" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

**** Todra (Marroc), escalades roges


Dies plens, desert i roca, 20 - 25 de maig de 2019 


L’escalada m’ofereix un espai de llibertat que abasta territoris molt amples, a vegades tan sols són somiats i precisament aquests són la primera passa d’un camí on l’inesperat sempre és una opció vàlida. Un simple missatge és el desencadenant d’aquest viatge, una proposta que desperta les ganes de conèixer parets llunyanes on escalar és el detonant de la descoberta.




Fa vint-i-un anys vaig creuar les gorgues de Todra en un Land Rover atrotinat, em va fascinar l’esveltesa de les parets, però ni imaginava que algú pogués enfilar aquests perfils retallats. Aleshores encara no havia descobert els plaers que depara la vertical. Aquest cop la perspectiva és ben diferent, em miro el congost amb l’avidesa de qui té fam de roca.




Cansada del viatge des de Marràqueix no sóc conscient que això no ha fet més que començar, doncs és tocar aquest calcari vermell i saber que per més metres que faci no me n’atiparé. Tothom m’havia lloat fins el cansament les excel·lències d’aquesta roca impregnada del color del sol, però feien curt en les descripcions, perquè més enllà del seu tacte tallant són les sensacions que transmet el que et deixa meravellat.




Un únic impuls, anar amunt, deixar que els dits investiguin camins que fan factible una verticalitat més dòcil del que esperàvem. És un primer tast, així que hem optat per la prudència i ens decantem per itineraris equipats que ens deslliuren de tota preocupació que no sigui gaudir dels moviments que la via ens depara.




Rutes senzilles que ens permeten constatar que la bellesa de l’indret s’enriqueix des de les alçades, doncs l’encaix entre gorga i desert esdevé tan natural que et fa pensar en una convivència ancestral. Un paisatge dibuixat per la sensibilitat d’un pintor al que no li importa barrejar ocres i verds en pausada harmonia.




Dies plens de rutina improvisada, impregnar-nos fins la saturació dels colors, olors i sabors que ens assalten a cada racó, no tenir presa, conversar amb la gent, hospitalària i riallera i com no escalar sense mesura. La pausa la imposa la pluja que, puntual, ens visita cada migdia en forma de tempesta que alleugereix el calor i esdevé excusa perfecte per perdre´s per pobles fets de fang, oasis i mercats que desmenteixen la solitud eixuta del desert.




Escalades exòtiques que et fan sentir fora del temps, amb un ritme propi que t’arrossega a la contemplació d’aquest paisatge nu, però que lluny de ser buit s’emplena de colors tan vibrants que acabes entenent la seva força primitiva i desolada. La pell dels dits es queixa, la sola dels gats acusa el desgast, però fa mal el cor haver de marxar d’un lloc on t’hi sents a gust. M’enduc un munt de bones sensacions i l’estela de la llum d’aquest racó de món!




Maridatge vertical: Cinc pinzellades on el color dominant és el vermell, vibrant, càlid i de tacte exquisit. Totes les vies són equipades i amb reunions rapelables, amb una dotzena llarga de cintes en fareu prou. El grau sempre correcte i l’equipament convida a ser atrevit, en conjunt vies amables i amb poc compromís que desmenteixen el tarannà altiu de la gorga.





Aproximacions evidents amb una foto de la paret o ressenya, sempre curtes o fins i tot inexistents. Descensos rapelant o si, com és el nostre cas, teniu ganes de conèixer món caminant per senders pedregosos que et traslladen a paisatges lunars amb vistes que s’engrandeixen fins un horitzó que el desert dilueix amb el cel.




Qui l’Eût Crue (390m, V+), Jardins d’Été: Roca vermella, abrasiva com poques, una sorpresa continua per la seva adherència innegable. Un plaer resseguir el dictat de fissures, gotes d’aigua i cantells implacables que fan fluida l’escalada. Pintoresca, plaent i plena de color.




La via és ràpida i val la pena completar-la fent l’excursió de baixada (1hora), tan sols cal remuntar uns metres i localitzem sender (fites) que discorre direcció Tinehir, tot i semblar per estones que pot quedar tallat va baixant sempre en direcció la gorga fins deixar-nos a la mateixa entrada. Ombra al matí, fins ben entrat el migdia. Destacar unes vistes que ens faran sentir espectadors privilegiats de l’enrenou de la gorga.




Smouf Ondweb (150m, 6a), Contrafort Pilier du Couchant: Via curta, però intensa, perfecte per arrodonir una tarda en que tingueu ganes d’esdevenir atracció improvisada de la munió de turistes que visiten la gorga. Tan sols heu de creuar el riu i afinar la intuïció per trobar la primera reunió, la resta és senzill.




Escalar una aresta discreta de roca que per una vegada és gris i en comparació amb les veïnes un pel llimada. Regletes de luxe, passos tècnics, geni concentrat en un parell de tirades i variada en el moviments. Descens flanquejant fins el barranc de l’esquerra pel que baixem (tram final cable) fins localitzar el primer dels dos ràpels que ens duen a peu de via. Ombra a la tarda. Més lògica del que dóna a entendre, un punt picant i senzilla en concepció, bones sensacions garantides.




Aresta Nord (260m, V+): Via clàssica per definició i com a tal ben llarga per anar descobrint el plaer d’una roca que fa senzills els trams més verticals. Oberta l’any 69 i popularitzada gràcies al generós requipament del 2015, esdevé excusa perfecta per tastar una cresta airosa i adreçada per mantenir el pols de l’escalada.




L’escalada mai és difícil, ni compromesa, però sap trobar els trams més aeris i lògics perquè aquesta cridanera aresta, porta d’entrada al congost, llueixi com cal. Ombra al matí. Si baixeu caminant cal remuntar una estona per amplia carena, fins una petita vall amb un coll a la dreta. Un cop al coll trobem marcat camí que seguim cap a la dreta i ens retorna a l’entrada gorga.




Traçat senzill i bonic que t’enlaira per sobre la verdor de la gorga i t’endinsa en un paisatge mineral d’una puresa que convida a perdre-s’hi. Escalades amables amb un punt exòtic que les emplena de color.




Hannah Chez les Grands (310m, V+/Ae), Paroi du Levant: Trobo tan suggerent el nom d’aquesta paret que hi he d’escalar per força. La roca té el color del sol i la verticalitat d’un llamp, la via un encert, directa i trempada, una urpada als sentits. Que fàcil resulta deixar-se portar per l’excel·lència d’aquests panys ataronjats i planejar sobre la vall que es desplega dòcil als nostres peus.




Per arribar a la paret cal entrar al poble i seguir indicacions de museu, creuar el riu i remuntar pendents pedregoses, nom gravat a l’inici. El primer llarg és una preciositat, elegant i amb passos ben trobats, la resta un festival de fissures, cantos i moviments que et fan rumiar, alguna placa ensenya les dents, però a la que li agafes el pols perds la por i gaudeixes del seu joc.




Ombra a la tarda. Ràpida de fer, bonica i homogènia, el conjunt suma i li dóna força a l’escalada, en surts amb bones vibracions. Si voleu donar el toc romàntic a la jornada baixeu caminant, cal remuntar una bona estona un ampli llom fins que s’interromp on la vall cau, girem a dreta i flanquegem fins camí principal que avui seguim a esquerra. Un poblat bereber, paisatges marcians i acabar enmig d’una antiga medina a tocar de l’oasi és el premi a la vostra curiositat.




Combivies (120m, 6a), Jardins d’Été: El mateix nom ho diu, combinació de vies que va sumant metres de bona roca i verticalitat que sembla menys per la generositat de bústies i gandes. No se li pot dir via, sinó curiosa combinació que busca els llargs més interessants i drets. Bona manera d’aprofitar un matí a l’ombra sense més objectiu que sumar metres i impregnar-se de la bona onda que et dóna aquest racó de món.




En total sis dies de predre’m per aquest tros d'Àfrica i quatre d’escalada. De tornada, viatge a Marràqueix ple de música àrab i bereber, color i retrobament amb la verdor de l’Atlas que sobta després de dies de paisatge nu. Jama el Fnaa m’acull de nou amb la seva vitalitat incombustible per recordar-me com batega el cor d’aquesta ciutat.



Darrera nit de sensacions retrobades, m’acomiado d’aquesta roca vermella amb la certesa de que hi tornaré i la ferma convicció de que m’agrada vagarejar per aquest racó de món on els pobles són de fang i la presa no hi té cabuda. Com no sentir-se lliure!