**** Tomàquets d’Amagatotis (130m, 6a), La Palleta, Montserrat

Dijous, 08 de novembre de 2018

Hi ha amors incondicionals, Montserrat n’és un i quan la coneixença amenaça amb la rutina la muntanya et trasbalsa amb un pany de paret tan deliciós que estreny encara més el lligam. Mira que és poc ostentosa la Palleta, ja es cuida prou de quedar ben amagada rere l’estela dels Pollegons. T’has d’enfilar fins el capdamunt del torrent per arribar al seu peu i un cop aixeques la vista tan sols un llençol gris d’imperfecta geometria.

Monòton en la seva extensió i sense res que trenqui la seva uniformitat, cal tocar-lo per entendre la seva excel·lència. Els núvols esmorteixen qualsevol espurna de color i la grisor llisca fora de la placa fins cobrar una dimensió pròpia feta de petits relleus, còdols i forats. Rumio, la millor roca de Montserrat, m’ho han dit mil cops i de fet amb la Tuaregs ja n’he fet un tast.

Avui ens quedem un pel abans, la Tomàquets és a tocar, lleugerament a l’esquerra de la Tuaregs i s’endevina ben dreta. Aquesta placa esvelta no està disposada cedir ni un sol pam en la seva arrogància, però a canvi ens obsequia amb una roca de tacte insuperable. Primers metres tècnics i amb la patina ingrata dels peus de via obacs, requereixen concentració i els braços es queixen amb aquesta arrencada tan abrupta.

Un xic més amunt, absorbits sense concessions per la placa, topem de ple amb un conglomerat aspre, de cantell precís i exquisit que obliga a temptejar amb cura l’encalç definitiu. Dansa feta de moviments mesurats que esgarrapa metres a aquesta verticalitat esquerpa, són els petits gestos els que ens fan avançar.

De tant en tant, un forat on hi cap la mà sencera ens dóna un respir abans de retornar a la nostra cerca. Austera en assegurances, manté el compromís dins límits raonables i no sempre, però té l’encert de deixar-ho clar des del primer metre. El gris del cel no ha acabat complint la seva promesa i la pluja s’ha quedat en avís, resta suspesa al fil del nostre reduït horitzó encabit amb naturalitat entre les parets del torrent.

Alleujats i agraïts per la inesperada treva reprenem l’escalada amb fermesa per esprémer al màxim l’elegància de les tirades, tot i que costa no dubtar alhora de navegar sense elements de referència en aquest pany impol·lut. El darrer llarg ens deslliura de la tirania monolítica de la placa, una fissura desplomada de geni rabiüt és l’única capaç de replicar a aquest mur magnífic de roca cantelluda, farcida de forats de totes mides que ens dicta els passos amb la seguretat de qui es sap indiscutible.

Realment és una via on escales del primer al darrer metre, directa, audaç i tan elegant que t’emplena d’agraïda meravella per la voluptuositat d’aquest conglomerat que deixa ben clar perquè l’escalada montserratina va ser la primera en robar-me el cor!

Carnet de placa: Clàssica amb denominació d’origen que ens permetrà tastar la millor roca de Montserrat. Predomini indiscutible de la placa equipada amb austeritat lo que li dóna un compromís i autenticitat a l’escalada que ja no s’estila.

Exigent i mantinguda, la clau de pas són els primers metres, escalada de finura i obligada (6a), a mida que anem progressant la verticalitat no cedeix, però el canto és més generós i els moviments costen menys de llegir (V+). Tots els llargs de la via són bons, els tres primers discorren per un magnífic mur de roca aspre i farcida de forats i el darrer per fissura desplomada gairebé neta (un pitó) que demana mesurar bé les forces.

Els seguros (bolts, pitons i algun pont de roca) estan sempre lluny i llevat de la fissura del darrer llarg costa afegir peces, toca navegar i compte a la tercera tirada que quan la dificultat afluixa els bolts desapareixen. Per la via ens aniran bé una dotzena de cintes, tricams o tascons (mitjans i petits) i semàfor d’aliens. Les reunions de la via són rapelables.

Un cop escalada no deixa de ser curiós veure els graus de la ressenya original, aquells escaladors eren d’una altra dimensió. Una lliçó d’escalada i bon gust, de les imprescindibles!