabo de Gata (poble) (26qm, 700m desnivell). Encara porto arrapada a la pell la sensació de bellesa salvatge d'aquestes platges. La dels Genoveses és un racó de paradís, deliciosament verge, almenys a primera hora del matí, Mónsul feta de contrastos i dunes. Després de nou immersió en la puresa volcànica dels penya-segats que desafien el mar.

El far del Cabo de Gata és un punt d'inflexió, deixo enrere els vessants abrupte per lliurar-me a les platges inacabables de la badia. Salines, una església isolada, l’almadrava, flamencs i un poble de casetes blanques obert al mar. Podria viure sempre així, vagabundejant on el vent em dugui!

Quarta etapa: Cabo de Gata (poble) – Retamar (12qm, 37m desnivell). Per fi una jornada tranquil·la, de fet avui ha estat tan sols una llarga travessa per una platja solitària de dunes i un petit aiguamoll, oasi inesperat de verd al mig de la sorra. Banyets i aposentar sensacions d'aquests dies.

Nostàlgia d'aquest paisatge salvatge que m'ha robat un tros de cor. Bellesa en estat pur, em sento afortunada d'haver-la gaudit!