**** Intrèpida Sirena (103m, V+), Punta Milà, l’Escala

Dimarts, 26 de juny de 2018

Si teniu ganes que la càmera de fotos tregui fum no us podeu perdre aquesta escalada, Intrèpida Sirena. De ben segur que molts ja la coneixeu, perquè a aquestes alçades la Intrèpida s’ha convertit en la gran clàssica dels penya segats que envolten cala Montgó, reina indiscutible de la Punta Milà. I no són pas els seus cants els que atreuen una processó incessant de devots de la vertical, sinó més aviat l’esveltesa d’una línia que enfila pel dret l’estimball marí que s’alça davant la zodíac.

El mar que hi espetega sembla haver-li encomanat la força, el lloc té un magnetisme que fascina a la par que intimida. Quan la barca s’allunya i prens consciència que l’única sortida és per dalt, és impossible evitar un pessigolleig a l’estomac, et sents empetitit en aquest entorn aliè d’arrogants penya segats. Tan se val que sigui el segon cop que l’escali, els nervis i la impaciència per començar la via són els mateixos.

Som dues cordades a la paret, els companys a la veïna CER i la Intrèpida tota per mi i la Mireia. Ens repartim la via equitativament, cada una tindrà la seva ració de verticalitat perquè la paret no dóna treva i per més tretes que ens enginyem sota els peus només tenim un buit ple de mar. El contrast amb la claredat de la roca fa que la resta de colors semblin més vius que mai, en plena sintonia amb l’escalada, vibrant i lluminosa.

Llevat de la primera, les tirades són curtes i els braços ho agraeixen perquè els moviments són atlètics i el gest contundent. La roca és pura fantasia, formes corbades de totes les textures possibles que aferrem amb ànsia en busca de l’encaix que ens impulsi amunt. Un boulder natural modelat pel vent i la sal on l’escalada és potent i sostinguda, la corda amb prou feines frega la paret.

No t’hi pots entretenir i cal encertar bé la seqüencia per sortir-ne airós. Però la naturalitat amb que la paret ens brinda tot tipus de cantells, gandes i bústies ens fa prou atrevides per plantar-li cara a tots els desploms que se’ns posen per davant. A cada passa et sents més lleugera i ens enlairem decidides fins al capdamunt de l’espadat. De nou terra ferma, el gust de la sal als dits dona fe del tarannà mariner de la via.

 

L’horitzó torna a ser una simple línia que marca distància entre cel i mar, però ara en coneixem el secret. Escoltant la Sirena podem capgirar-lo i submergir-nos de nou en una escalada que et fa tan sentit com si tots els colors del mediterrani se’t fiquessin sota la pell.

Cants de Sirena: Escalar sobre el mar fa bonica qualsevol via, però aquesta ja ho és de per si. Atlètica, mantinguda i exòtica pel tipus de roca i l’indret. La verticalitat no decau en cap moment i breus trams de desplom la fan més aèria encara. Les presses són generoses i això ajuda a que el grau es mantingui dins límits raonables (V+ obligat).

La ressenya us guiarà sense entrebancs, tan sols matisar que hi ha un parell de passos ben picants (V+/6a) al final del primer llarg (flanqueig tècnic amb canto romo) i final del cinquè (sostret espectacular i ben trobat). La bavaresa del segon li dóna el toc elegant a la via (V+), quan s’acaba ja em direu per on ho ressoleu, jo vaig optar per flanqueig finet a dretes.

Compte a la tercera tirada, entre els dos primers bolt, hi ha força aire i els passos no són tan evidents com sembla, bona tibada (V). El quart llarg és un regal, com pot ser tan lògic d’escalar un pany de verticalitat absoluta (V).

Equipada correctament amb químics i algun ponts de roca, no cal posar gran cosa, amb 10-12 cintes fem, però com que en algun punt allunyen no està de més portar aliens i algun friend (0.5 al 2) per protegir passos puntuals.

Penseu que la reunió de peu de via està un parell de metres per sobre l’aigua (III) i en surten dues línies, a l’esquerra la CER i a la dreta la nostra. L’aproximació la vam fer amb la zodíac de l’Àlex des de Cala Montgó (telf 600 612 958), però hi treballa tan sols els mesos d’estiu.

El penya segat té orientació est, així que si aneu a partir del migdia tindreu ombra. I la dada més important, l’he escalada ja un parell de vegades i no m’importaria gens tornar-hi una tercera, no cal afegir res més! Escalades que fan estiu.